Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) se'ns mostra en aquesta entrevista llarga i intensa com un pensador europeu d'altura, que reflexiona entorn dels grans temes universals contemporanis, com ara la relació entre cultura i poder o les flaqueses de la societat del coneixement. Ens diu que el procés cap a la independència avança sense comptar amb el món de la cultura, i que això el fa prim i el debilita. I repassa aspectes més concrets, més personals, per exemple el sobrepès i l'arbitrarietat de la política, que han desplaçat la cultura de la seva funció: reflexionar sobre els grans temes que marquen i marcaran la societat contemporània.

Durant la dècada dels noranta del segle XX i la primera dècada d'aquest, Altaió va encapçalar el grup KRTU, dins el Departament de Cultura, i va dirigir l'Arts Santa Mònica, amb un projecte que vinculava la cultura amb la ciència i el coneixement. Amb l'arribada de Ferran Mascarell a la conselleria va ser bandejat. Altaió ho diu així: "Vaig desaparèixer el dia que un vell socialista va arribar a l'espai polític convergent." Des del 2013 que actua sense xarxa, i no ha parat: recuperant i estudiant l'obra de Jordi Benito; fent tesi sobre la relació de Joseph Beuys amb Cadaqués i la manera com els joves artistes n'interpreten i n'incorporen el llegat; col·laborant amb la col·lecció d'art contemporani d'Ernesto Ventós; publicant l'estudi crític de la relació de Joan Miró amb els poetes, un llibre de bibliòfil; apadrinant el projecte en procés Terra-lab.cat, que és una actualització de l'imaginari visual del país… Ho diu clar al final de l'entrevista: "Treballo millor ara des de fora que en l'última etapa al Santa Mònica."

—Una de les vostres darreres accions públiques, plena d'ironia, va ser la de retornar a l'Arts Santa Mònica, per primera vegada després de tres anys, quan us van apartar de la direcció del centre, per participar en una sessió per parlar de la idea de l'odi. Quin retrobament!
—El Santa Mònica és un lloc de llocs. Si quan hi treballàvem hi havia unes orientacions programàtiques (arts, ciència i comunicació), ara és una gran olla, sense programa, com bona part de la cultura d'avui. Arran del festival Ingràvid, que es crea a l'Empordà, i d'una artista, la Manolí de Banyoles, em demanen una reflexió al voltant de l'odi. Vaig acceptar perquè no hi anava a fer un gest monacal i protocol·lari sinó a reflexionar sobre un tema punyent.

Sobre el tema de l'odi, vaig explicar que just ara fa un segle, a Europa, va haver-hi un conflicte d'unes dimensions desconegudes. Els estats nació es van picabarallar en plena revolució industrial i en ple procés de dissolució de l'absolutisme. En aquell moment els joves, que són la vida, van anar a parar als camps de batalla i van ser massacrats per unes armes que no mataven només en el cos a cos, sinó que inoculaven la violència dins el cos. D'allà, en van sorgir arreu d'Europa tot de grupuscles amb un odi fulminant contra la cultura humanista, que era la vella gran cultura burgesa i els seus grans ideals. Sentint-se estafats, aquests petits grups no tenien la capacitat de crear un món nou, sinó de manifestar aquest món possible a través de la violència contra el llenguatge i contra els costums. Aquest fenomen, que és el dadaisme, va tenir una traducció amb una nova utopia que alguns artistes del seu l'entorn van explorar: sotjaren l'individu per dins, en el món del somni i de les pulsions, i el comportament col·lectiu del desig i la massa i els aspectes més tribals. D'aquí sorgeix el surrealisme, moviment d'una cultura extraordinària. El surrealisme és més que un moviment artístic, és una moral. Vol canviar la vida.

Però aquesta generació, després de la utopia i el seu llenguatge poètic, torna a trobar-se que la seva construcció ha entrat en xoc perquè dues grans revolucions s'havien activat (de nou contra l'humanisme burgès i la centralitat política, per dir-ho així). Es tractava de controlar l'estat revocant-lo i creant-ne un de nou, que això és la revolució bolxevic, des de l'esquerra, i una revolució nacional socialista des de la dreta. Tot acabarà en un conflicte imperialista amb petites guerres nacionals. I d'aquí neix aquest sentit escèptic del món intel·lectual i de l'arrogància del món intel·lectual, que només serà redimit, als anys seixanta, pel fenomen de la cultura de masses. Una cultura de masses creada de bell nou des del model americà, amb innovació tecnològica i amb la idea de la família feliç, que provocarà una distensió amb tot el que havia estat l'odi i el fracàs. Aquí, al meu entendre, neix un nou cicle històric apassionant, hi som al mig, que no sabem com serà llegit a l'avenir, però que implica un nou assaig de la humanitat, completament diferent, en el qual l'odi i la dialèctica binària i la fe utòpica a cegues passen a ser posats en consideració. El món cultural pren la consciència que les coses es creen i no només es representen. I d'aquí neix aquest fenomen anomenat genèricament "postmodernitat", que també en diuen la societat del coneixement.

Però la societat del coneixement també té una part fosca. El capitalisme voldrà convertir el món del coneixement en un objecte de consum. Aquest és el fracàs que tenim avui damunt la taula, amb tota l'agressió bèl·lica convertida en una guerra sense sang, però que és plena de víctimes. Entre els més malparats hi ha, per una banda, el vell proletariat de la societat industrial (una part del qual ha quedat integrat dins el sistema i amb els seus propis codis de sistema, com els partits polítics tradicionals, els sindicats etc.); i, per una altra banda, el cost intergeneracional de la gran creació de la societat del coneixement. I aquí hi ha tota la gent del món de la cultura. Per tant, és possible que en aquests moments es comencin a mostrar símptomes, encara que siguin formals, d'una certa necessitat de reinvenció de com actuem davant la memòria, la història, per sortir d'aquesta crisi brutal, on s’ha tornat a matxucar la revolta del coneixement.

—Potser aquest raonament ens fa entendre aquest moment de relació tan prima entre la societat i la cultura. Segons com, sembla que es girin d'esquena. Hi ha incomprensió i fins i tot una acció refractària, una fractura. L'altre dia, Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, deia que la cultura és l'ànima d'un país i n'és el futur, però s'ha instal·lat en la gent la idea que la cultura és cosa de "pijos".
—Jo no crec que sigui això. En aquest sentit, hi ha dues coses diferents: en els cicles de la història, cada vegada que el coneixement es tanca, perquè no aconsegueix porositat, és anorreat. Us en posaré un exemple: a l'època medieval la cultura estava tancada en els monestirs, tant la cultura dels valors humans (la caritat) com la del coneixement. Aquella societat va abandonar les lectures en favor del món de l'artesania, de coses molt senzilles, tangibles i útils, com les divisions del treball a partir de la cosa artesanal, de l'ofici. El final d'aquell moment va acabar per a la cultura en una retòrica ampul·losa, amb unes problemàtiques sobre la universalitat, i quan llegeixes llibres de teologia del moment són tan impenetrables com un tractat d'art conceptual. Això us ho dic perquè entengueu que hi ha moments que el coneixement s'embussa. I quan s'embussa necessita ventilació i aire fresc per replantejar-se. Perquè aquest ésser cultural, del qual Sunyer parlava, és un ésser col·lectiu, igual que la llengua, i no és només instrumental. El nostre humanisme es manifesta a través de la creació i la modificació d'aquest llenguatge que no només està en l'obra sinó que és. Per tant, el coneixement s'embussa i es regenera.

L'altre aspecte té a veure amb la clàssica tensió entre la cultura de masses i la cultura de la recerca, de l'experiment, de la seva llibertat. La cultura de masses tendeix a acomodar-se amb el gust i el sentir de l'època, mentre que la cultura de la recerca busca un món inèdit plenament potencial. D'aquí el paper fantàstic que les avantguardes han tingut. Ara bé, quan es confon el paper d'allò que és propi amb el paper d'allò que és útil, alguna cosa fem malament.

—Creieu que ens passa això, ara?
—Crec que ara ens passa això, sí. Per exemple, la Sagrada Família ha estat un tema d'anàlisi dins l'arquitectura i de l'art. Hi ha un gran interès per l'obra de Gaudí, que pot venir per la idea de l'arquitectura orgànica o inorgànica (la seva relació amb la natura, la música…), i també hi ha una curiositat d'arquitectes racionalistes per la manera com això s'ha construït. En canvi, aquests mateixos sectors que tenen interès per l'obra de Gaudí i la llegeixen des de la modernitat i l'analitzen estrictament des del caràcter formal, posen en quarantena tot l'artefacte simbòlic que l'alimenta. Gaudí té un aspecte clarament conservador: treballa per a la noblesa i treballa per a la religió més conservadora del moment. I aquests mateixos grups que alimenten els aspectes formals de Gaudí també són els que defenestren i critiquen aquests aspectes conservadors. Per tant, tenen una consciència crítica. Són la generació racionalista dels Bohigas i la nostra generació postmoderna. Estimem Gaudí, però no parlem de l'àmbit simbòlic. I, en canvi, és curiós, perquè amb el temps s'ha imposat l'àmbit simbòlic i se n'han matat els aspectes constructius primitius. La Sagrada Família ha acabat essent el monument amb un caràcter més significatiu dels que encarna la cultura de masses. Milers de turistes vénen a Barcelona per tots aquests elements simbòlics, als quals hem de sumar-hi el clima i el menjar. És realment sorprenent que Gaudí, com Jujol, que va practicar una arquitectura pobra, pugui arribar a aquest deliri d'avui. Això seria un exemple més de la dislocació de les intencions i el consum.

[...]

—El món de la cultura a Catalunya fa sensació que va a la deriva. Per una altra banda, els col·lectius que encapçalen el procés sembla que tenen la frivolitat de pensar que poden fer-lo sense comptar amb la cultura. Però sense la cultura és impossible de construir un país amb cara i ulls.
—Es pot entrar en decadència. En altres moments de la història ho hem pogut veure. Catalunya pot entrar en decadència. El procés no ha sabut capitalitzar l'instrument més poderós, que és la cultura. I un tret diferencial, la substància, és la llengua i allò que neix d'aquesta llengua. És una cosa orgànica. Quan diem llengua volem dir la nostra massa d'alè, de respiració, d'un ésser que ens fa diferents de qualsevol cosa. Pensem a través del llenguatge i del cervell. Aquest llenguatge arrossega la memòria de totes les paraules que hi ha hagut abans de nosaltres. Quan nosaltres parlem també parla tota la gent que ens ha precedit, parla el passat fins al present. I, encara que no tinguéssim esperança, arrosseguem i revifem tot aquest passat i el present es projecta cap a un esdevenidor. És l'ésser col·lectiu. Aquesta idea és la que ens hauria de fer bandejar problemes absolutament petits, que són de caràcter jurídico-administratiu i que tenen un gran sentit polític, però un interès cultural relatiu. Em refereixo, per exemple, a l'ús del català com a llengua nacional. És que no hi ha dubte que ho és, perquè la llengua és l'essència de l'existència, fins i tot de la política. Ara, això no vol dir que aquesta llengua sigui l'única llengua universal.

—Il·lustreu-nos.
—El poeta Jacques Dupin em digué una vegada: "Els qui no observin la relació que els pagesos catalans tenen amb la seva terra, difícilment entendran l'obra de Miró." Extraordinari, això que deia aquest poeta i gran biògraf de Miró, i director de la galeria Maeght, la més important que hi ha hagut a Europa. La relació dels pagesos amb l'indret és una relació demiúrgica, no només productiva. De la mateixa manera, no podem entendre Miró si no sabem entendre la relació que té amb els poetes, amb els poetes catalans i la seva vocació universal, fent servir una llengua que ha estat perseguida fins a l'extrem. I durant tot aquest període de repressió, Miró vol col·laborar amb aquests poetes, no pas amb novel·listes. Perquè Miró és també la vocació del que és universal i a través dels poetes parla d'una cultura universal, una cultura que tothom pot llegir. El poeta és el que crea el llenguatge amb tota aquesta memòria. Això té a veure amb la cultura, amb nosaltres com a éssers humans. Som amb vocació universal i ens expressem amb una de les variables idiomàtiques d'aquesta llengua universal. Però és una llengua. Vist així, jurídicament el tema de la llengua queda reduït a una picabaralla entre monolingüisme, bilingüisme, multilingüisme. Però no. És universalisme i parlem de llengües. Recordo una de les experiències d'acció cultural que tenia una tradició en termes de visió política, que vam fer des del KRTU. Era el diàleg a través d'escriptors catalans amb escriptors vinguts d'uns altres territoris: hi havia indis, àrabs, orientals… tot. Perquè aquest tot és allò universal. Cada comunitat cultural parlava en la seva llengua.

—És que el perill d'utilitzar la llengua com una arma política és aquest: que no acabi convertint-se en un instrument i es perdi l'essència cultural.
—Jo crec que el sobrepès de la política no fa cap bé a la política. La política és el sistema de fer servir el bé col·lectiu, i que l'organitza a partir d'unes prioritats. Aquest sentit d'allò públic ha de ser guiat pel món del que en diem la cultura, entesa sense separació entre la política cultural del govern i la cultura científica o la cultura ambiental. Quan el KRTU va néixer, el 1989-1990, hi havia dues revolucions, que vam donar a conèixer a través de dues exposicions de gran interès. L'una era Homo ecologicus que tractava per primera vegada de la sostenibilitat. L'altra era In vitro, sobre la revolució en el camp de la biologia, que alteraria el sentit de les creences religioses, el model de família, l'espai legislatiu, etc. Eren dues coses que el món de la cultura, des d'una unitat molt petita del Departament de Cultura, plantejava com a problemàtica social i política. Com pot ser que hagin passat trenta anys i continuem encara ara arribant des de l'espai de la política a problemes que ja van ser detectats, estudiats i posats en comú en aquell moment des de la cultura? Per què passem tant de temps en les mutacions culturals? Perquè hi ha molta més preocupació pels sistemes protocol·laris i els sistemes de la comunicació immediata, que són les velles formes com es manifesta el poder. Però, és clar, això és el poder pel poder. No és el poder com a distribuïdor de l'espai públic. La consciència d'això que dic, des d'un punt de vista cultural, és que quan hi ha interlocució amb l'espai polític, sigui del signe polític que sigui, s'avança. I no entenc per què ara aquesta relació no es dóna.

(Montserrat Serra: "Vicenç Altaió: «El procés no ha sabut capitalitzar l'instrument més poderós, que és la cultura»", fragment de l'entrevista publicada a VilaWeb, 10 d'octubre del 2016)