Al-barzaj

De rictat,
si finitud cap a imitades larves
desengendra?
O arraïmats en rara festa, de molt lassa,
si sent el corb, anictat d'esma,
d'ell abraçat, o d'ella,
mormolant sons
sense anvers ni aparença
ni eterniment?
O en fosca llar, de poc prenyada,
humitejant
defalt i gens,
somieja llengües,
tendres
dits de nounats o desemembrades
fembres formant cercles, quadrats...?

En un principi fou... Després una barrera.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 15)

* * *

Lisèrgia

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s'enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l'os,
d'on ve, per quin camí
descert s'allunya i no retorna?

Quin fil d'or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d'un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l'oblit d'una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l'eternitat.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 25)

* * *

El Foll

Un arbre
li creix dins el cor, lentament
travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
les seves branques s'enlairen
com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
l'entranya lluminosa del migdia,
fins que la nit
esdevé perennal, eterna,
i els seus nervis encesos estrangulen l'univers.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 30)

* * *

Quimeres

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria.

No hi ha a l'Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l'alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 39)

* * *

El nigromant

Per uns ulls clars
vaig cremar tots els llibres, per un mirar
net i fulgent i sempre dòcil
vaig capgirar la creu i vaig refer l'estrella,
i els corns lunars vaig deixar en positura
d'esser petjats. Per aquells ulls
vaig blasmar les tenebres
i tres cops vaig negar el nom de l'Advers;
per aquelles pupil·les, que semblaven el fons
d'una mar poc difícil, per aquells diminuts
cràters vivents, que es badaven més ràpids
que la llum i de sobte es cloïen;
per tot això
vaig trair la certesa, l'arrel
de l'estricte juí, el Món.
Visc en un Orc no descrit en cap mapa
ni referit en arcans pergamins,
un balç banal en desordre perenne
mai no temut pels profetes ni pel Bell cobejat.
Pel que fou casa meva
camín com un errat, i em dic debades:
"Això és el Còcit, més avall
bramula l'Aqueront..." Però és en va: tot
s'esvaneix en un instant,
res no perdura, només jo,
aquest jo ras, nu, privat de qualsevol
ornament,
que llisca damunt ell mateix i s'enceta.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 49-50)