Em vaig fixar en l'empedrat de llambordes que tenia sota els peus. Al cap d'uns quants metres hi havia el reixat d'una claveguera, i se'm va acudir una idea. De moment vaig continuar caminant amb tota normalitat, i mentrestant anava fent repicar contra l'empedrat els talons de les meves sabates blaves, que combinaven tan bé amb el vestit blau estampat de flors vermelles. Sempre que sortia a fer contraban portava posat aquest vestit que m'havia regalat la meva mare quan encara teníem diners. A hores d'ara, totes les altres peces de roba que tenia estaven tronades, algunes fins i tot les havíem sargides qui sap quantes vegades. Si les hagués portat posades, no hauria pogut caminar ni cinc metres pel mercat sense cridar l'atenció. Però aquest vestit i aquestes sabates, que cuidava com si fossin la nineta dels meus ulls, eren la meva roba de feina, el meu camuflatge, la meva armadura.

Vaig anar tot dret cap a la claveguera i vaig fer encallar aposta el taló entre els barrots. Vaig trontollar una mica, vaig deixar anar un renec estudiat («Ai, mecàgon l'olla!»), vaig deixar les bosses de la compra a terra i em vaig acotar per tal de fer sortir el taló, que havia quedat ficat entre dos barrots. Mentrestant, mirava d'amagatotis al meu voltant, i llavors les vaig veure: les hienes.

El meu instint no m'havia enganyat. Malauradament, no m'enganyava mai. O afortunadament, segons com es mirés.

Eren tres homes. Un de baixet i cepat, sense afaitar, amb una jaqueta de cuiro marró i una gorra grisa de pinxo anava al davant. Devia voltar la quarantena i es veia ben clar que era el capitost. El seguien un tipus gran amb barba que semblava capaç d'arrabassar penyes senceres, i un xaval de la meva edat. El noi també portava una jaqueta de cuiro i una gorra de pinxo i semblava talment una versió reduïda del capitost. Que potser era el seu pare? En qualsevol cas, el noi no anava pas a l'escola: si no, no hauria estat rondant pel mercat a mig matí, a la cacera de persones.

Quina bogeria; als que vivíem a dins dels murs ja no ens permetien anar a escola, perquè els alemanys ens tenien prohibida tota mena d'instrucció. Sí que encara hi havia escoles il·legals en la clandestinitat, però no per a tothom, i jo ja feia força temps que no hi anava. Ara el que em calia fer era tirar endavant la meva família.

En canvi, aquell noi polonès tenia el dret d'anar a escola, podia arribar a ser algú, però no hi tenia interès. Perquè de fet es podien guanyar molts calés anant a caçar jueus amb una d'aquelles bandes de «llardosos» —szmalzowniks, com en dèiem en jiddisch— i lliurant-los als alemanys a canvi d'una recompensa. I als «llardosos», que abundaven tant a Varsòvia, no els sabia gens de greu que els alemanys afusellessin tots els il·legals enxampats fora dels murs.

Aquella primavera del 1942 hi havia pena de mort per a tothom que es trobés il·legalment al sector polonès de la ciutat. I la mort no era pas el pitjor, ni de ben lluny; es contaven les històries més terribles sobre com els alemanys turmentaven els presoners abans d'afusellar-los. Tant li feia que fossin homes,dones o nens. Fins i tot de vegades torturaven nens fins a la mort. Només de pensar en una d'aquestes presons on torturaven els detinguts se'm feia un nus a la gola. Però jo encara no estava vençuda, torturada ni afusellada. Encara era viva! I així havia de continuar. Per la meva germana petita, la Hannah.

(Fragment del llibre 28 dies, de David Safier [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: Empúries, 2014, p. 8-10)