Hi va haver una vegada un temps que a la ciutat hi habitaven déus. Ara Raffael està enterrat al Panteó, un semidéu, encara, un fill afortunat d'Apol·lo, però que trista la colla de cadàvers que se li va afegir posteriorment, un cardenal de mèrits oblidats, uns quants reis, els seus generals castigats pels déus amb la ceguesa, funcionaris ascendits a l'escalafó, erudits que van assolir l'entrada a l'enciclopèdia, artistes amb dignitats acadèmiques. A qui li importa la seva vida? Els viatgers s'estan admirats sota l'antiga volta i amb cara perplexa alcen els ulls cap a la llum que els cau al damunt com si fos pluja per l'única finestra de la sala, l'obertura rodona de la cúpula antigament recoberta de teules de bronze. Es una pluja d'or? Probablement Dànae es deixa dirigir per Cook i per l'Associació Estatal Italiana per al Turisme; però de plaer no en sent pas. Per això tampoc no s'alça el vestit per tal de rebre el déu. Perseu no neix. La Medusa conserva el cap i s'instal·la en una existència burgesa. I Júpiter? Sojorna entre nosaltres els mortals, com un jubilat qualsevol? Potser és el vell senyor de la companyia American Express, l'encarregat de l'Agència de Viatges Germanoeuropea? O bé habita rere murades a la rodalia de la ciutat, tancat al manicomi i analitzat per psiquiatres encuriosits, reclòs a les presons de l'Estat? Sota el Capitoli hi han ficat una lloba rere les reixes, un animal malalt i desesperat, ben lluny d'alletar Ròmul i Rem. Les cares dels turistes sota la llum del Panteó són com una massa. Quin forner la pastarà, quin forn li donarà color?

(Fragment inicial del llibre Mort a Roma, de Wolfgang Koeppen [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: La Magrana, 2002, p. 7-8)