L’aspecte narrativament determinant de La doble vida d’Okita Sôji és la relació entre la princesa Maria de les Neus de Bragança  –anomenada popularment Donya Blanca– i el samurai Okita Sôji en els mesos precedents i inicials de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Okita instrueix Donya Blanca en els principis del codi de vida dels samurais, una ètica de la superació que porta a la lluita per la veritat i la bellesa i quan cal, a la contradicció terrible de la guerra per tal de defensar-les. Donya Blanca fa seus aquests ensenyaments i els empra per obtenir una llibertat plena com a dona: més enllà del deure que la moral acceptada li atorga en una guerra –un deure assistencial, consolador, reparador–, entrar a la lluita amb les armes a les mans. Ella esdevé la veritable cabdill de les forces carlines a Catalunya en els començaments de la guerra. 

Naturalment, tractant-se d’una novel·la d’aventures històriques, al llarg de tota la narració hi ha els elements que justifiquen aquesta denominació: els moviments continuats de personatges individuals i col·lectius (el general Savalls, els propietaris rurals de les terres frontereres de Catalunya amb França, que formen el seguici dels infants); l’aparició d’homes misteriosos, molt ambigus en els seus interessos i en els serveis que presten (el guerriller-bandoler Barrancot), les situacions extremes i els cops d’efecte (l’aparició prodigiosa del general Savalls al Cova dels Encantats), les sorpreses militars (l’acostament ràpid i imprevist de columnes de l’exèrcit liberal a les forces carlines disperses). Irònicament, i amb molta habilitat, però sense diluir l’aire èpic, l’autor porta el lector a preguntar-se: “Costa tant de posar en marxa una guerra?”; d’una banda tot sembla a punt per al combat obert i general; de l’altra, hi ha alguna cosa –els entrebancs organitzatius, el sentit de l’oportunitat, les inclemències del temps– que ajornen el gran moment esperat durant molts anys pel carlisme. L’atzar, en forma de fragilitat humana –fragilitat per al bé i de vegades, afortunadament, també per al mal– dicta la seva llei. És un dels aspectes més interessants de la novel·la. Com ho és, també, la sensibilitat profundament poètica amb què l’autor capta el paisatge i el converteix en una construcció simbòlica molt ben travada que reforça el caràcter fundacional del món narratiu de La doble vida…: es tracta, doncs, d’una realitat auroral que, al mateix temps, corre imparable cap al vespre. Altrament, aquesta novel·la de Carles Batlle és una novel·la ben pensada i molt ben escrita, àgil, suggeridora, de lèxic precís –oblidem massa sovint que la narrativa és també, i indispensablement, una labor de llengua–, amb una feina molt meritòria de veus elocutives.

Tot el que he dit fins aquí –i també altres facetes en les quals no puc entrar per manca d’espai– fan de La doble vida d’Okita Sôji una novel·la insòlita en el nostre panorama literari; una novel·la que se situa, amb veu inconfusible, en l’entreforc de, posem per cas, la novel·la oriental El primer emperador i la reina Lluna, de Jordi Cussà, i les últimes aportacions a la narrativa de motiu carlí d’Albert Villaró, Raül Garrigasaït, Josep Navarro Santaeulàlia o Ferran Garcia. Sobren els motius per llegir-la atentament.

(Miquel Maria Gibert: “Una katana al cor”, El Núvol, 13 de setembre de 2022).