Vicenç Altaió neix a Santa Perpètua de Mogoda el 14 de juliol del 1954.

A l'aguait de les oscil·lacions estètiques de l'avantguardisme en les lletres i les arts i de les aportacions cabdals en el pensament crític i en les ciències, ha anat construint una obra literària i assagista ben personal, alhora que s'ha significat per endegar diverses iniciatives editorials de caràcter innovador i exposicions d'art, de vocació interdisciplinària.

Comença la seva carrera artística molt aviat i, d'aquesta manera, amb només vint-i-un anys publica, conjuntament amb Jaume Creus, el seu primer títol: La poesia, és a dir la follia, del 1975. En aquests anys, suma les experiències dels seus mestres i amics Foix —el nou i el vell—, Palau i Fabre —l'alquímia—, Vinyoli —l'al·lucinació metafísica— i Brossa —la investigació—, amb una personal renovació literària. Havent fundat la revista Tarotdequinze (1972-1975) i dirigit, amb només vint anys, la col·lecció "Cristalls" (1975-1978), crea Èczema (1978-84), autèntiques metàfores objectuals que inauguren la postmodernitat a la cultura catalana.

La publicació de l'assaig i antologia Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1980), realitzat conjuntament amb J. M. Sala-Valldaura, marca l'inici de la dècada dels vuitanta, anys en què Vicenç Altaió obre la poesia a una original relació amb l'art, amb escriptors i artistes de les Illes (Mesquida, Terron, Vidal, Neon de Suro i Barceló), del País Valencià (Piera, Seguí), de la Catalunya Nord (Gifreu) i del Principat (Hac Mor, Coca, Domènech, Sala-Sanahuja, Sunyol o Perejaume, entre d'altres) que constitueixen un mapa literari i artístic que encavalca l'avantguarda històrica amb un nou paradigma. Els debats poètics d'aquests anys situen l'original quefer d'Altaió a dalt de l'escala de la cultura i la poesia contemporànies. Amb textos aerostàtics i artístics, conferències i presentacions, el poeta fa estades a París, Brussel·les i Roma, on inicia el particular Tràfic d'idees, una autobiografia intel·lectual sense subjecte, de gènere híbrid, transversal, ocupada per escrits sobre artistes i la renovació en art com a moral. Dirigeix l'espai d'investigació artística de la Fundació Miró, germina l'amistat amb Perejaume i té un paper determinant en la invenció artística d'una nova generació amb qui col·labora (Perejaume, Pep Duran, Pazos, Laval, Noguera, o Plensa). Al seu torn, impulsa un eix d'intercanvis culturals que abasten la Llombardia, l'antiga Occitània i Catalunya.

L'any 1982 la revista-objecte Èczema rep el I Premi Sebastià Gasch per a treballs d'avantguarda, en el mateix moment en què l'art d'avantguarda entra als museus i l'art de la nova generació que l'autor impulsa assoleix reconeixement en l'àmbit internacional. Altaió és convidat per molts d'aquests artistes a fer un treball literari en paral·lel, a la vegada que participa com a poeta i crític d'art en nombrosos encontres internacionals d'art alternatiu, cicles d'exposicions a l'Espai 10 de la Fundació Miró, textos de crítica artística i comissariat d'exposicions. L'any 1984 publica el text programàtic "En comptes de la revolució o la naixença de l'escriptura sense llançadora", i conceptua exposicions on es prefigura i s'exemplifica la puixant creativitat. Figura central en l'agitació cultural dels pletòrics anys vuitanta, dirigeix la significativa revista Àrtics (1985-90).

El període que va del 1994 al 2000 ve marcat pel lideratge de Vicenç Altaió en la interrelació entre la cultura humanística i la científica i l'atenció sobre els canvis produïts en les noves tecnologies, que culmina amb les exposicions, els seminaris i debats que impulsa des del centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals). Destapant nous imaginaris de la revolució tecnocientífica, dirigeix projectes pluridisciplinaris, des de la biologia a la sostenibilitat, a la vegada que presenta la incidència de la cultura contemporània del 1968 ençà, en camps heterogenis que van des de la música al grafisme, de la literatura a les imatges en moviment. Esdevé un incisiu polemista crític i dissident de les polítiques culturals hegemòniques. Impulsa i funda la revista-maleta Cave Canis (1995-1999) i els seus manifestos per una cultura nova i radical.

Ha dirigit les exposicions sobre escriptors J.V.Foix, investigador en poesia i amic de les arts (Fundació la Caixa 1994), Josep Pla, la diabòlica mania d'escriure (Palau Moja, 1997), Josep Pla i els homenots artistes (Fundació la Caixa, 1997), El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls (Centre d'Art Santa Mònica, 1998), Josep Palau i Fabre, l'alquimista (Centre d'Art Santa Mònica, 2000), Joan Brossa o la revolta poètica (Fundació Joan Miró, 2001), Salvador Dalí, una vida de llibre (Biblioteca de Catalunya, 2004) i Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà (Arts Santa Mònica, 2010).

És president de la Fundació Joan Brossa, vicepresident de la Fundació Vall Palou i membre del patronat de la Fundació Museu del Joguet de Catalunya. Vicenç Altaió ha rebut el Premi ACCA de la crítica d'art (1987, 1990-91, 2004, 2006, 2007, 2015) i l'any 1993 obté el Premi de Projecció Internacional Ciutat de Barcelona pel comissariat de l'Any Miró. També va ser comissari de l'Any Pla (1997), i coordinador institucional de l'Any Gaudí (2002) i de l'Any Dalí (2004). Entre els anys 2009 i 2013 dirigeix l'Arts Santa Mònica: Arts-Ciència-Comunicació. Ha estat assessor cultural de diverses institucions com el Fonds Regional d'Art Contemporain Languedoc-Roussillon, el FRAC Midi-Pyrénees, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, la Fundació "la Caixa" i el centre Arts Santa Mònica, i ha format part del consell editorial de diverses col·leccions com "Acta" i "Palimpsest" i de revistes com Ardi, Nexus i Temps d'Art.

Vicenç Altaió ha estat el protagonista del film Història de la meva mort (2012), d'Albert Serra (Premi Pardo d'oro del Festival del film Locarno). Encara en el terreny del cinema, ha aparegut als films La mort de Louis XIV d'Albert Serra, en el paper del metge Le Bot, i Gli indesiderati de Maurizio Ferraro, en el paper del bibliotecari en l'encontre amb Walter Benjamin.

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.