ESCENA I

La coberta d'un vaixell de dues-centes tones que fa la carrera d'Amèrica Central. L'ERMENGOL duu la capa i l'espasa d'ALBERT. Està molt impacient. TADEU, portant una guitarra, surt d'una ombra.

ERMENGOL: On vas, bergant. T'he dit que la vigilis nit i dia.

TADEU: La senyora Beatriu torna a dormir. No hi ha perill.

ERMENGOL: Ha navegat quinze dies desmaiada. Avui, per fi, es desperta. I ara, mal llamp, es torna a adormir. Això vol dir que està molt delicada. N'estàs segur que dorm? No em fio de res ni de ningú.

TADEU: Escolteu com respira.

Els dos homes escolten a través de la porta de la cabina de BEATRIU, situada a coberta.

ERMENGOL: Un respirar tranquil. Una mica cansat. Ah, Tadeu, jo li alteraré aquest alenar. S'ofegarà, però de plaer.

TADEU: Deixeu que es refaci de l'emoció de veu-re-us.

ERMENGOL: En això tens raó. Quin cop, eh, tu? No t'ho pensaves que em sortís bé. Passar per un altre no és senzill. Tot era fals en mi. Tret del sentiment. I ella, en obrir els ulls, ha vist la capa i l'espasa, t'ha vist a tu al meu costat, i ha dit: «Albert!»

TADEU: Sí, senyor. Jo hi era.

ERMENGOL: Però, i la veu? La foscor no la dissimula. Ara bé, no podia pas callar tota l'estona. He tancat els ulls i he dit: «Sóc jo, estimada Beatriu. Què et sembla el camarot que tens? Te'l vaig aconseguir jo. Si no t'hauries podrit a la bodega, com les altres.» I ella ha dit: «Gràcies, Albert.» Jo no em podia contenir.

TADEU: Encara esteu nerviós. Per què no mireu de descansar?

ERMENGOL: Tot anava bé, Tadeu, molt bé. Ella, fins i tot, s'ha posat a recordar temps passats. Un bon signe, he pensat, li excito la memòria. I llavors, mal llamp, m'ha demanat que li digués un tros d'un llibre que l'Albert sempre li recitava. Era... Espera...

TADEU: El Digesto, segur!

ERMENGOL: Justa! Quin tip de riure! Com es pot escriure un llibre amb un nom com aquest? Diantre, Tadeu, cada ofici té les seves coses, però n'hi ha de ben estranyes!

TADEU (interessat): I vós?

ERMENGOL: Era impossible recular. I m'he jugat el tot pel tot. He dit: «Honor color honis colis.»

TADEU (admirat): Això heu fet? Sou un valent!

ERMENGOL: I ella, Tadeu, ella m'ha besat la mà! i ha dit: «Albert, m'emociones tant quan parles llatí!»

TADEU: Però, senyor, d'ara endavant...

ERMENGOL: Sota aquesta ficció, la faré meva. El primer clau costa de clavar. Cardaré amb capa i espasa i en llatí. Després, ja no caldrà. Beatriu s'haurà adonat que un home en val un altre i que, si no parlo com un romà, poso i trec com un emperador.

TADEU: Ara, senyor, aneu a dormir. Esteu molt demacrat.

ERMENGOL: Dormir! Amb Beatriu als ulls, no és fàcil. I el capellà que ronda per aquí. Em vol segar l'herba, el malparit. Una sotana és un perill: pot entrar a tot arreu, amb l'excusa de Déu!

TADEU: Jo el vigilo, senyor.

ERMENGOL: I aquesta guitarra?

TADEU: Per matar la son.

ERMENGOL: I si veus el capellà, tira'l de cap a mar.

Inicia el mutis. Torna enrere. Orina.

ERMENGOL: Per cert, Tadeu, és «amb el cor a la mà» o «amb la mà al cor»?

TADEU: Vós sou militar. És «amb la mà a l'espasa» o «amb l'espasa a la mà»?

ERMENGOL: Tens raó, me'n vaig a dormir. Però amb ella als ulls no és fàcil.

Se'n va. TADEU espera que s'allunyi. Amb la guitarra i una espelma, avança cap a un bocoi situat a un extrem fosc de la coberta. Seu a terra, recolzant-se al bocoi. Colpeja la caixa de l'instrument i entona.

TADEU (cantant): La costa encara no es veu,
la costa encara no es veu.
Ni hi ha moros a la costa,
ni una vela és roba estesa.

ALBERT (dins el bocoi; imitant l'òpera italiana; TADEU simula cantar): On és el meu amor?

TADEU: Al mig del mar, tan blau i tenebrós;
al mig de l'oceà, en la terrible solitud,
ella s'ha despertat, defensant com un gos,
el més gran dels amors, l'amor i la salut.
Besada per la lluna,
com el sol del desert besa la duna.

ALBERT: S'ha despertat? Per fi!

TADEU: S'ha despertat, oh sí, s'ha despertat
al mig del mar, en la terrible solitud.
Molt més val estar sol que mal acompanyat.
Però al seu costat, ai las, hi havia una multitud.
Besada per la lluna,
com el sol del desert besa la duna.

ALBERT: Hi havia una multitud? Què vols dir, Tadeu?

TADEU: Hi havia dos gats vells, els dos enamorats...

ALBERT: Enamorats?!

TADEU: Que li han ofert llurs cors, i també un camarot.
Car si el cor i l'amor es donen subhastats,
no fa cap mal posar-hi un substanciós a tot.

ALBERT: Dos gats vells, dius? La volen seduir? Oh, Beatriu! Traïdora!

Apareix la PROSTITUTA PRIMERA Menja una poma.

TADEU: La costa encara no es veu,
però hi ha moros a la costa.

PROSTITUTA I: Ets imparable, noi. Només cantes malament quan sóc aquí. Però, des de lluny, cantes històries que trenquen el cor. Que fan pensar. A Barcelona, era una puta. A Amèrica, seré una esposa respectable. I ara, què sóc? Pregunto i et pregunto. La música és un mal invent. Què és una dona a mig camí?

TADEU: Algú que es podria tirar de cap a mar.

PROSTITUTA I: Et juro per la meva santa mare que no entenc res. Així que toquen port, els mariners s'abraonen damunt nostre. I bé, ara que ens tenen a l'abast, ens tiren el menjar sense fer-nos la mercè d'una mirada. Ja no dic d'un pessic. La salabror els fa tornar de sal.

TADEU: Tu i jo podríem dir-nos moltes coses. Però ara no.

PROSTITUTA I: I per què no? Vull treballar, comprens? La inactivitat m'és del tot insuportable. Quinze dies sense fer-se un mascle! No comprenc com els rics no es tornen bojos: quan no fas res, has de pensar. A la força!

TADEU: Vols treballar? Ho sabies, que els bocois tenen un sisè sentit?

PROSTITUTA I: Un sentit corporal o espiritual?

TADEU: Has vist aquest forat? Posa-hi el dit.

La PROSTITUTA I ho fa.

PROSTITUTA I: Sento que alguna cosa creix.

TADEU: Segurament la vida.

PROSTITUTA I: Al mig de l'oceà! Càlida i potent!

ALBERT (dins la bóta): Beatriu!

PROSTITUTA I: Conec aquesta mena d'ocells!

ALBERT (dins la bóta): Per fi respiro! Beatriu! Beatriu!

PROSTITUTA I: Ja està.

Tadeu: Que voli mig escut, senyor!

Des de dins la bóta, vola mig escut.

PROSTITUTA I: Com una mosca. Ha caigut al bell mig de la llet.

TADEU: Ho sents? S'acosta algú!

Se senten, en efecte, passes i veus que s'acosten.

TADEU: Vés-te'n!

PROSTITUTA I: Hauria de ser a la bodega!

Fuig corrents.

ALBERT: Gràcies, Tadeu.

TADEU: Jo no he fet res, senyor!

ALBERT: Diga'm que aquesta mà era de Beatriu!

TADEU: Calleu!

ALBERT: Però, i ella? Què fa? Com els tracta? Els dóna esperances?

TADEU (cantant): Ai el meu cor solitari!
Un d'ells és el capità.
L'altre, un capellà corsari
amb un ou a cada mà!

ALBERT: El malparit!

TADEU (cantant): Ai el meu cor solitari
que té color de safrà.
Les fulles del meu calvari
quin vent se les endurà?

S'acosten el CAPITÀ del vaixell i el CLERGUE, caminant al pas d'un passeig filosòfic.

CLERGUE: Quina calma, capità! Sabeu que un clergue sense majordoma —sense majordoma al llit— és un home perillós, un delinqüent? Quan era rector, predicava la castedat de paraula i d'obra. Però els homes del poble estaven convençuts que em polia llurs dones a la sagristia, capità! Se m'han atribuït barbaritats realment apassionants.

CAPITÀ: Un cas interessant, si ho mires bé.

CLERGUE: He après tantes perversions sentint dir mentides sobre mi, capità! Però, ben mirat, els meus enemics tenien raó: jo predicava que tots els excessos són dolents i jo mateix m'excedia en la virtut. Era un viciós de la virtut!

CAPITÀ: Vicis, virtuts! No em facis riure, company de la sotana. Torturar els presoners, recloure les dones honestes, mutilar els lladres, penjar els assassins, perdonar els poderosos. Aquestes són les nostres velles i sòlides virtuts! I què serà d'elles d'aquí a uns anys? Què serà dels nostres vicis, menjar, beure i copular? Parles com sant Tomàs, company. Jo vaig i vinc entre dos continents. Pasturo l'oceà i no els escolàstics, comprens? Aquí a baix, company, ni un paper escrit ni un tros de fusta, ni una ampolla. Ni un rastre dels homes o de Déu. Perquè Déu, company, això ja ho deus haver notat al seminari on us expliquen els secrets, tots els miracles els fa a terra ferma o a un parell de milles de la costa, com a màxim i mai a alta mar. Aquí és la Puresa.

CLERGUE: Altrament dit, la Virtut.

CAPITÀ: No, no, company. La puresa és un estadi superior, més enllà del vici i la virtut.

CLERGUE: Però ara som dalt d'un vaixell; drap i fusta, sí; però poblat d'homes, capità.

CAPITÀ: L'home, aquí, és un simple accident. Diem que una muntanya és un accident de la terra. Però, diem, per ventura, que una onada és un accident del mar? I és que mar endins l'accident és l'home, com et deia.

El CLERGUE s'atura en veure una taca a terra.

CLERGUE: Esperma!

CAPITÀ: I fresc, diria jo!

CLERGUE: És teu, trobador? Amb una guitarra?

TADEU: Sí, pare. Doneu-me la vostra absolució.

CLERGUE: Ego non te absolvo. No val la pena. És peccata minuta.

Continua passejant amb el CAPITÀ.

TADEU (dissimulant): Ai el meu cor solitari!

CLERGUE: I a més, capità, ja no sóc capellà.

CAPITÀ: Ah, no? Company, quina sorpresa! Per causa de Beatriu?

CLERGUE: Sí i no. Caldria distingir entre causa i agent, si permeteu que parli com sant Tomàs, encara.

CAPITÀ: En tot cas, capellà, tu et vas enrolar com a capellà marítim a l'«Amable Celeste». Fins ara no t'emprenyo. No hi ha hagut ni morts ni naixements, i quan em demanes un favor —per exemple, dos camarots, un per a tu i l'altre per a Beatriu— te'l faig.

CLERGUE: I a l'altre costat hi poses el meu rival!

CAPITÀ: Què seria del mar sense la sal! Ara bé, company, aviat exigiré que exerceixis els teus serveis. Les teves funcions divines. Ens acostem al punt —el tròpic de Càncer— on Amèrica és tan lluny de nosaltres com Europa. El millor punt del viatge, company! Ni un rastre humà, tal com et deia i tal com podries comprovar si miraves a baix.

(Fragment d'El collaret d'algues vermelles. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 57-65)