PREDESTINACIÓ

Sóc d'una casa de masovers del Vinyet de Solsona. Havia de néixer a la masia, però la mare va voler tenir-me dintre les muralles de la ciutat amb més capellans per pam. Així podria ser xuriguer.

M'explico.

Els xuriguers eren una mena de germandat capellanesca que, abans de les capitombes conciliars, feien cantars de misses a l'església de l'hospital. Així tocaven algun sou més per fer bullir l'olla de mal tros. Però. Però per poder entrar a tan venerable confraria calia néixer entre el Vall Fred i el Vall Calent, vull dir a l'enclòs de muralles. Als dels Vinyet no els hi volien. I vet ací perquè la mare va deslliurar-me al carrer de Sant Miquel Xic.

Em predestinava per a xuriguer. No la va encertar, ni a xuriguer no arribo.

Si coneixeu els usos i costums dels rostolls, haureu endevinat que sóc cabaler. Com que tot va per a l'hereu, el cabaler ni toca gica. Se l'ha de campar restant conco a casa, atrapant pubilla, fent l'escarràs on sigui. O anant per capellà.

Tot just gronxant-me a la bressa, la mare em petonejava dient-me el capellanet.

Abans de la primera comunió ja feia d'escolà a la partida de Santa Llúcia. Penes i treballs a respondre glopejant el confiteor i el suscipiat, tirallongues de llatí que ara ningú no se sap.

Ja més espigat, feia d'escolà als xurigures. Mare de Déu Santíssima, aquelles bramades de gori-gori als cantars. Acabat el cantar, els capellans deien missa tots alhora. Capellanada i un sol escolà, que era jo. No donava pas l'abast, a aquest li tocaven canadelles, a aquest altre el suscipiat, a aquell la campaneta del sanctus, a aquell altre les segones canadelles. Sort que no m'ho prenia massa a la valenta.

Fins que va arribar el gran dia.

Just encetats els dotze anys, m'encaminaren al turó de Sant Magí, on s'hi encimbella el seminari.

Començava la predestinació.

Ara que hi sóc.

Diu que a Barcelona n'hi ha un de molt savi i amb molta psicologia que dictamina si tens vocació o no en tens. Vits. No sé pas com s'ho deu fer, perquè, ben mirat, el més sereny dels apòstols era Judes i ja sabeu com va acabar-les.

Només puc creure que vas on Déu et duu. Encara que avui se les emboliquin, jo mai no vaig dubtar quina era la meva feina. Potser de ruc com sóc no em pregunto gota. Però, ara de vell, sé que faig de capellà perquè no serveixo per a d'altres.

Encara que en diguin penjaments, l'església ho aprofita tot.

I Déu encara més.

(Fragment del llibre Mossèn Tronxo. Barcelona: Club Editor, 1989, p. 22-23)

* * *

Això dels bisbes és ben mala feina. Solen enviar-nos un foraster, que mai de jamai no entrarà a la màfia; i pitjor si ens vingués triat dels de casa mateix, li faríem vores i les acabaria fora de pinya. Vagi com vagi i peti com peti, el bisbe és un solitari perdut a les ínfules. Pobric. I no li val defensar-se a cops de bàcul o venir-nos per l'amansida.

Continuarà sol.

I ara vaig pels frares.

Els frares, monjos, monges, hermanos i hermanitas sempre estan glopejant glòries del pare, la mare, la tia i la fundadora. En xerren i xerren, diuen que la seva frarada és santa i bona. I vinga. Això sí, tots creuen que els capellans són uns canteules i que els del tronxo som més que tronxo.

Apamem-les.

Jo sóc tronxo, i tant, els frares poden prou mirar-se'm de gairell. Però els de la solsonenca tenim bisbes eixits de casa, que Déu n'hi do; tenim savis tan savis com qualsevol savi del saber; i no diguem de la tirada de rectors i rectorets que han sabut conjuminar ciència i taruta. El padrí Soques és tot un cas. Ens va arribar enginyer al seminari, va escombrar els passadissos com tots, va cantar missa desafinant com qualsevol, va passar-les negres de vicari, s'ha passat anys ensenyant matemàtiques i poc més. Per acabar del tronxo.

(Fragment del llibre Mossèn Tronxo. Barcelona: Club Editor, 1989, p. 30-31)