PA NIT I DIA

Diguem-ne pa, perquè vés a saber què menjava el nostre avantpassat garrell.

Però, anés a garrot o anés a cops de roc, el germà estossinava el germà, el qui podia robava la vaca del veí quan no se li enduia la dona, el llest empobria el ruc. I els pobles victoriosos a la guerra tornaven amb corrues d'esclaus.

No calia pas que baixessin llamps dels cels.

Però hi havia matinades de rou i rosada.

A les selves, mentre els homes se les pensaven totes per atrapar alguna cosa mengívola, mentre els dels gels foradaven el glaç per atrapar-hi peix, mentre els cavallers ja a cavall voltaven els deserts, arreu on hi hagués una mica de no res de pau, les dones posaven el tupí al foc i ben segur que fou una dona qui va fer l'invent més beneït en els segles dels segles. El pa. Posat a imaginar-se-les, l'home va inventar el vi.

Malgrat les dones guerreres d'alguns llocs, la dona ha fet més pa de pau que vi de guerra. No estranyi. Entre crits de guerrers, entre moments de calma, a qualsevol hora del dia o de la nit, se sentia un plany de dona. I venia un fill al món. A les guerres, el plor de les dones recollia els guerrers, talment a prop de les tombes, la dona, més que l'home, plorava el fill amb el plany de Raquel.

Entre llamps de malvestats, la dona era rosada al matí.

Fins que el món en feia de tan bèsties que va començar a ploure i ploure.

La dona de Noè tenia tres fills. I no sabem quantes filles perquè el seu home no les comptava. La família no se li acabava pas amb aquests, tenia nores i néts. Era en pau quan va veure el seu Noè enderiat a fer-se una barcota calafatejada amb betum. No se'n sortia gaire, l'home era més vinyater que mestre d'aixa. A la fi, se'n va sortir més o menys. S'embarcaren tots, homes i dones, amuntegats entre parelles de bèsties.

(Fragment del llibre Santa Maria, pa cada dia. Barcelona: Planeta, 1996, p. 20-21)