D'ençà d'uns quants dies, el llunyà bosc amarronat té un alegre matís de color verd tendre; avui al senderó del Lette he trobat la primera flor de prímula mig badada; al cel clar i humit hi somnien els núvols flonjos d'abril, i els caps vastos, amb prou feines acabats de llaurar, són d'un marró tan resplendent i s'estenen amb tant d'anhel cap a l'aire tebi com si estiguessin delerosos de concebre i brostar i posar a prova les seves forces mudes en mil gèrmens verds i tiges enlairant-se, de sentir-les i fer-ne present a tothom. Tot espera, tot es prepara, tot somnia i brosta en una fina febre creadora plena de tendra empenta —la llavor cap al sol, el núvol cap al sementer, l'herba novella cap als aires. Any rere any, quan arriba aquesta època estic a l'aguait ple d'impaciència i de nostàlgia, com si un instant especial m'hagués de revelar el miracle del renaixement, com si s'hagués d'esdevenir que per una vegada, durant una hora, pogués veure i copsar per complet la revelació de la força i la bellesa i pogués experimentar com sorgeix riallera la vida del si de la terra i obre els grans ulls joves envers la llum.

(Fragment de "Dels temps de la infantesa", dins de Els contes més bells, de Herman Hesse [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: La Magrana, 2003, p. 11)