"Fins i tot aquells que esperen que l'univers sencer canviï no solen esperar que els artistes (que també són del món), en comptes de conrear indefinidament les fórmules que els han definit durant un temps, busquin noves formes d'expressió. Aquest fet, (que ens va ajudar a mantenir fins al final l'anonimat davant el jurat del Premi Ciutat de Granollers, al qual ens havíem presentat sota un pseudònim) és més acusat encara quan es tracta, com en aquest cas, de dramaturgs qualificats de brechtians. Ja se sap que els brechtians som persones de principis inamovibles i amb una irrenunciable vocació didàctica.

El desconcert que ha provocat en algunes persones la lectura del manuscrit d'El collaret d'algues vermelles prové, sens dubte, bàsicament, de l'absència de pretensions didàctiques que s'observa en aquest text. Què pretén? On va a parar? Hi ha cançons, sí, però malauradament (per aquelles persones que s'estimen més sortir del teatre o del llibre teatral amb una idea clara que no pas amb moltes més idees) no hi ha ni corals ni songs que aclareixin el sentit global de la peça. Els personatges comenten sovint els seus propis comportaments, però malauradament (per aquells que estan convençuts que milers de paraules poden resumir-se en dues) no hi ha recursos al marge de l'acció que comentin l'obra en el seu conjunt i en treguin conclusions profitoses.

Es podria creure, doncs, que els autors han renunciat als seus antecedents brechtians.

Es podria creure si per brechtisme s'entén que l'espectador s'ha d'endur a casa, artísticament embolicat, un tema d'anàlisi i reflexió. Des d'aquest punt de vista, el text que ara oferim no s'ajusta a la norma. Nosaltres mateixos que l'hem escrit no sabríem definir quin és el tema d'El collaret d'algues vermelles. L'obra, certament, dedica una especial atenció als sentiments amorosos, però això, ben mirat, no és un tema: és, a tot estirar —tal com dirien els filòsofs francesos contemporanis—, un àmbit de la vida animal.

A El collaret d'algues vermelles hi ha comportaments humans. Com en qualsevol obra dramàtica, és clar. Però a diferència d'aquella dramatúrgia on la necessitat de desenvolupar un tema prèviament establert és allò que determina els comportaments dels personatges, aquí són els diversos comportaments, generats per una simple situació inicial (que fins a cert punt podríem considerar arbitrària), els que desenvolupen temes diversos sense cap pretensió exhaustiva. Aquesta diferència pot semblar purament retòrica. No ho és si pensem que reflecteix exactament la que hi ha entre la narració èpica i el drama aristotèlic.

[...] Podria semblar que a El collaret d'algues vermelles també n'hi ha d'herois. No hi expliquem, per ventura, els amors de Beatriu i Albert? En tot cas, si herois són, ho són d'una manera relativament singular. Ell només apareix en alguns moments brevíssims al llarg de tota la segona part; ella no és gairebé mai mestressa del seu destí; els comportaments de l'un i l'altre són, en general, pures respostes defensives davant accions alienes.

En altres paraules, l'obra podria decantar-se a cada instant cap a la història d'un qualsevol dels altres personatges. Després de la primera escena, hauríem pogut seguir la trajectòria d'Eloïsa, per exemple: el seu cas és tan 'interessant' com el d'Albert. Això no significa que escrivíssim sense idees de conjunt, disposats a variar de ruta si un altre personatge, inesperadament, ens seduïa més. Ja sabíem, és clar, que Albert ens faria travessar l'Atlàntic. Significa, només, que hem intentat tractar cada personatge com si a cada moment pogués convertir-se en el protagonista. I això que té tot l'aspecte de ser una subtilesa i prou, una altra figura retòrica, té en realitat moltes conseqüències pràctiques. Basta repassar la major part de la literatura dramàtica per a comprovar fins a quin punt els dramaturgs, amb la lloable intenció de dibuixar i perfilar millor els seus protagonistes, han instrumentalitzat ellò que s'anomena personatges secundaris, fent-los viure només en la justa (o injusta) mesura que convenia als interessos escènics de l'heroi o l'heroïna. Intentar modificar aquest hàbit dramàtic no ha estat, en nosaltres, un acte dictat per preocupacions democràtiques o igualitaristes. És, més aviat, el resultat del convenciment que aquella pràctica tendeix a empobrir l'obra dramàtica, comporta una brutal reducció del món i de la riquesa i complexitat dels éssers que l'habiten.

Podríem dir que aquesta obra, com totes les novel·les d'aventures, com la poesia èpica, és la suma de moltes obres no escrites del tot. Un arbre de possibilitats. Qualsevol branca podria ser-ne el tronc. Si una fa de tronc és perquè és més llarga, però no més consistent o 'interessant'."

(Joan Abellan i Jaume Melendres. Fragment del pròleg a El collaret d'algues vermelles)