No hi trobareu cap italià a la napolitana. Són gent calmosa, serena, treballadora. Potser avara. Són durs, posen els peus ben posats a terra. El seu italià no té les dolces inflexions de la propera Toscana. Pietro Bernardone és un assisenc típic. Tots els homes se li assemblen, àdhuc els joves. Costa de veure algun jovenet festiu, com ho era el petit Giovanni.

Aquest és menut, gràcil, esprimatxat. Vivaç, fràgil, prompte, generós. Poeta. Parla el francès dels poetes, la llengua d'oc; ningú ja no recorda el seu nom de bateig. Li diuen Francesco.

Sembla que té altres germans. Ell és l'hereu escampa. Es fa amb tothom, canta a les noies sota les finestres. No li ve d'un escut. És un cavaller, que potser entroncarà amb els nobles de sang. Això convé a Pietro.

Va a la guerra amb Perugia, i cau presoner. No ha perdut el bon humor ni la companyonia a la presó. Ni ha perdut els somnis de grandesa: ha d'ésser l'ídol del món sencer.

Torna a casa. Es posa malalt i coneix la tristesa. No el revifa la primera sortida de casa. La plana d'Umbria al seu davant no li diu res; alguna cosa molt greu li passa.

Ha d'ésser cavaller. Surt d'Assís per combatre a la Puglia, a l'extrem migdia d'Itàlia. Ha fet poc camí. A Spoletto, algú el crida:

—Francesc, on vas?
—A la Puglia, a combatre.
—Però, digue'm de qui esperes millor guardó, de l'amo o del servent?
—De l'amo, és clar.
—Per què, doncs, segueixes el servent i deixes l'Amo?
—Senyor, què voleu que faci?

Déu li ha parlat de cavaller a cavaller. Alguns segles més tard, aquest mateix diàleg de cavallers tombarà sant Ignasi de Loyola, l'home més diferent de Francesc que puguem imaginar. Francesco torna a casa, aparentment no canvia de vida. Però va més sol, tracta més els pobres, visita els leprosos i hi conviu. El vell comença a rondinar, però ha de marxar. Negocis. El noi sent la veu d'un crist de Sant Damià: li demana que apuntali la seva església. Sant Damià és un petit temple, a mig aire entre la plana i la ciutat. Francesc el reconstrueix, fa la feina amb les seves mans i compra els materials amb diners del seu pare.

Torna Pietro. Passa comptes. Diu que tot el que Francesco té i gasta li ho ha donat ell. Davant del bisbe d'Assís, Francesco queda nu, tal com va néixer. El bisbe el tapa amb la capa.

Comença.

(Fragment del llibre Francesco. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 8-9)