Déu no es demostra ni es raona, s'endevina.

Déu és una immensitat única, acollidora, que ens dóna la justa mesura i la companyia dels altres. El mòdul de la immensa mesura de l'home.

Déu és una comunitat de Tres. Per això els cristians han de ser també una comunitat.

Déu és un gentleman, que fa la seva vida i no es fica en la dels altres. Déu és britànic, per entendre'ns.

La vivència de Déu ultrapassa qualsevol mida.

L'arravatat per Déu, quan viu totalment arravatat per Déu, porta Déu al ventre com qui porta el nas a la cara. I guanya bon humor.

No podrem classificar mai Déu.
Però podrem trobar-lo fora de mides mesquines.

Mai no és teològic posar els misteris de Déu tan lluny que no els puguem abastar.

Posat a no creure en Déu, et trobes a un pas de no creure en l'home.

El que costa és ser coratjós per testimoniar Déu.

Només és de Déu el qui s'arrisca.

Déu és de la raça dels homes i l'home és de la raça de Déu.

Déu estima els que es donen amb goig.

Si sabéssim com Déu ens estima.
Si sabéssim com podríem estimar Déu.

Si la saviesa humana és destil·lar la vida cada cop en menys paraules fins a arribar a certa paraula única, la infinita saviesa de Déu només pot tenir una paraula, una de sola: el «logos».

Si la saviesa humana és capaç de trobar una paraula fecunda com un ventre, la Paraula de Déu és un ventre infinit. Per això Joan diu que «tot fou fet en el Verb».

La paraula de Déu, el «logos» que sembla tan metafísic, tan excels, és Algú capaç de plantar la tenda entre nosaltres.
La tenda, com qualsevol pastor del desert.

El Verb de Déu és un pastor.

(Fragment del llibre Mossèn Ballarín per ell mateix [A cura de Jaume Huch]. Barcelona: Pòrtic, 2013, 85-86)