—Com va viure, mossèn, la clandestinitat durant la repressió franquista?
—A la repressió franquista hi va haver una cosa que avui dia està prohibit parlar-ne. Oi que van fer un homenatge al PSUC per la seva participació a la clandestinitat? Doncs haurien de fer un homenatge als capellans que, com un servidor, vam practicar el dret d'asil més d'una vegada si calia, i a més la majoria sense ficar-nos en política, fent-ho senzillament com un servei a la gent. Jo estava a Queralt, era una casa gran i aïllada, i tots els polítics que després havien de sortir de la primera generació els vaig tenir per casa.

[...]

—De l'afer Galinsoga als Fets del Palau.
—Sí, me'n vaig assabentar pel Benet, quan va pujar a amagar-se a Queralt. Els Fets del Palau els va dirigir un que es deia Jaume Casajoana, que per cert és mort, i darrere hi havia en Jordi Pujol, en Benet i l'Espar. Quan la policia va començar a agafar-los a tots, la majoria es van escapar i van anar a parar a Montserrat. Quan anaven a agafar el Pep Espar, que és una bèstia, li va fotre una castanya al policia que el va deixar estabornit —riu. Llavors el Jordi Pujol va fer una jugada mestra, es va deixar agafar i el van apallissar juntament amb el Casajoana. En Benet i un paio que es diu Salvador Casanovas van fugir i van anar a Queralt, i de Queralt a Montserrat. A Montserrat el govern no s'hi va ficar.

—Així la resistència interior al franquisme va anar-se organitzant amb aquestes campanyes?
—Era una resistència de la qual no es parla. Sembla que la resistència l'hagués feta tota el PSUC i els socialistes, però hi havia aquesta resistència, la de la gent catalanista que no estava ni a una banda ni a l'altra, i d'aquesta se n'han oblidat. Tota aquesta colla es bellugaven per tot arreu, buscant quartos, per aquí i per allà, perquè s'edités un llibre, etc. I la gran mentida és que l'heroi de la resistència va ser el PSUC. Saps quina gent va ser més important? Doncs nosaltres els capellans. Els del PSUC es reunien a les parròquies, eh? I d'això no en parla ningú, sembla que tota l'Església fos del Franco; de la meva generació de capellans, la majoria vam fer la guerra amb la República. Sí que hi havia bisbes que anaven dient que Franco era el dedo de dios però el clergue pelat va ser molt fidel al país. N'hi va haver que es van aprofitar de la victòria però el capellà pelat no. No ens vam introduir dins els partits polítics però sí que els vam protegir. I mica en mica, els espais no de llibertat, però de conspiratòria, es van anar eixamplant.

(Fragment del llibre Què pensa Josep M. Ballarín. Entrevistat per Mònica Fulquet. Barcelona: Dèria Editors, 2010, p. 47-54)

* * *

—Què en pensa, de la llengua?
—Que s'està fent malbé. Si t'hi fixes, a la televisió el català s'està quedant només amb cinc vocals, no te n'has adonat? El barceloní s'està quedant amb 5 vocals, és així. I després mira, avui a missa hi havia l'evangeli del fill pròdig, que és preciós. Doncs el que ha traduït allò al català sempre ha agafat la paraula catalana més propera al castellà, el que ha fet això no en sap, de català. [...] I pel que fa a la televisió, et posaré un altre exemple. La Mari Pau Huguet, que és una professional molt responsable i que ara la tenen arraconada, suposo, va arribar parlant el català de Lleida i sense adonar-se'n el va anar canviant. I per què no podien fer que sortís un senyor parlant mallorquí, i un altre valencià, i un altre de Lleida, o de l'Empordà? Estem massa dominats per Barcelona, tot i que el Fabra l'entenc, perquè fonèticament el català de Barcelona, el que parlava el meu pare, era molt bonic. Però mira, l'idioma a ciutat es fa malbé. A Queralt, com coneixies un barceloní? Perquè deien «mira quin arbre» i aquí et diran «mira quins fajos», i la que feia d'ermitana al santuari fins i tot et deia els noms dels ocells. No deia «mira quin ocell», deia «és una mallerenga» o «un pit-roig». A ciutat no pot ser, i això empobreix molt la llengua. [...]

—Com el va aprendre, vostè, el català?
—De mames, després al col·legi fèiem castellà però teníem el Patufet. Estic segur que dels que vam acabar el batxillerat, en el meu temps érem setze a classe, només tres o quatre escrivíem bé el català. La meva mare escrivia en castellà perquè de català no en sabia. I la normativa d'en Fabra penso que s'hauria de superar. El Fabra va fer una cosa que li va encarregar justament el Prat de la Riba, una normativa catalana, almenys per als cossos oficials, i que fins i tot es considerava interina, però després ho van canonitzar. A més, per què un de Lleida no pot escriure l'article «lo», a veure, per què? És que el català l'estan destrossant, em poso molt nerviós cada vegada que ho veig; als peatges de les autopistes hi diu «sols targetes», mai no ho ha dit ningú en català, això, coi: «només targetes», però com que el castellà diu «solo tarjetas», doncs vinga! I això t'ho trobes pertot, diuen «embassament» de la Baells i és «resclosa»; aquí a les fàbriques en diuen «resclosa» i a la Vall de Ribes també, però a ningú se li ha acudit.

[...]

—Mossèn, vostè se sent català i espanyol alhora?
—No, no, no, no, no!, jo em sento català, amb un perill, el de declarar-me ciutadà. De fet no, perquè això és un poble; pobletà de la nació independent de Gósol. Aquest és el meu perill.

—Creu en els Països Catalans?
—Existeixen però no els farem. Que parlem la mateixa llengua és obvi, però resulta que nosaltres hem accentuat la nostra identitat nacional i ni les Balears ni València no ho han fet.

—Ha somiat mai en una Catalunya independent?
—Des de petit que ho desitjo, però no crec que ho vegi i serà per culpa nostra, ho torno a dir. Si fóssim capaços d'anar tots a una ho seríem, però com que no en som, de capaços... Deixant de banda el tancament del centre, que seria molt dur. Mira els bascos, també tenen el problema que encara que guanyin els nacionalistes hi ha un Partit Socialista molt fort. En Franco ens va fer una jugada amb una mala llet genial, va empobrir Castella perquè ens vinguessin aquí.

(Fragment del llibre Què pensa Josep M. Ballarín. Entrevistat per Mònica Fulquet. Barcelona: Dèria Editors, 2010, p. 139-149)