Vicenç Altaió és conegut com a traficant d'idees, però darrere s'hi amaga el poeta que va publicar tres poemaris entre el 1979 i el 1982. Des de llavors ha seguit escrivint i publicant poemes en llibres de tota mena. Ara recull tots els poemes, a més de molts d'inèdits, a Massa fosca. Poesia 1978-2004 (Moll).

—La seva poesia està arrelada a l'avantguarda, però també recorre a la tradició...
—Quan tenia uns 17 anys anàvem a veure sovint el J.V. Foix i ell, ja a punt de fer els 80 i encara relativament desconegut des dels mitjans de comunicació, s'autoeditava els llibres i en canvi era un clàssic vivent, era una persona de referència. Sovint repetia aquesta lliçó: "Altaió, no et pensis pas que com que vas amb els cabells llargs i greixosos i les ungles brutes i llargues seràs més artista que els altres". Ho deia ell, planxat i amb un vestuari relativament noucentista, i era el nostre referent de l'avantguarda. Tot seguit se n'anava a una part de la biblioteca on hi havia els llibres de la Fundació Bernat Metge, d'on extreia un llibre i llegia exactament el mateix: un poeta jove que havia anat a veure un poeta gran que li deia: "No pensis pas que...". Se n'extreien ràpidament dues lliçons que he tingut tota la vida en compte per fer de poeta. Una és que no tot està repetit, perquè hi ha un tot que flueix i on roman una cosa que és essencial, però hi ha una variació de formes: la revolta està en el llenguatge i no en el món de les aparences. L'altra és que per ser inquiet, per esbrinar els símptomes de l'època, has d'estar per davant i és més important l'expressió que la comunicació, i que sobretot has de conèixer que formes part de l'encavalcament d'una tradició. Aquesta positura fa que jo i la gent de la meva jeia del món de l'avantguarda més aviat ens distingim per ser interpel·ladors i per tant som lectors del tot, no només de la novetat. Podem llegir des del món de la ciència i la tècnica fins a tota mena d'altres poetes. Això significa una generació literària i artística en aquell període que hem anomenat la postmodernitat. D'aquí vaig treure les primeres màximes d'altres poetes: de Foix, llegir, llegir i llegir; de Joan Vinyoli, amb el qual va haver-hi una natural i fortíssima amistat intergeneracional, l'al·lucinació metafísica; de Palau i Fabre, que la paraula és capaç de significar alguna cosa més que la realitat i de transformar-la; i de Joan Brossa, investigar, investigar i investigar.

—Per què va deixar de publicar llibres de poemes i per què publica ara aquest?
—Jo practico com a ofici el de traficant d'idees, sistema amb el qual privilegiadament em puc guanyar la vida. Treballo en el món de la cultura i professionalment en visc, igual que hi ha professors universitaris i periodistes. La poesia és de tots els gèneres el que ha de fer d'eix de pensament, i per tant de la filosofia fora del seu sistema acadèmic, i eix de creativitat. També és allò que és més íntim, d'alguna manera secret: el poeta es deu únicament al llenguatge, no es deu a la revolució social, per moltes inquietuds que pugui tenir. Quan vaig fer el llibre Les darreres tendències de la poesia catalana vaig conèixer molt bé per dins la societat literària, i vaig veure que bona part d'ella, aquells individus magnífics, quan estaven en la condició humana tenien unes preocupacions sovint molt banals, l'intel·lecte anava per una banda i la vida quotidiana per una altra, amb inquietuds pels premis i l'aparició pública, pel poder i per un cert arribisme. Això va fer que me n'apartés i que m'aproximés més a disciplines alienes, primer al món de l'art i després a l'arquitectura i la ciència. Com que ja treballo per als altres, no em preocupa la visibilitat del meu treball, i sempre són els altres els que m'han demanat textos que s'han anat publicant, no m'he preocupat de fer sortir els poemes. No m'interessa el centre, però no he deixat mai d'escriure i m'ha agradat sempre més de construir els llibres físicament amb d'altres i fer-los funcionar com a llibres d'artista, sovint en un altre circuit no convencional. Aquest llibre es va gestar quan, acabada de llicenciar, Anna Carreras va picar a màquina i preparar tot aquest material, i més tard Sebastià Alzamora em va demanar el textos per fer un rellançament de l'editorial Moll i els hi vaig donar tal qual. No és un llibre que jo he construït, sinó que l'ha fet el temps.

—Com valora després dels anys un llibre tan programàtic com Sempre som afany, en què, entre d'altres, situa "la voluntat de comunicar, però, per davant de tot"?
—En aquells moments, l'any 1978, érem en un atzucac, amb una poesia de tradició tardo-simbolista que s'anava mantenint, de caràcter escolàstic, per dir-ho així, i els punts extrems de l'aventura del llenguatge a través de l'avantguarda, que havia arribat al seu atzucac. Davant d'això es replanteja, sense abandonar la capacitat reveladora del llenguatge i per intentar superar la paret seca que teníem al davant, una novetat. Gairebé tots els meus llibres són un tractat de poètica, però el primer encara més, i per això es planteja el "sempre som afany": malgrat que estem en els límits, l'ésser humà es caracteritza pel seu afany, que és la comunicació, una de les lliçons que ens donaven tots, des de J.V. Foix fins a Vinyoli. Sense adonar-nos-en, el Perejaume, jo i altra gent de la nostra generació vam acabar emmarcant les coordenades de la postmodernitat, que tenia com a característica que el darwinisme lingüístic que ens havia precedit quedava sota interrogant, que pertanyíem a una comunitat idiomàtica, però també a una comunitat de poetes universal, i llegíem poetes de qualsevol cultura; en tot cas, el món català era un microorganisme i en un centímetre cúbic d'espai hi ha la mateixa potència que en tot l'univers, una troballa ja d'Einstein, que el nou i el vell es podien arribar a trobar i de vegades el més vell era el més nou, i que posàvem en crisi la supremacia del jo líric i la identificació d'un únic estil amb un únic autor com a gran preocupació literària.

—Malgrat haver-se preocupat per trencar l'estil, adoptant heterònims, treballant amb artistes, fent exposicions..., hi ha un estil Altaió molt concret i identificable...
—És el mateix camí d'aquells que en un moment donat tenien un compromís amb la cultura de progrés i van anar a buscar unes fonts del llenguatge que eren anònimes, i penso en una gran tradició que marcaran figures tan clares com ara Miró, Tàpies i Chillida, obres significades pel seu monolingüisme, per bé que molt oberts en molts altres sentits; en canvi, aquelles fonts que eren energia s'han arribat a convertir en un llenguatge absolutament específic, i és inconfusible una obra de tots ells. Jo intento obrir el camp de referència i puc arribar a matar el subjecte, i finalment això, amb el pas del temps, crea un estil propi. No podem dir que el diletantisme és una absència d'estil, perquè a la llarga acaba havent-hi un estil.

—Malgrat haver deixat de publicar llibres de poesia, la seva producció s'alimenta de la poesia...
—He practicat l'escriptura sense escriptura i en totes les exposicions que he fet es nota un llenguatge determinat, el fonament sempre és de caràcter poètic, amb un plantejament sobre l'espai i sobre el concepte de temps, però redimensionant-ho en un altre temps i espai. El poeta és el centre, i si queda algun dubte és si no hi ha una categoria superior a la del mateix poeta que seria l'artista. Davant de cada tempo intento donar una resposta a l'època. Això ha fet que constantment hagi anat matant els períodes i n'hagi fet néixer un altre. Es pot veure clarament a les revistes que he fet. Tarotdequinze no té res a veure amb Èczema ni aquesta amb Àrtics ni aquesta amb Cave Canis: hi ha una regeneració permanent en una sola vida. Davant de cada llibre em plantejo també l'exercici de gènere, i així, dins la sèrie del Tràfic d'idees, un dels dubtes que he tingut és quina part quedava inclosa dins del gènere poesia, si era quan era prosa retallada o si era quan l'essència era poètica, de manera que a Massa fosca hi ha fragments que ja han sortit publicats en altres llibres. De vegades he volgut escriure una novel·la, però les frases eren de poeta i el marc conceptual era filosòfic, i en lloc de sortir en una col·lecció de novel·la ha sortit en una de filosofia, per exemple. Avui la literatura no està definida pel gènere.

[...]

—¿Veu la publicació de l'obra poètica reunida com l'arribada a una maduresa, que el que fins ara era aprenentatge es desenvolupi en coneixement?
—Crec que té a veure amb el fet de tenir la capacitat que allò que fins ara era exercici i mètode sigui també comunicació. Però en tot cas a mi m'agradaria com a obra literària tornar a repetir tot el procés i, per tant, no em preocupa tant ser gran com fer el procés a l'inrevés. Tant de bo acabi fent una obra relativament curta, molt compacta i amb canvis constants en què cadascun dels llibres miri a una banda, que l'experiència literària no només ofereixi gaudi sinó coneixement. Crec que l'impacte sobre el coneixement no es dóna només perquè sigui comunicat o perquè provoqui un cert consens o una tensió, sinó que el sol fet d'existir ja impacta a tots. Crec més eficaç que no es desgasti, i per això preserves el seu mal ús. Gairebé diria que escric més pensant en els morts i en la possibilitat que aquesta obra pugui tenir pervivència i pugui arribar a ser clàssica per l'exigència i la provatura. Si intento ser humil davant del llenguatge sóc pedant davant del sentit de l'eternitat i l'exigència respecte a l'obra.

—Per què aquest títol?
—D'una banda, és una poesia que no té cap complex d'anomenar-se fosca, de vegades hermètica o amb dificultat, i que prima més l'expressió i que aparentment sovint no sap cap a on va. Crec que era Foix qui deia citant algú més que "la dificultat de comprensió és el millor favor que un autor pot fer com a respecte cap al seu lector". No tant el grau zero o l'espai comunicacional sinó dir allò que no saps, i aquest és un dels instruments de la poesia; l'altre és la comunicació, que és bàsicament funcional. L'altre sentit de Massa fosca ve de l'astronomia: del nostre univers només donem nom a un 5%, la resta avui és massa fosca, que seria l'equivalent a allò en què tant la religió com la poesia com la ciència intenten de penetrar, i únicament quan hi penetren acaben tenint un coneixement. El 95% d'aquest llibre està construït sobre dos principis: que no sé l'espai en el qual sóc, en sóc més ignorant que coneixedor, i que la hipòtesi que estableixo no és sobre allò que referencialment ja existeix sinó sobre coses que són noves, i això vol dir que de vegades has de fer servir una sintaxi trencada o dislocada, i canvis morfològics i semàntics, i això enriqueix enormement el llenguatge, el coneixement i l'altra realitat.

—La sexualitat i el desig marquen molt la seva poesia...
—En tota aquesta poesia, malgrat els meus interessos de caràcter especulatiu en disciplines com ara la ciència, l'art i d'altres, hi ha dos eixos que són enormement centrals i que mai no he abandonat: l'Eros i el Thànatos. El Thànatos ens marca el tema dels límits; estem marcats per una fatalitat biològica que és l'única en la qual no tenim llibertat: poder continuar vivint. És una fatalitat irreversible, el primer principi de limitació. L'altre principi és d'alliberament, la sexualitat, la part més oculta, de no-visibilitat, fa que ens interrelacionem amb els altres i que entrem en llenguatges que no tenen cap mena de visibilitat. Pot haver-hi visibilitat en la pornografia, que no té a veure amb la sexualitat sinó amb el maquinisme. Si algú està limitat per la convenció del llenguatge pot buscar-ne l'alliberament a través d'una nova expressivitat, i de la mateixa manera si està marcat per la fatalitat biològica l'únic espai que l'exonera és la sexualitat. La centralitat de la poesia està en el potencial d'un llenguatge no verbal.

(Francesc Bombí-Vilaseca: "He escrit com he volgut al marge del gust de l'època, de l'impacte i dels lectors", Avui Cultura, 17 de febrer del 2005, p. I-III)