La literatura d'avantguarda del segle XX es caracteritza per una sèrie d'esperits animadors que portaran a terme part de la seva tasca aglutinant esforços que es materialitzaran en revistes. A Catalunya, són destacables Salvat-Papasseit, Josep Maria Junoy i J.V. Foix. Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) en podria ser un altre.

Poeta i traficant d'idees, Altaió sap jugar millor que ningú les seves cartes i la seva trajectòria ho confirma. També és cert que sempre li ha agradat donar bon joc als altres. Va donar-se a conèixer com a poeta quan encara no havia complert els 18 anys, enmig del col·lectiu que editava la revista de poesia Tarotdequinze (Bellaterra, 1972-1975). El 1975, amb Tarotdequinze, va muntar el festival Gespa Price al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra, amb lectures d'una quarantena de poetes de tot àmbit lingüístic català.

Després van venir les revistes Èczema, Àrtics, Cave Canis i la creació de KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals), depenent del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, des d'on va ser responsable tant de l'Any Miró (1993) com... de l'Any Pla! (1997). Paral·lelament a la seva feina de llançadora cultural, Altaió ha anat construint la seva obra personal, que està formada per una tretzena de llibres i basada, com a bon postmodernista, en la citació, la fixació d'heteronònims i l'apropiacionisme.

—Com recorda els seus anys universitaris?
—És un moment molt emergent. La Universitat [Autònoma de Barcelona] és molt petita. Havia començat amb la majoria de professors acomiadats d'altres universitats i, per tant, molt progres. La revolta estètica anava de la mà amb la revolta sociopolítica, i allà coincidim i ens barregem tots. Hi havia figures molt destacades, algunes de les quals no van quedar gaire integrades en el món sociopolític, com ara Lluís Pascual, Guillem-Jordi Graells, Victòria Combalía, Vallcorba... Alguns crèiem en la revolta i en el somni com a possibilitat. Tots teníem una certa relació amb els grups polítics, però molt heterogènia. Alguns estaven amb els 8ns i 9ns congressos peceros o amb moviments anarquistes. Jo estava amb el catalanisme radical, molt minoritari aleshores, i després vaig col·laborar amb grups extraparlamentaris nacionalistes d'esquerra.

—Però la política no era la seva prioritat.
—Recordo una frase d'Isona Passola, que més o menys deia: "Nosaltres ens pensàvem que la cultura salvaria la política i sort n'hem tingut que la cultura ens ha salvat de la política". [Riu]. Hi havia un sistema fictici. Per això, quan es va instal·lar la democràcia, hi va haver la desmobilització i es va perdre l'oportunitat de posar una relació real amb el món cultural. El món de la cultura i el de la política són dos mons separats. Avui en dia, la gent que treballem en els espais institucionals, fins i tot la gent que som de la línia heterodoxa, tenim carta de joc, però no s'ha arribat a construir una cultura plural, que sigui molt disseminada, de xarxa.

—Èczema va influir en l'àmbit artístic de Sabadell?
—Sí i no, naturalment. Érem l'avantguarda, i tot el que l'avantguarda proposa, més tard o més d'hora acaba passant. I per això, en un moment determinat, vaig optar per matar la revista.

—Va tenir vista...
—Dins la revista hi va participar gent com ara Perejaume, Uclés i artistes molt significats, així que sí, per dir-ho d'alguna manera, no ens vam equivocar. Al Perejaume li interessava el vell i el nou i a l'Uclés l'heteronomia. També hi ha el viatge, que atrau tant Laval, amb les cartes que s'envia a si mateix a adreces falses i li són retornades amb segells d'arreu del món. Tots aquests són conceptes clau per construir la postmodernitat. A l'entorn hi havia gent com Brossa i Foix, que mantenien un esperit molt despert i estaven expectants del nou. D'altra banda, quan vam començar a tenir plataformes destacades, encara que fossin alternatives, com l'Espai 10 de la Fundació Miró, la Glòria Picazo i jo vam acabar ajudant a vertebrar el que seria el moviment postmodern dins el món artístic.

—Per què va "suïcidar" Èczema?
—Per moltes raons. Hi havia una raó física, i és que vaig deixar Sabadell i vaig anar a viure a Barcelona, i també voltava per l'estranger. Després, hi havia un altre fet, que era el progressiu reconeixement que tenia la revista —fins i tot ens van donar el premi Sebastià Gasch el 1982— que calia evitar, per no caure en el manierisme. Per tant, calia fer una revisió a tots els nivells i aleshores va ser quan vam passar de fer una revista objectual a fer Àrtics, que va sortir en el moment en què l'avantguarda va quedar totalment integrada i hi va haver la gran potenciació del món de l'art i del món de la ciutat.

—Cada època necessita la seva avantguarda?
—Esclar. Mira, en el moment que anem a buscar ajudes institucionals per fer Àrtics, uns ens diuen que no, perquè la revista no està escrita només en català, i els altres que tampoc, perquè l'havíem de fer en català i castellà. En el moment actual, veiem que ens estem abocant cap al multilingüisme, és a dir, d'alguna manera, en aspectes que són aparentment instrumentals el temps ens ha acabat donant la raó. Cada vegada has de canviar. En aquests moments, ja no sé si s'ha de defensar el multilingüisme. Segurament, hem de fer un nou plantejament. De la mateixa manera, en els anys 90, en el moment en què tot comença a ser massiu, ens apartem d'una revista de llarg tiratge com era Àrtics i tirem Cave Canis, en què únicament hi ha l'esdeveniment i la gent que vol ve a buscar la revista. En el moment en què hi ha l'acceleració i Internet, nosaltres tornem a la relació de carn i ossos.

—Des de quan es considera "traficant d'idees"?
—Això de traficant sorgeix en un moment de l'etapa d'Èczema en què estic a París i he quedat amb l'artista d'art per correu Antoine Laval, per anar a un museu. Mentre estic esperant-lo en un bar, tallen la imatge de la televisió i surt el general Jaruzelski anunciant el cop d'Estat a Polònia. Just en el mateix moment arriba el meu amic i m'ensenya la portada del diari Libération, on els titulars diuen que han detingut el filòsof Jacques Derrida per tràfic d'estupefaents. I jo li dic a Laval: "No és pas per tràfic de drogues, que l'han detingut; és per tràfic d'idees". Aleshores assumeixo que una de les maneres de ser escriptor modern, de l'època, ja no és treballar mons d'utopia o de ficció en solitari sinó regenerar les idees.

—Fer de llançadora acaba sent esgotador?
—La persona novella acostuma a creure que el món i la pàgina en blanc comencen en ell. Jo, en canvi, sempre he estat molt conscient que nosaltres formem part d'una anella de continuïtat i, per tant, ens hem de despertar cap al món nou a través de tertúlies, interpel·lant l'altre i ancorats en els models de l'avantguarda. El que passa és que sí, a partir de cert moment, em vaig adonar que el tema de les revistes demanava molt temps i molta energia, i era preferible potenciar el tràfic d'idees. I vaig publicar més llibres meus, cosa que mai he deixat de fer, com L'escriptura sense llançadora, La Desconeguda, etcètera. Ara trec Els germans i Un sereno en el cementiri de l'art, que sortiran a Destino.

—Creu possible estar sempre a l'avantguarda?
—Fins ara sí. D'aquí a uns anys, ja ho veurem. Amb aquesta exposició d'Èczema és la primera vegada que se'm gira el mitjó. D'alguna manera passes de ser subjecte a ser objecte. Evidentment, la gent pren el relleu. El món està en mutació permanent. La tècnica és la metafísica, la ciència, la metàfora, l'art, l'avançada i l'escriptura, el correlat reflexiu, expansiu. En tot cas, haig d'estar atent a les noves formes d'avantguarda. Però sí, es pot estar a l'avantguarda permanentment.

(Jordi Marlet: "Es pot estar a l'avantguarda permanentment" [amb motiu de l'exposició a Sabadell dels 29 números de la revista Èczema], Avui Cultura, 21 de febrer del 2002, p. 11)