LA BASARDA DE L'AMOR

...com si jo me n'andonés...
JOSEP PALAU I FABRE

En els ulls del buit de la negra pedra
dura véns a llegir, a la cova enfonsada,
biblioteca geològica i erma cala secreta,
on els cants callats ressonen. Som sols.

T'estirares a la conca dels meus ulls per llegir.
Com imatge que em prengueres el lloc a la lectura,
ara que provo de ser-ne, del teu llibre, l'escriptura:
aparició sobtada. No és a la carta que es tria l'amor.

Res no sé sinó espigar la bellesa.
És en les escletxes de la pedra que t'has fet
cos, nimfa dels insectes, replegada en tu,
dòcil crisàlide en la despietat de la natura.

Vas xipollar els laments que reposen al fons del mar
amb la punta dels peus. Després nedares d'espatlles,
enllà, seguint les línies trencades d'una vida jove.
Amo tant la dona que llegeix igual que el buit.

No serveix per a res l'experiència. De l'amor
és l'única cosa que no se'n pot parlar com de llibre.
N'espero el signe, la cara mullada, el bes vingut
amb el vent, i encendre i tancar el llum fins a plenamar.

Com si fos un gos cansat renaixeré en la música
per tal d'esculpir sense treure res. Com si fos un ocell
dins una gàbia lligada al respatller d'una cadira de rodes,
cantaré la immensitat de l'amar que ens fa pols de l'univers.

Temps vindrà que moriré sentint la nostra cançó.
I entraré al buit que et va fer bella. Pertanyo a la teva joventut.
Esborrat seré el fum incinerat de la pipa a la teva boca,
i el vaivé del balancí ens traurà a ballar. Seré esquelet.

(Dins del llibre Santa Follia de Ser Càntic. València: Eliseu Climent - 3i4, 2005, p. 15-16)

* * *

EL FINIT

És la muda, només, de la serp que s'allunya.
MARIA-MERCÈ MARÇAL

Com presoner que es tatua a la pell
de cor amat, tinc clavat el teu nom
amb tinta i sang fins a l'abisme infinit.
Bevem el vi fins que ofegui els secrets.

Sóc cega —dius— davant la vida en glòria.
Em pic el vent, eufòrica, a les ales.
S'està tan bé que em llançaria al buit.
Bevem el vi fins que ofegui els secrets.

Havent perdut el seny que ens fa iguals,
el doll potent i antic, perniciós,
se t'ha menjat la virtut animal.
No et tens dempeus, caus, em claves les dents.

Caus, amb mal peu, al damunt, com un gos.
Qui perd el cap confon cossos sens límits
amb el mareig. El mar és ple de nàufrags.
Qui pot donar fe d'haver travessat

mai l'infinit? Et despulles i et mostres.
El fred és viu. No pots arribar a llit.
A prop del foc, seria el teu abric.
Buscant més vi, recules. Et perdré.

Beure de més t'obre la tomba en vida.
Morta vivent, t'alimentes dels morts.
Ho mates tot. Un món de runes, làpides,
signes, mots, noms romputs. Vius entre rocs.

Caus, sense alè, damunt els vius que mates.
És una serp verinosa la llengua.
El bes al coll, al pit, és tall mortal.
El plor és foc que crema el cor dels altres.

No en queda cap, de viu, al teu costat.
No salves res, ni dels morts, amb desdeny.
Fuges per res. Ensopegues i caus
amb els meus morts. Ens ofeguem ben sols.

Tots sols anem avall. Per mor d'amor
hem enlairat el nivell de l'amor
massa per damunt. Cap àncora ens aguanta,
anem de dret que ens separin el cap.

(Dins del llibre Santa Follia de Ser Càntic. València: Eliseu Climent - 3i4, 2005, p. 32-33)

* * *

CONTRAORDRE

M'emporta el nou, el misteri i el deler i el delit de conèixer.
J.V. Foix

Dic en ordre el que escric, per bé que escric
el que no sé, car, quan dic el que sé,
ho dic sense saber l'ordre de com
per escriure el que no sé poso ordre.

Qui diu no sap què es diu, per això s'entén.
El que escric, no s'entén; p'rò sé el que em dic.

Dic el que sé amb ordre natural
i escric el que no sé posant desordre
al que dic. Escric amb ordre el desordre.
Diré veritat si no sé el que em dic.

Dir ha de ser fer dir el que no es diu.
Escriure és fer callar tot el que es diu.

(Dins del llibre Santa Follia de Ser Càntic. València: Eliseu Climent - 3i4, 2005, p. 56)

* * *

EN FLAMES

Els poetes explotant com bombes.
AUDEN

Cauen les mans. Fora del camp de vista,
no tornaran les ombres a albir rostres.
El vent colpeix amb força. S'ha trencat
l'ull, l'infinit. Núvols desdibuixats,
el vuit trencat, el buit d'aus migratòries.
A sol batent, en plena nit encesa,
cendra de nit el crepuscle en ranera.
Es gira el sòl, terra que crema el sol.
Has convertit l'ofrena de la vida
en camp mortal sense rotació.
Erm devastat per foc incontrolat,
has violat el meu cos amb desgana.
Per què sotmets la meva poligàmia?

(Dins del llibre Santa Follia de Ser Càntic. València: Eliseu Climent - 3i4, 2005, p. 63)