Mac, un dels acomodadors que han acompanyat amablement els espectadors que ocupen la sala, es treu la jaqueta del seu uniforme i s'adreça al públic.

MAC: Senyores, senyors, no els estranyi veure un acomodador al lloc dels actors. Vostès ja saben que, darrerament, el teatre no sap quina inventar-se per a sorprendre'ls i atreure'ls. El director d'aquest teatre es lamentava no fa gaire de la manca d'històries actuals, amb personatges actuals que poguessin interessar un públic d'avui dia, com vostès o com un servidor de vostès. Jo, amb tot el respecte, li deia al director que com era possible dir això quan la vida està plena de casos reals que superen per dramàtics o per estrafolaris —n'hi ha per a tots els gustos els imaginats pels autors de teatre. Porti-me'n un, va dir-me. Només un que sigui capaç de moure... posem-n'hi cent persones diàries de davant el televisor i li dono el deu per cent. Porti-me'n un que expliqui coses que no estiguin ja reflectides en qualsevulla de les obres del passat que tenim al nostre repertori, va dir-me, potser amb més ironia de la que en realitat calia. I jo, que estic tan interessat com ell a veure el teatre ple, perquè també en visc, encara que més modestament, li vaig explicar un cas: la història d'un antic company meu del qual a temps que vaig perdre la pista però no pas la memòria, atès que en vaig conservar alguns records, entre ells un manuscrit amb els versos que ell escrivia.

Resumint; com que la història feta de retalls que li vaig explicar, el director la va trobar més interessant del que es pensava, va decidir de reconstruir-la i representar-la amb la seva companyia. I per anar una mica més enllà de la rutina, va pensar també d'introduir-hi els elements reals que tenia al seu abast: els estris personals que jo conservava a més del manuscrit amb els poemes i jo mateix, que a més del testimoni, hi podia aportar els meus dots fins ara amagats de rapsode i cantant. M'ho vaig haver de pensar, naturalment. Però quan el director em va assegurar repetidament que els personatges subalterns, com criats, mestres de cerimònies i afins resulten, tant al teatre com al cinema, imprescindibles per a conèixer la situació dels principals i que sovint llurs aparicions són les més esperades i agraïdes, això, què volen, em va acabar de decidir a donar el sí. Som-hi, doncs. Jo em dic Macari, Mac per a servir-los i ell, el personatge que protagonitzarà la nostra història es deia, o es diu, Quim. Quim i jo vam conviure força temps en una institució per a orfes pobres i desvalguts. Aquella escola de la vida l'havien fundat i la mantenien a empentes i rodolons una estranya parella tan desvalguda com la canalla que recollien. Ella havia estat germana de la caritat i ell diuen que havia arribat a ser criat de cambra i majordom d'alguns grans personatges. L'eficient Belisari i la caritativa Otília havien fundat «Viure és Servir» en el temps del neorealisme, en una barriada fosca i humida per a expiar aneu a saber quins pecats. No voler trair la vocació ni l'amor els va dur cap aquella aventura laica, clandestina, massa agosarada per a èpoques passades i oblidada, arraconada en els darrers temps, en els quals transcorre aquesta funció. Sembla ser que l'ambigüitat dels objectius d'aquella parella no s'adaptaven als gustos dels nous temps... A Quim li havien trobat una feina de mosso d'hotel i a mi m'acabaven de gestionar un lloc de criat en una família que volia algú discret i elegant...
Coses de la vida.

S'il·lumina l'escena.

ESCENA 1

MAC roman dret davant la taula de Belisari que dicta una carta. Otília l'escriu en una màquina vella. Hi ha un cartell que diu «Viure és Servir» i tot es veu força atrotinat.

BELISARI: ...I puc garantir la seva capacitat per acomplir amb eficàcia i honradesa tota mena d'ordres, sempre que siguin raonables i per descomptat honestes. Us el recomano convençut que sereu servits sense ni adonar-vos-en, virtut de la qual poden fer gala els nois que surten de la meva escola, ahir com avui, inspirada en el lema «Viure és Servir».

BELISARI agafa, comprova, signa i doblega la carta. OTÍLIA la fica en un sobre i la torna a donar a BELISARI que l'entrega a MAC amb una certa solemnitat. OTÍLIA contempla l'escena escèptica i llunyana.

BELISARI: Dignifica amb la teva discreció el treball que t'adjudiquin.

MAC: De bona gana, senyor.

BELISARI: Els estudiants tardans sou els millors. No teniu vocació sinó interessos. I això és bo, no ho creus així?

MAC: En efecte, senyor.

BELISARI: Vols dir alguna cosa?

MAC: No m'és imprescindible, senyor.

BELISARI: Ets de primera, Mac, de primera.

MAC: Gràcies, senyor.

Els dos homes encaixen i MAC s'acomiada d'OTÍLIA. Inesperadament apareix QUIM que arriba del carrer amb la seva maleta. El seu aspecte no és gaire saludable.

QUIM: Encara no sé ben bé com he marxat. No podia més, he fugit. M'he esforçat per assimilar aquella situació, us ho prometo; però era com si tothom gaudís mortificant-me, vexant-me. Quim, fes això, Quim fes allò, Quim puja, Quim baixa. Quim...! I la resta d'esclaus satisfets de veure un altre galifardeu encara més enfonsat que ells...!

BELISARI: Vols dir que no exageres? Un hotel de cinc estrelles tampoc no és les galeres...

QUIM: L'infern, era. Us ho juro; els passadissos, les rampes, els muntacàrregues, tot negre, llardós... Les portes batents de cautxú negre que quan les travesses encara se't tornen i et foten un clatellot com fent-te veure que elles tenen més dignitat que tu... I les cares dels altres esclaus...

QUIM sent com un mareig. OTÍLIA l'ajuda.

QUIM: No és res. Deixeu-me.

OTÍLIA: La teva primera sortida al món no podia anar bé. Jo ho sabia.

BELISARI: Potser no es troba bé.

OTÍLIA: Mai no trobarà cap feina que li faci el pes. Aquesta escola no li ha servit gens, no era el seu lloc. Ha fet veure que sí, que s'ho prenia seriosament. Però jo sempre he sabut que no arribaríem enlloc amb aquest xicot.

QUIM: He fet el que he pogut per fer-vos quedar bé...

BELISARI: No en dubto.

OTÍLIA: El món és massa despòtic, massa cruel, massa groller per a una criatura tan sensible com tu. Mac no tindrà tants problemes, oi, Mac?

MAC: Així ho espero, senyora.

BELISARI: No dramatitzem. El primer desengany. Tots hi hem estat abocats. Bé, seguirem treballant amb tu. Una temporadeta més amb nosaltres i estaràs llest per a sortir al món. (A OTÍLIA.) Ja ho veus, encara no ens quedem sols. (A MAC.) Abans d'anar-te'n acompanya'l a la cambra, que descansi.

BELISARI i OTÍLIA surten i MAC s'acosta a QUIM.

QUIM: Deixa'm. Ella té raó. El destí dels éssers com jo és fracassar en tot allò que es proposen. El món és una merda! No m'agrada, ho sents?, no m'agrada!

MAC: I tu no pots nedar en la merda, és clar. Mai no habituaries el nas a la seva pudor, els ulls al seu color ni el cos a la seva densitat aclaparadora, oi? Tu no ets dels nostres com ens has volgut fer creure. No parlaries així, no faries tants escarafalls. Però el que no m'explico és per què dimonis has tornat aquí, a aquesta escola de miserables.

QUIM ha anat cap a la taula de BELISARI.

QUIM: Aquí hi ha una cosa que em fa falta.

QUIM té un altre mareig.

MAC: Quants dies fa que no menges? Estàs mig mort. Vine.

QUIM ha obert un calaix i ha tret una pistola amb la qual s'apunta al cor. MAC va cap a ell.

QUIM: Quiet! Qui vol menjar calent ell mateix s'ho ha de coure. Vés-te'n, estalvia't-ho...

Però com si haguessin estat amagats pendents de l'escena, BELISARI i OTÍLIA entren sense fer soroll i BELISARI arriba a temps d'immobilitzar el canell de QUIM i de desviar el tret.

Tot passa molt ràpidament.

QUIM: Què se us en dóna a vosaltres de la meva vida? Tant predicar servei, serviu-me ara!

OTÍLIA: Vés-te'n a la cambra. Et duré una tassa de til·la.

QUIM: No es preocupi. Me'n vaig, no havia d'haver tornat.

QUIM ha agafat la seva maleta i va per anar-se'n però BELISARI ho vol evitar.

BELISARI: Ja ho has fet. Per tant...

QUIM torna a sentir un mareig que el fa caure a terra.

MAC: Deu portar molts dies sense menjar. Ho ha fet altres vegades i jo he sabut fer-lo entrar en raó. Ell diu que morir no té cap importància, atès que naixem morts...

QUIM torna en si.

QUIM: Me'n vaig. Deixeu-me.

BELISARI: Com vols marxar en l'estat en què et trobes?

QUIM: Si no em deixeu sortir em moriré aquí mateix i us portaré problemes.

BELISARI (A MAC i OTÍLIA.): Deixeu-me sol amb ell.

MAC i OTÍLIA surten.

BELISARI: Quant fa que no menges?

QUIM: No he menjat res des que vaig marxar d'aquí i no penso tornar a menjar mai més.

BELISARI: No et deixis vèncer. Tu ets un xicot eixerit. Tinc una idea perquè desisteixis de la teva actitud, una bona idea; perfecta perquè puguis seguir vivint sense patir les friccions d'aquest món que et resulta tan hostil.

QUIM: Jo ja estic mort.

BELISARI: No diguis ximpleries. Escolta la sortida que et proposo: queda't aquí. Podries dedicar-te a ensenyar a la teva manera el que has après. Infondre l'esperit de servei no és servir i podries viure com fins ara. Aquí has estat feliç. Jo ja no seria el teu tutor. Ni tampoc el teu patró, per descomptat. Podríem ser socis, amics, senzillament. Com a germans del mateix orde. No hauries de transgredir cap disciplina, cap norma, atès que et pertocaria a tu d'instituir-les. Sense manar ni ser manat hom pot viure segons els seus valors, la seva ètica, els seus sentiments. Queda't aquí i viu al teu aire...

QUM: He tornat perquè em deixeu la pistola que us heu guardat.

BELISARI: Vinga home! Jo he arribat a apreciar-te. I fins i tot diria que algun cop he descobert en la teva mirada una espurna de simpatia cap a mi. Quan et vaig trobar, malgrat la teva feblesa, tenies un cert aire arrogant, com ara. De vegades resultaves una mica literari i poc creïble... Sempre he sospitat que no eres el que volies aparentar, però no et preocupis, no et penso preguntar res. Quan et vaig trobar, la innocència dels teus ulls, la teva joventut em van fer sentir com s'escapolien les meves. Sempre he sentit per tu una cosa especial... Deixem-ho que desitjava que fossis el fill que mai no tindria. Pensava que algun dia tu podries agafar el timó de la nau. Ara no em podria fer a la idea de perdre't del tot... fill.

QUIM: Vulgueu el que vulgueu de mi, ara ho podeu tenir, si em deixeu la pistola.

BELISARI: Què et passa, estimat? Ara estem aquí tu i jo sols, sense cap jerarquia pel mig. Parla'm com al teu confessor.

QUIM: Doneu-me-la, és tot el que us demano, senyor.

BELISARI: No m'has de dir més senyor. M'agradaria tant que em miressis com un amic. Ben mirat, tu i jo sempre ens hem em entès prou bé.

QUIM cada cop més feble, estén la mà amb convicció.

QUIM: Doneu-me-la. No la faré servir.

BELISARI: Per què em vols enganyar? Si entenguessis el que em passa, el que sento, no ho faries. No t'has adonat que et necessito al meu costat?

QUIM: Doncs, jo per la vostra pistola.

BELISARI: No m'has entès mai! Mai no t'has parat a llegir en els meus ulls, si no... Jo no mouré ni un dit per a veure't morir.

QUIM: Podria morir als vostres braços. És el màxim, suposo.

BELISARI: Massa literatura, fill, malgrat les prohibicions! T'he fet una oferta plena de sentit comú, em sembla. I vaja, tampoc no cal fer tants escarafalls per adaptar-se a la norma! No és tan difícil, carat! Tothom ho fa, tothom! Cadascú cerca la que més s'aproxima al seu instint i hi viu. I si cal sortir a respirar de tant en tant, surts i avall! Pistoles...!

QUIM: Els cetacis també se suïciden, senyor.

BELISARI: Sí, ja ho sé. En família i diuen que trien la platja. Series un bon element. Tu i jo podríem... Estudiar els peixos, fins i tot. Bé, la realitat s'imposa. Au, menja alguna cosa, et refàs una mica i et deixaré marxar. Et faré una carta de recomanació per a quan decideixis ser útil. Malgrat tot, no estalviaré adjectius.

BELISARI surt entre empipat, capficat i impotent. Se senten unes campanades.

QUIM: I ara tornaran a gronxar-se. Per sort, aviat no us tornaré a sentir. Per què canteu el temps dos cops, si només ens deixen viure'l un?

Entra OTÍLIA amb alguns aliments.

QUIM: No menjaré, vull acabar.

OTÍLIA: Et menjaràs això, com em dic Otília.

QUIM: No teniu cap dret sobre mi.

OTÍLIA: Les teves mans no enganyen. Qui ets, en realitat? D'on venies el dia que Belisari et va trobar al carrer? El teu aspecte d'ara és tan semblant al d'aquell dia. On pensaves anar?

QUIM: Enlloc. Volia fondre'm. Com ara. Però aquesta vegada ningú no m'ho impedirà.

OTÍLIA: No t'havíem d'haver admès en aquesta casa. Tu...

QUIM: Em vau preguntar si era orfe i jo us vaig dir que sí. Ho era. Jo havia renegat d'ells i ells havien renegat de mi. Em vau preguntar el nom i us vaig dir que em deien Quim. I era veritat, em deien Quimeres perquè sempre anava embarcat en somnis. No us vaig mentir.

OTÍLIA: Per què fugies?

QUIM: Ja quasi ho he oblidat... Potser perquè jo no servia per a manar i m'havien dut al món només amb la intenció que en sabés.

OTÍLIA: I has acabat fugint un altre cop perquè tampoc no serveixes per a servir. Ai, la joventut! No sé per què t'amoïnes tant. El que cal és viure, Quim. I si t'has d'adaptar a les circumstàncies, doncs t'hi adaptes. Ja em veus a mi: m'havia promès amb el Senyor i al final vaig compartir la vida d'un servent. Tothom som renegats d'alguna cosa i tanmateix vivim. Això és la vida... fins que s'exhaureix. Aquí no t'hem ensenyat res, ja ho sé. Si hi hagués res que jo ara pogués fer per tu, fets i no paraules, et juro que ho faria, Quim. Au, menja.

QUIM: No. Però hi ha una cosa que... no em voldria anar sense saber com és... Em voldríeu besar, senyora?

OTÍLIA vigila que ningú no l'hagi sentit i abaixa la veu.

OTÍLIA: T'has tornat boig? Desvarieges i em fas por. Beu-te això. Dormiràs. Quan despertis tot serà diferent. Això és una quimera de les teves, com quan eres petit.

QUIM: No em voleu ajudar?

OTÍLIA: Faria el que fos per a tornar-te el desig de viure, però besar-te... jo...

QUIM, sense esperar cap permís, posa la seva mà damunt la pitrera d'OTÍLIA i estira de la roba per acostar-se-la. Ella, com petrificada, es deixa fer. Acaba descordant-se.

OTÍLIA: Durant tots aquests anys moltes nits t'he vigilat. Sé perfectament que et saltaves el reglament i que llegies i escrivies amb el llum encès fins altes hores. Jo... m'havia atrevit a llegir alguna cosa de les que escrivies. Hi va haver una que deia... «Desig, on és el foc que t'alimenta? Passió, on és la farga on se't treballa?» Estava inacabat i jo vaig pensar: escriu això perquè no deu haver conegut cap dona, és natural.

Finalment es besen.

OTÍLIA: Hi ha tantes coses que encara has de conèixer... Si jo pogués saber en quina trobaries l'estímul que et manca... Més d'un cop, quan et vigilava a les nits, sense voler-ho havia arribat a pensar que un cos de dona, potser el meu, t'hauria pogut calmar aquell neguit que feia que no dormissis mai.

QUIM: I per què no...?

OTÍLIA: Mai no vaig veure el meu nom escrit a la teva llibreta...

QUIM: Hi era: allí on deia cos.

OTÍLIA: Calla! Si em promets que menjaràs i dormiràs, te'l donaré tot.

OTÍLIA que ha dit la seva rèplica més influïda per les curioses mans de Quim que pel seu seny, ha acabat mirant que no vingui ningú i aixecant-se les faldilles damunt del defallit QUIM.

OTÍLIA: Té.

QUIM: No, això no.

OTÍLIA: Tasta-ho i tornaràs a la vida. A mi em va passar.

QUIM: No. He llegit que el sexe només porta desenganys i sofriment.

OTÍLIA: Sofriment, diu. Ignorant, quan això se't posi dur tot canviarà.

QUIM: Però si no se'n posa, sofrireu. Deixeu-me. Val més morir verge.

OTÍLIA s'aixeca neguitosa i desconcertada.

OTÍLIA: Ets fred i complicat. No hi haurà flama que et fongui. Ni la febre! Ni les vagues de fam podran amb tu, ja ho veuràs. Vés-te'n i fes el que vulguis amb el teu cos i els teus deliris. Jo mateixa t'obriré la porta. Belisari!

OTÍLIA surt i va baixant la llum. Torna a aparèixer MAC i s'adreça al públic.

MAC: A les acaballes, en els moments de crisi, aquella casa, com gairebé totes, mostrava el veritable material dels seus ciments. Però tant per a ell com per a mi, tot això aviat quedaria enrere. A mi només em restava complir un darrer servei al qual no em podia negar.

MAC surt i s'il·lumina l'escena.

(Primer acte de La ruta del Salmó. Barcelona: Edicions del Mall, 1985, p. 17-28)