Fa anys, vaig llegir la primera edició de L'hivern remot, de Ramon Guillem. M'impressionaren profundament els seus versos. M'emocionaren les reflexions del poeta sobre els grans temes de la literatura, l'escriptura apassionada sobre l'art de fer versos, quan parla dels poemes capaços de subjugar la mort, mentre demana als versos que quedin a la seva vora, que no marxin lluny. Va entusiasmar-me que es declaràs pres del poema, convertit en l'unicorn, l'animal mític, transformat en furtiu vaixell. Va fer-me pensar que era cert allò que m'explicava, perquè un poema és sempre el desig de memòria.

Aquella lectura era un recorregut pel mapa dels sentiments, un viatge que traçava rutes amplíssimes, suggeridores i atractives, que plantejava interrogants, creava incògnites, deixava espais en blanc que la imaginació i el pensament havien d'omplir de paraules noves, com si fossin ocells voladors. El poeta s'adreçava al seu vers i li deia "Afanya't vers, per ser d'altre", mentre es reconeixia temorenc i ignorant d'històries intrèpides. Els versos de Ramon Guillem establien els cànons d'una poètica singular i valuosa.

[…] He tornat a rellegir aquells versos que, un dia, em van commoure. Ja us ho he dit: probablement no som la mateixa que va delectar-s'hi. Han passat els anys, han passat moltes coses –com deia Vicent Andrés Estellés. Tanmateix, perdura el poder de les paraules. Es manté intacta la seva força. Torna a sorprendre'm el domini i la depuració d'un llenguatge poètic que em recorda vells temps i que, a la vegada, m'imposa noves suggerències. La relectura resulta un plaer, el retrobament amb L'hivern remot és un regal. Em sent com aquells que tengueren un cop una joia valuosa. Tal vegada un tros de paisatge que no han recuperat. Potser un amic de qui els anys han esborrat el rastre. Jo recuper el paisatge i recuper l'amic. He tengut sort.

(Maria de la Pau Janer. Avui)
 

* * *
 

De Terra d'aigua destriaria, des d'una perspectiva formal, el sentit segur que acostuma a sentir l'execució del poema, el moviment interior dels versos i l'herència simbolista que perdura en bon nombre de les peces. Enllà de la troballa de les formes, però, m'interessa la mena de consciència poètica que neix, poso per cas, del primer poema, "Un silenci". Ramon Guillem s'adreça a la part d'ell mateix que no és seva, a la mirada desconeguda que l'espill no li retorna i al silenci corprenedor dels versos. Perquè el poema és el resultat d'una inquietud, de la necessitat d'aclarir les ombres i d'il·luminar, si és possible, les bandes obscures de l'existència.

(Isidor Cònsul. Serra d'Or)
 

* * *
 

De la lectura correlativa de tot plegat es dedueix un itinerari creatiu que avança cap a l'essencialització del poema, una aventura literària tan apassionada com intel·ligent que pren messions per l'axioma minimalista del "menys és més", i que evidencia un esforç molt intens en favor del despullament retòric com a estratègia per obtenir un màxim d'eficàcia, d'exigència i de rendiment expressiu. Igualment és fàcil constatar una certa inclinació envers el pensament poètic que sorgeix, en la modernitat, del romanticisme (el poema com a íntima realitat , com a hàbitat de construcció pròpia i deslligada del món immediat), i que després es manté en vigor mitjançant el simbolisme i les avantguardes, tot i que els interessos de Guillem, com pertoca a qualsevol poeta fill dels nostres dies convulsos, es mantenen receptius a una diversitat d'estímuls que l'obliguen a caminar, basculant –però en el seu cas, amb la seguredat que es desprèn d'un ofici ben après–, damunt la corda fluixa i fina que s'estén en el límit del classicisme i de la subversió de la racionalitat. Què voleu que més us digui? Un llibre ple de poemes ben escrits; una manera esporgada i fiable de conèixer (o reconèixer) un bon poeta català modern; una obra ben feta que s'explica apassionadament a ella mateixa.

(Sebastià Alzamora. Avui)

 

* * *
 

La personalització del món a la recerca d'un entorn privat, la lectura de l'extraordinari que s'esdevé cada dia, l'excel·lent treball al voltant de la llengua amb una particular incidència en aspectes mètrics i fonètics, ens descobreixen una vegada més que Guillem és un dels poetes més ben dotats d'aquesta fi de segle i que cada llibre seu s'ha d'esperar com una fita de les nostres lletres. Però no podem deixar d'advertir que darrere l'aparent facilitat, en part gràcies a la perícia tècnica de l'autor, s'amaga un món molt més ric, un món al qual només la lectura reposada i repetida ens pot concedir l'adequat passaport. Solatge de sols, un llibre imprescindible.

(Xulio Ricardo Trigo. El Temps)
 

* * *
 

Tota la poesia de Ramon Guillem és plena d'ulls. Ulls que miren, ulls que mantenen obert el solc de la consciència, perquè constants llavors d'impressió la fecundin. Maregassa no n'és l'excepció. Aquest llibre, més desolat que l'anterior, Solatge de sols (1999), demostra encara que a l'autor de Catarroja li agrada elaborar els poemes amb lentitud, que és una de les maneres de no perdre's en articulacions desmesurades, ni en un bricolatge de la llengua que deixi els caragols a la vista i la fusta sense polir. […]

Maregassa no és un llibre d'un sol tema, sinó més aviat l'obra d'un autor que sospesa els guanys i les pèrdues de la maduresa vital. L'amor i el desamor sembla que confonguin els limits ("Si pots, explica'm l'amor: de vegades, l'amor és un corcó lent que ningú no ha vist; d'altres, un cel badat per l'aigua brusca"). El rerefons de cada un d'aquests poemes no pot trair una actitud que precedeix el fet d'agafar el llapis o la ploma: qui redacta aquests versos tributa un homenatge a la vida amb cada paraula que fa servir, i hi ha com una admiració de l'ull davant del desplegament portentós de la vida. Triomf de la vida, doncs, i triomf del desig i, mal que (ens) pesi, de la necessitat d'algú altre: "Si saberes quin infern amaga la literatura sense tu!

(Jordi Llavina. Avui)
 

* * *
 

Ramon Guillem: l'ofici de seductor de la paraula

L'ofici de seduir les ombres, l'ofici de rescatar de la mort, de la insuportable inconsistència de l'experiència viscuda, els records boirosos que fan el solatge de la vida. Així concep R. Guillem l'ofici del poeta. Talment com la tradició li l'assigna a Orfeu en fer-lo baixar a l'Infern a la recerca d'Eurídice. Talment com el que reedita Rilke en dotar la paraula de l'única força capaç de salvar –en anomenar-los– les coses. Amb aquests dos mestres, no podia eixir-li, a R. Guillem, un poemari qualsevol. Havia d'eixir-li la lucidesa, la identitat, la serenitat que fa respirar en cada poema de Les ombres seduïdes, probablement el llibre més redó de l'actual collita poètica en les nostres terres.

Perfectament estructurat en dues parts, en la primera se'ns fa mirar i remirar les ombres en què va diluint-se tot allò que un dia ens va semblar adorable o, simplement, ens va ajudar a ser: la cambra plena de vida, el vaixell del somni, la remor de l'arbreda, la gràcia dels animals, la boja il·lusió invencible, el diàleg de la música i, com a culminació, en un llarg poema d'alé sostingut, la consciència de la pròpia mortalitat convertida ara en exigència íntima de rescat pòstum.

I és en la segona part on, mitjançant la paraula invocada –els tendres decasíl·labs–, s'acompleix la salvació: en les catorze admirables variacions de prosa poètica, que, encadenades en una gran fuga, evoquen la pura música barroca. Potser l'Orfeu de Monteverdi.

(Antoni Ferrer)
 

* * *
 

Instantànies i símbols per evocar l'enigma de la subjectivitat

A més de constituir un títol fascinant en la seva simplicitat, l'expressió Terra d'aigua evoca un món de contorns imprecisos i dinàmics, com una consciència o una memòria, que troba en la platja –una platja generalment crepuscular– la seva millor metàfora. Es tracta, per part de Ramon Guillem (Catarroja, 1959) de recuperar algunes de les imatges més potents del seu anterior recull, Les ombres seduïdes, del qual, com ens recorda al pròleg Xulio Ricardo Trigo, el poeta extreu el títol del nou llibre: "jo sóc l'altra mort que ha de venir / terra d'aigua, de boira mormoleig", havia afirmat Guillem aleshores: "quines ones rebran aquesta platja?", es preguntava tot seguit, en el mateix poema.

Replegament i introspecció

I és aquesta preocupació per la mort la que caracteritza Terra d'aigua (premi Ausiàs March de poesia 1992), on el poeta efectua un absolut replegament cap a l'interior d'ell mateix, conscient que el misteri no es troba en el món físic, sinó en l'ésser profund, observat des de dins. El paisatge, per aquest motiu, no és exterior sinó estrictament simbòlic, i evoca un absorbent enigma de la subjectivitat humana ja invocat en els quatre versos inicials: "Hi ha una part de mi que no és meua / com hi un vers trencat que no em pertany / un ritme que no acobla, una síl·laba / que sempre és misteri." La construcció no dista massa de l'inici d'un altre poema de Guillem inclòs al recull L'hivern remot: "Sempre hi ha un desig no acompert, / uns llavis, com parpelles de l'aire / que mai no besarem, / una història o altra que de llarg ens passarà". Però el contingut és divers: la inquietud per l'exterior desconegut (biogràfic) ha donat pas a la pregunta sobre la foscor que amaga l'ésser en la seva més íntima parcel·la de pensament.

Terra d'aigua es pot llegir aleshores com un conjunt d'instantànies poètiques al·lusives a aquest paisatge simbòlic, despoblat i fred, silenciós i desèrtic, obsessivament vinculat a la mort. Una mort, però, que –després del procés d'apropament íntim reflectit a Les ombres seduïdes–, apareix com a fenomen creat en la consciència del poeta, amb independència de la seva materialització física. Guillem, que havia tancat L'hivern remot amb l'afirmació "Amant meua, companya, / segresta'm: l'hivern encara és lluny", redescobreix ara el sentiment de mort instal·lat en el més ignot del seu ésser. Les imatges que proporciona aquest sentiment són empeltades de força crepuscular, imatgeria mortuòria i desolació.

Més enllà de l'evident potència lírica i conceptual que aquestes imatges ens proporcionen, el recull es caracteritza també per una sobrietat formal i una concisió que contrasten amb la sinuosa i desinhibida exuberància verbal dels reculls anteriors. Brevetat i despullament, cura en la tria de cada mot i una tensió sintàctica tendent en ocasions a l'hermetisme, són trets predominants del llibre. La musicalitat dels versos és ara interior, resultat d'una arquitectura reduïda al mínim –"l'esquelet més íntim de la seva poesia", afirma Xulio Ricardo Trigo–, que assoleix resultats excepcionals en poemes com Mirall d'aigua, amb l'ús reiteratiu de la "ll" com una subtil reverberació. Són virtuts suficients per poder considerar Terra d'aigua no tan sols com el recull més madur i consistent de Ramon Guillem, sinó un llibre que convé tenir a la tauleta de nit, o vora una hipotètica llar de foc, per poder-lo assaborir a petits glops, durant les llargues nits, on, com afirma el poeta, "orb, en l'hora fosca / el temps / és el gran desert sense mirada".

(Xavier Pérez)
 

* * *
 

Un recull de contes modèlic

Crítics i estudiosos, fins i tot algun autor de prestigi, s'han passat cinquanta anys vaticinant que el món actual donaria pas al conte literari com a gènere de preferència entre els lectors. No ha estat així, però els qui s'estimen aquesta fórmula semblen més forts que mai, amb més territori i més tradició exquisida on mirar-se.

Alguns opinen que el bon conte ha de tenir la intensitat d'un poema, però sens dubte no deu quedar llastat per un lirisme que el negui avançar. El fet que Ramon Guillem hagi destacat fins ara sobretot com a poeta era un factor de risc que salva amb considerable, i ressenyable, mestria. Les històries que conformen Ahir van ploure granotes tenen sempre un to amable que amaga veritats més pregones. De fet, la fantasia, l'observació de la realitat i uns personatges abocats a problemes aparentment irresolubles, fan que el lector assaboreixi aquest plat com si el recull fos obra d'un autor més experimentat en el gènere.

I si aquest llibre es pot considerar una sorpresa, més encara hauríem de dir de la seva prosa. Ramon Guillem cisella la frase amb el mestratge del poeta, però en lloc de perseguir la intensitat lírica, va a l'encalç d'una intensitat de sentit que assoleix alhora ambdues funcions, la lírica i la narrativa. Els resultats són unes històries que, a més de molt entretingudes i curioses, arriben a destil·lar excel·lents moments dignes d'una antologia del gènere. Poques vegades tenim oportunitat de ressenyar un llibre de contes que, des d'una extrema senzillesa, producte del treball i la reflexió, ens ofereix tantes mostres de bona literatura.

(Xulio Ricardo Trigo)
 

* * *
 

El calaix depèn del sastre

És curiós constatar com el dietari és, de tots els gèneres literaris, aquell que més fàcilment suscita la desconfiança del lector i, de retop, la del crític. Un gènere condemnat, com tantes altres coses d'aquesta vida, a l'apriorisme més fàcil i, tristament, més difícilment falsejable. Ara bé, de la mateixa manera que la virtut només és remarcable davant la possibilitat del pecat, allò que tenen de bo els apriorismes és la possibilitat de trencar-los.

Començo, doncs, la lectura de La cambra insomne despreocupadament carregat de prejudicis, i sense deixar-me entabanar per la corresponent contraportada laudatòria. És bo recordar, això sí, que l'autor té una sòlida trajectòria en el món de la poesia –D'on gran desig s'engendra; L'hivern remot; Les ombres seduïdes; Aiguamolls– que sembla garantir la seva solvència literària.

Aquest dietari és, doncs, la primera incursió en la prosa d'un poeta confirmat, o sigui, una porta oberta a una altra rastellera d'apriorismes: tothom sap que les obres dels poetes confirmats que exploren la prosa cauen massa sovint en el preciosisme i el recargolament del llenguatge en detriment de la narració.

Tot plegat podria dur fins i tot a establir una regla de tres –grollera i simplista com totes, però íntrinsicament veritable– segons la qual el dietari, massa sovint, seria a la prosa el que el conte a la novel·la: el refugi de les primeres provatures dels menys agosarats dels principiants.

Ja tenim, doncs, plantejats tots els tòpics negatius. Les forces del decencís estan disposades en ordre de batalla... L'inici de la lectura les abocarà a la més ràpida de les desfetes.

És relativament normal poder dir d'una novel·la que "es llegeix d'una tirada". Reconec que dir-ho d'un dietari pot resultar xocant, però en el cas de La cambra insomne és veritat.

El dietari com a gènere ha de ser per força un calaix de sastre. Ha de ser escrit al moment, seguint el curs dels dies i els anys, de l'evolució de les idees de l'autor. Un dietari planificat, ni que sigui una mica, sonarà completament fals, buit. Tal com passa amb els epistolaris, els dietaris han d'estar mancats no només d'unitat i de projecte, sinó fins i tot –o sobretot– de la consciència d'estar-ne fent un. Un bon dietari, en altres paraules, és el resultat d'un procés intel·lectual, però mai el seu objectiu. Aquest matís, insignificant i grandiós alhora, és l'únic que projecta el dietari per sobre el desvareig filosofico-poètic de curta volada.

L'única unitat possible és, doncs, la de les idees. Si no es pot atrapar el lector en la xarxa d'una trama fascinant, caldrà atrapar-lo amb un ordit d'idees prou sòlid i, al mateix temps, prou atractiu. Fascinar-lo amb un desplegament d'enginy, cultura i bon ofici literari.

Això és el que fa magistralment Ramon Guillem. Al llarg de les pàgines de La cambra insomne el lector anirà rebent tot un ventall de missatges, informació i bellesa, literatura i metaliteratura, i el que és més important, una munió d'insinuacions, esbossos de camins a explorar, suggeriments de lectura, d'audició, de passejada... Guillem descriu el pas del temps, les estacions, els paisatges, ressenya llibres i escriptors oblidats o suggereix lectures noves d'autors molt coneguts. Parla de literatura, però també de l'abisme que hi ha entre fer-ne i parlar-ne, associa peces musicals a estats del temps i l'esperit. Fascina, sedueix, aclapara…

Un dietari ple d'intel·ligència i de bellesa on cada lector poarà per extreure algun privadíssim tresor. Per acabar a títol personal, com començava, Guillem m'ha fet, entre altres coses, redescobrir la música de Mahler. I això es diu de seguida.

(Pau Joan Hernàndez)
 

* * *
 

L'autèntic vi dels déus

L'íntima realitat (antologia 1981-1996) ens resumeix quinze anys de l'obra poètica de Ramon Guillem, un dels poetes més rellevants de la poesia catalana actual. Són quinze anys de bona poesia, d'acarar amb constància i destresa el riu cruel de l'art on s'ofeguen els mediocres, on pocs saben trobar el fust que els manté a la superfície. Són quinze anys, és clar, de progressió lenta riu amunt, d'anar millorant a mesura que s'assumeix més encara la responsabilitat que tot artista ha de servar davant l'art. I és aquest compromís, aquesta obsessió perfeccionista, el que ens fa pensar que Guillem encara no ens ha ensenyat totes les cartes de la jugada: com si la seua poesia fos un repòquer d'asos amb només un trio descobert.

Ara bé, des del primer llibre, D'on gran desig s'engendra (1985), fins al darrer, Terra d'aigua (1993), i els poemes inèdits que recull l'antologia, els més recents, s'ha acomplert un petit somni de perfecció. La contenció metafòrica i estructural de la darrera poesia de Guillem, en què els poemes semblen rodons –en general, no hi sobra ni hi manca res– i ens colpeixen com "l'esclafit del martell contra l'enclusa", encara era un balbuceig, estèticament bell, a D'on gran desig s'engendra. És clar que abans ha hagut de passar per L'hivern remot (1987) i Les ombres seduïdes (1990), dos llibres més discursius (el primer més transparent, i el segon d'una gran intensificació metafòrica) en què, al meu entendre, es produeix la maduració del poeta. És en aquests dos llibres que Guillem comença a tenir clara, si això és possible, la seua concepció de la poesia. No debades, L'hivern remot, a més de ser el llibre més experiencial de l'autor, és el que més reflexiona sobre el fet poètic mateix.

I quina és aquesta concepció poètica de Guillem? Diguem-ne, resumint, que el poeta fa seua aquesta tradició simbolista que, del Romanticisme ençà, ha volgut fer de les paraules un recer de bellesa, el mirall d'un ritme interior harmònic (tots els seus poemes posseixen un ritme treballadíssim) que vol elevar-se per damunt de la realitat més tangible. El seu concepte de poesia, doncs, tot i que no arriba a ser ni pur ni idealitzat, sí que es fonamenta en un ideal de bellesa que es ruboritza davant el caos de la matèria. En definitiva, pulcritud i emoció controlada, valentia metafòrica però no pas desvergonyiment, misteri i sorpresa i també redempció: com si la poesia fos en realitat l'autèntic vi dels déus.

(Ramon Ramon)