Sobre la forma de la llibertat

Fer sortir el lloc del seu lloc,
espaiar el punt negre,
crear l'espai amb el blau atzur...

esclatar en la llum de la flor de la revolta
en els crits d'entusiasme del part
en la innominació de l'innominat

fins a glossar el mot sec, eixut,
i ser boca, deu d'aigua —pas foc maldient—,
ser foc abrusador del no-no

Foc que mullarà l'Aire
Aigua que cremarà la Terra
Aigua d'Aire i Terra de Foc

desplegar els elements sense dogma
entrellaçar els opòsits en el blanc i el negre
desgravitar els pols en la parla i l'oïda

concupiscència
per tal que de l'acció broti la forma
i la forma sigui acció.

Llavor girant més lleugera que el sol negre
que la terra punt negra terra erma
dibuixant sortint del punt

dibuixant la llum dibuixant
els girs consolidant la forma
aturant el temps fixant l'estructura

dempeus

oh! Esquelet de l'energia,
hèlix!
Forma harmònica còsmica oberta entortolligada

Ni forma caiguda Ni forma elevada
Forma que escarpella el cel obert
Forma que descendeix el terra mirall

Obra que m'acull
Espai dins el qual habita el meu ésser
Forma visible del meu finit

Sóc coneixement de la forma
Forma enllà progressiva
Coneixement ençà en expansió

Som desig de desgravitació

(Del llibre Radicals lliures. València: Eliseu Climent - 3i4, 2017, p. 31-32)

* * *

volumetria

Mare de Déu de la Morfologia
Mare de Déu de la Temàtica Expansiva
Mare de Déu de la Lírica Tensa
Mare de Déu de la Unitat Protectora
Mare de Déu dels Volums Estàtics
Mare de Déu de les Formes Preses
Mare de Déu de les Figures Rítmiques
Mare de Déu dels Trajectes Geomètrics
Mare de Déu de l'Escultura Espacial
Mare de Déu de la Constància Sonora
Mare de Déu de l'Ordenació Interior
Mare de Déu de l'Espiral Serena
Mare de Déu del Ritme Cercat
Mare de Déu de la Dialèctica Interior
Mare de Déu de la Convicció Interna
Mare de Déu de la Gravetat Controlada
Mare de Déu del Moviment Contradictori

(Del llibre Radicals lliures. València: Eliseu Climent - 3i4, 2017, p. 42)

* * *

EL RADICAL SENTIT

Perduts els vents giren les nostres llars
Buscant perduts els vents l’eix de l'espiral
On d'un mateix escolar-se. Temps sec,
En llisa mar, full mirall del finit.

Els rius del mar es desfan en les ones
Sense destí. El poeta és víctima
De l'infinit, de quàntiques nits,
Ressò de mots com còdols rodolant.

Escolta el mar, edats dipositades
En runa, flors. Floten els llibres molls
Portats pels vents en l’onada primera

Per construir una llar amb papers
En el secret. Els llibres són la llar
Per al lector que tremola de fred.


El poema va ser escrit a Cadaqués, en les turbulències d'una crisi professional i política i a punt d'entrar en exili, l'endemà d'haver llegit els cants que composen "Les aurores de la tardor", de Wallace Stevens. Era un migdia de vent, una tramuntana que seguí un fort vent de mar, humit. Arraulit entre les pedres negres, a la punta, obert a cel i mar, enclotat, escrivia comptant síl·labes i ritmes i enllaçant sintagmes amb imatges noves, a les pàgines mortes, pàgines regalades d'una antologia de poesia nord-americana del segle XX, de la mà de Harold Bloom. Mentrestrant, a l'entorn, una nena i un nen d'edat curta jugaven, distretament i a crits, a buscar eriçons de mar, fet que potenciava la distància que el poema aixeca entre la natura, la poesia i la interiorització.

Aquest és també un poema oblic. La nit anterior, en un sopar amb l'artista Jordi Colomer, aquest explicà que projectava una nova obra d'art per a la Normandia, a Caen, al nord-oest de França, on s'havia iniciat la reconquesta dels americans aliats contra els nazis. Colomer em contà que al costat del cementiri alemany, atapeït de creus amb pedra negra, s'hi trobava un altre cementiri, l'americà, amb creus de fusta blanca. A Caen foren instal·lades diverses cases prefabricades en sèrie, segurament el primer prototip nord-americà a Europa. Encara que no en queden testimonis arquitectònics, per encàrrec de l'artista sembla haver-se'n trobat una, de casa, coberta de fulles i vegetació. L'artista pretén traslladar la casa de lloc i convertir el prototip en un petit museu domèstic, on projectar-hi una selecció d'imatges en moviment referides a l'arquitectura, la natura i l'abstracció. A la nit, en estat d'insomni, la casa se'm feia present enmig del cementiri.

El poema és un acte heroic i víctima al mateix temps de la pròpia poesia enfront de la vida familiar i quotidiana, i un testimoni de la força enfront del destí, com ho són les víctimes i els herois dels conflictes a gran escala, filles de les religions i de la política. L'estètica ens remet a un ser visible que desprès d'una idea habita en una cabana deserta, a la platja.

(Del llibre Radicals lliures. València: Eliseu Climent - 3i4, 2017, p. 99-100)

* * *

DIE PARTITUREN DES WANNSEES

L'artista s'havia palplantat davant la Idea.
Un mur sense, sense pedres, sense estar aixecat damunt,
damunt la divisió dels sistemes o damunt la caiguda dels règims.
Mut a la reunificació, donava forma a la seva invisibilitat.

Lluny de la cridòria de la gent del poble i dels alts funcionaris,
L'Artista guardava silenci davant l’arribada de la llibertat.
La Idea era freda. Com inert el mur a les mans que el buidaven.
La Idea com si afirmés una Idea política en la Cultura.

Només l'Art pel fet de no prendre part,
de no donar la paraula, de no impedir la confrontació,
no ignora de no conèixer el sofriment de la Idea.

Car aquella revolta no anava a parar on s'havia pensat.
Deia el que desdeia: el triomf de la ideologia sobre la història
o el cavall que no arriba. O el piano que cau
o el fracàs de la cultura com a ideologia dins la història.

El piano imperial suspès.
El piano imperial braços en creu.
El piano imperial cara a la paret.
El piano imperial lligat de mans i peus.

Suspesa, braços en creu, cara a la paret,
lligada de mans i peus, la cultura.
Car les paraules són pedres per a aquells.
Havíem deixat de témer sense tenir res de què no témer.

Uns pocs anys després de la caiguda del Mur de Berlín, Jordi Benito em demanà un escrit d'art per al catàleg de l’exposició que estava construint per a la Virreina. L'artista em descrigué el projecte: (1) Penjar un piano de ferro a l'entrada; (2) alienar uns blocs de pedra fins al patí on (3) un piano de ferro estaria aixafat per un gran bloc de pedra contra un mur de ferro, i, al fons, (4) un altre bloc estaria posat damunt l'eix d'un gran cilindre. Dins la sala interior que dóna al patí (5) suspendria un piano imperial amb quatre tirants i (6) penjaria un piano sense potes a la paret, i ho faria conviure (7) amb un cavall amb palla i una galleda per menjar. Dins l'altra sala faria construir (8) una petita piscina d'aigua on s'aguantarien i s'emmirallarien, drets, dos monòlits. A l'altra, al fons, (9) un piano de paret estaria cobert per una muntanya de carbó amb una cabra dissecada al damunt, i a la paret una gavardina de soldat.

Després m'explicà el títol: Die partituren des Wannsees es referia al llac, lloc d'esplai i de banys al sud-oest de Berlín, on s'hi confronten dos escenaris històrics: el suïcidi del poeta romàntic Heinrich von Kleist amb la seva companya i la reunió secreta entre representants del govern de l'Alemanya nazi i oficials del Servei d'Intel·ligència de les SS on es va organitzar la privació de drets, la deportació i l'extermini d'onze milions de jueus. Colpit, vaig llegir l'obra literària dels romàntics i vaig estudiar les investigacions històriques sobre l'Holocaust. Amb un estat obsessiu i quasi febrós, durant dos llargs mesos, vaig reflexionar sobre literatura, art i història. Vaig prendre notes i fer esquemes amb mètode. Vaig analitzar l'ús de materials i formes en Benito fins a trobar un sentit ontològic on la vida de l'artista i l'obra m'expliquessin les seves recerques, troballes, accions, visions. I quan anava a escriure en prosa, el poema, de cop sobtat, ho silencià tot i començà a dir-se, tot sortint enfora. La poesia i l'art desdiuen la història. És la poesia que es va triar com a manifestació del llenguatge i de la comprensió de les formes estètiques i els fets històrics. La poesia se'ns manifesta, ens tria. Jo anava a escriure a la manera analítica i pedagògica com qui fa de mitjancer entre l'art i l'espectador. El poema no deixà de dir, digué altrament. Aquí, en nova instal·lació.

(Del llibre Radicals lliures. València: Eliseu Climent - 3i4, 2017, p. 113-115)

* * *

ROCS & ROCK (A Hac Mor, in memoriam)

És una pedra. Vinc a cridar els morts.
Ressuscitant-los, que vinguin els mots;
Que vinguin, amics, a llegir els rocs,
Els forats que fan el vent i la sal
Als mots i als molts morts, plens d'ulls i de corcs.

Ja no sabem més seguir amb el dit els morts.
Amb el vent, l'alè. L'alfabet dels mots
Que vingui, amor, a llegir els rocs.
Els buits, que els forats fan amb sal, al cos
És l'abecé que escriuen els corcs.

Escampeu la sal i els mots sobre els morts.
Que l'alè i el vent facin callar els cucs,
Que callin els mots. Que cantin els rocs.
Silenci al cor, mots alfabet muts mots.
Paisatge de mots escoltant els corcs.

El so i el lament s’han fet seus els morts.
Som al cor del vent on canten els rocs.
Som lectors de cucs i alfabet de mots.
Alfabet de mots, tu ets el corc i l'escup.
Oh cos meu, tu ets el corc dels mots. Rocs.

(Del llibre Radicals lliures. València: Eliseu Climent - 3i4, 2017, p. 123)