"3 (Pamflet després del xiulet de descompressió)
Pensar, entre parada i parada, en el poc ressò d'un llibre (ja 1984), en el poc ressò d'un premi (Ciutat de Palma de poesia 1983), en la impermeabilitat d'unes poètiques prepotents de cartró-pedra, en el treball (inútil) del gra de sorra contra el mur. Somniar, al semàfor en roig, en la pluja que dissolgui decorats i façanes; però no cal enganyar-se, ara que la sotragada d'arrencar et distreu del mig son; un cop passada la tempesta caldria comptar amb tot allò que el cartró-pedra temps ha hauria desterrat, com vol.

4
Des de la necròpsia com a poètica, com a alè, bastir (Andreu Vidal) un camp obert en lliça amb tot un horitzó. Construir (haver construït) dues torres, l'una mirant enfora i l'altra cap a dins, car si des de l'una la mar brilla / perquè milers de diminuts / organismes morts / suren en la seva superfície, en l'altra vas sentint com les artèries, tibants / dolorosament tendeixen cap a l'aire, / com va obrint-se / la pell ense un punyal. Però enfora vol dir, de debò, al més endins de l'entranya (... tot, cristall, arbre, i estrella, / remembrava l'eternal / fretura bramant dins cada cosa, la tendència / quasi imperceptible dels cossos envers l'aigua) i endins esdevé, de fet, mirar enllà dellà (les dues nines / dels teus ulls, / espaventades, / allunyant-se, blaves, / de les negres / cavitats dels teus ulls. i lentament, els ulls / em fugen de la cara)."

(Víctor Sunyol. "Un viatge amb autobús", Reduccions (Vic), desembre del 1986, p. 73-75)

* * *

"Hi ha llibres -poetes?- que ens agafen des de la primera ratlla per la força, profunditat i sentit poètic amb què ens ataquen els sentits. Aquest llibre d'Andreu Vidal, a més dels sentits, ens va atacar també la intel·ligència, ja que es tracta d'un dels llibres de poesia més curull de sentits que he llegit els darrers temps.
Malgrat que es tracta d'un poeta jove, ja fa alguns anys que ens presenta unes propostes que, encara que siguin desiguals, no han deixat de ser sempre audacioses i dignes d'atenció. Realment, des de la seva activitat al voltant de La Musa decapitada fins a la Necròpsia. [···]
Malgrat la no immediatesa que caracteritza el seu discurs en algunes ocasions, es tracta d'un discurs poètic segur i ric, que obliga el lector a sortir de la seva comoditat casolana i a endinsar-se en els complicats laberints de la història cultural de l'home. Però no s'ha de pensar que és una poesia dura i intel·lectualista. Es tracta de poesia poesia sense cap més qualificació, en la millor tradició post-surrealista, rica d'imatges ben assolides i evocadores, i amb un gran poder descriptiu, sorprenent. Quan Andreu Vidal ens diu que "la carn es despodreix i les abredes/ arrelen cap al cel" i que "mori el dofí/ enclavat a la punta d'una estrella" es troba a l'encop a l'àmbit de la millor poesia del nostre segle."

(Manuel de Seabra. "Dies intranquils", Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 19 de juliol de 1988, p. 2)

* * *

"Arrenglerada per alguns crítics en les files de la poesia hermètica, l'obra de Vidal s'allunya totalment dels camins de l'intel·lectualisme i de la mística típica d'aquest gènere per anar a beure, en un procés poètic i personal d'invenció d'una tradició cognitiva pròpia, en les fonts dels mites arcans que dibuixen les formes essencials de la naturalesa humana. Sobre aquestes exigents pautes, Vidal va saber escriure la melodia d'una trajectòria vital coherent, marcada per l'ascetisme i la recerca d'una autenticitat que donés a la veu del poeta la seva legitimitat de hierofanta. Acostumats als poetes de diumenge, els versos de Vidal ens trasbalsen per la seva rotunditat, i ens costa, amb el nostre gust adotzenat pel lloc comú poètic, percebre l'emergència d'una mirada renovada i renovadora del món com la que proposa Vidal.
Considero la seva poesia a la vegada germinal i conclusa. Germinal, perquè des del punt lingüístic i de l'estil Vidal va saber fer renéixer el català poètic, dotant-lo d'un renovat vigor que l'ha fet capaç de dialogar amb la tradició amb una naturalitat que no es donava des de l'ocàs tardomedieval. Si bé és cert que en els seus versos hi trobem ressons de Nerval, de Pound, dels romàntics, també ho és que la inspiració ha estat més un acte de filiació putatiu que producte de l'angoixa de les influències. En poesia, l'Andreu no tenia pares, com a màxim padrins morts. És germinal en un altre sentit: la seva paraula no transigeix. S'articula des de la confiança que el lector és capaç d'omplir l'el·lipsi en el significat amb la seva pròpia recerca, amb la desil·lació de la seva pròpia recerca, amb la destil·lació de la seva pròpia experiència. Vidal, com Paul Celan, sostenia en la seva poesia la possibilitat d'un diàleg necessàriament posposat. A la liquació de l'escriptura, Vidal contraposava -i exigia- l'alquímia de la lectura. Potser les generacions futures de poetes sabran valorar millor que nosaltres el do en la llengua que ens ha deixat Andreu Vidal. [···]
Una poesia conclusa. Una poesia-paraula que ha reeixit. No hi ha possibilitat d'escriure a la manera de Vidal. Com no n'hi ha de fer-ho a la manera de qualsevol gran poeta -com Vinyoli o Rilke, com Char o Auden-. No s'ha estroncat cap altra cosa -dramàticament, però amb sentit- que una vida. L'obra de Vidal es projectava ja el 1987 com un cercle que s'acompliria. Ho deia en un altre poema: "el teu bressol primer i el teu taüt". Els llibres del poeta responien sempre a aquesta estructura resolta. Per això escrivia poc, perquè cada paraula responia a un estat d'emergència, d'anagnòrisi. Cada paraula, cada vers, era el resultat del procés d'aturar el vertigen del reconeixement, de donar-li forma, d'esforçar-s'hi en el treball de fer-ho comprensible. És possible que algú estigui temptat de llegir la poesia d'Andreu Vidal com una obra d'un poeta subterrani i nocturn. És una lectura factible, però incompleta. Perquè llegint els seus llibres a fons ens adonem que Andreu Vidal sabia -i ens ensenya- que les tenebres no són més que la rarefacció de la llum."

(Josep Maria Lluró. "A Andreu Vidal, 'in memoriam'", Avui (Barcelona), 23 d'octubre de 1998, p. 22)

* * *

"Una manera de llegir la poesia de Vidal és acarant-la a la del seu predecessor, Blai Bonet, a les carritxeres de sol, als

pins d'or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats.

Per a Bonet la paraula és gana i companatge parat a taula i encapçala El color amb l'epígraf de Goethe: "Els colors són les passions de la llum". On el poeta de Santanyí veu el poder i la verdor -hi veu el jove- Vidal hi veu erms, verms, puresa artèmica que s'assola en una illa antiga i àrida on els arbres, diu, creixen de genolls. I putrefacció -"No fou el cos d'Eurídice, sinó l'esguard d'Orfeu allò que es va podrir per sempre". I Port Baal i les serps púniques de Vidal no són les illes lliures ni les abelles demòtiques .la pàtria- de Giorgios Seferis, d'Odisseas Elitis, no són la conjunció de la Utopia i la Hitòria de Blai Bonet. En són, si de cas, la reacció postutòpica. Aquí, a la vora del Mar i de Randa, el jove Blai mai perd de vista els ulls verds de Joan Maragall. Per a tots dos Déu, a força de paraules ditesen terra, a l'aire i pels quatre camins del mar, és l'amor de la paraula. Andreu Vidal se'n riu, amb la recança de no haver pogut creure en la definició apòcrifa que deriva el mot poesia del fenici phohe, que significa boca, veu, alè, i d'ish, que assenyala un ésser-principi, un déu. (La llegíem a Discours sour l'essence et la forme de la poésie de Fabre d'Olivet.) Diríeu que, amb els seus cants espirituals, a Cala Figuera, a Port Baal, escenifiquen la Tenzos de non-re d'Albert de Sestaro i Aimeric de Perguilhan. Sestaro veu el seu amic Aimeric com aquell qui s'aboca a una cisterna i hi veu els seus ulls i el seu rostre i que, si parla, serà contestat per ell mateix, ja que no veu a ningú més. I Perguilhan contesta al seu amic Albert que ell "parla i mira el color i escolta la veu de qui parla". I acaba dient: "Això que jo vos dic és ver: dic que l'home veu el no-res". Andreu Vidal ens fa abocar a aquest mateix pou a l'angelus En record d'A. C., datat del 1996: "El meu nom és mort. La mort és morta. L'espill no reflecteix". El suïcidi d'Andreu Cloquell, l'any 1980. És ell, n'Andreu, l'amic mort, una Absència d'espill, qui ara parla. Les mènades tràcies l'han especejat i escampat pels sementers. Ara, escapçat, sagnant, llançat al riu Ebre, el seu cap, com un còdol al rompent de les onades, mormola "Dic que l'home veu el no-res", rodola fins a l'illa de Lesbos. is carminum. Ara els morts ens parlen a Necròpsia, Bagaso, La complanta de Mausol, El penjat, El misàntrop, Diàleg dels morts, Pudak, El nigromant, Trossos d'esguard així s'escampen. Totes aquestes imatges que davallen lentament el rost glacial de l'Avern. Un allà de glaceres i d'illes abandonades i sense nom. I que ja trobem al seu primer, adolescent recull -a Xicraini. El desposseïment d'aquells a qui la terra no deixa tornar vells, que els colga ben jóvens encara deixant-hi desenterrada una mà, la mà d'escriure, la mà trencada, exhausta de Sísif -Sísif, "l'errant Criatura dels deserts antàrtics", d'Helios nigrum (Elogi d'una màquina) i Mecànica celeste. A l'illa de l'Absència. Ara els mots brillen embolcallats per l'el·lipsi, que és el llindar de l'abisme, i l'oxímoron -les dernes de llum i les dernes de nit. Són la doble natura del llenguatge, ver i fal·laç, que es concreta en la combinatòria dels opòsits: l'alè i la pedra i els ulls i la pedra, la Rosa i el Corb, Eco i Amaterasu, la santa de l'abisme i el túmul d'El desdichado, i folls i déus i temples i carrers i espases i cristalls i cucs i pous i beuratges i lluors i tremolors."

(Albert Roig. "El Desdichado. In Mememoriam Andreu Vidal" dins el llibre I pelava la taronja amb les mans. Barcelona: Empúries, 2004, p. 114-115)

* * *

"El lector de l'obra, breu i intensa, d'Andreu Vidal (Palma, 1959-1998) de seguida s'adona que ha de erguir-la a través de múltiples connexions que el portaran a ocultes mitologies llunyanes o a les tradicions gnòstiques, dels pensaments heterodoxos. Certament, i sobretot en el llibre que constitueixen els tres volums Necròpsia (1984), Els dies tranquils (1988) i L'animal que no existeix (1993) -un títol de clars ressons rilkeans- i en el darrer llibre, el pòstum Ad vivum (1999), Andreu Vidal recorre al símbol i a la mitologia -o a les construccions religioses- com a llocs d'ancoratge o punts de triangulació de la seva obra, que es nodreix d'aquests elements en un doble sentit, referencial i constitutiu.
Una de les grans operacions que es donen en la poesia de Vidal és l'ús del símbol com a revelació, com a manifestació d'un universal o arquetip, transcendint el llenguatge i l'individu. I alhora s'hi troba l'establiment d'una cosmogonia religiosa o religiositzant, extreta de les més diverses tradicions, a través de la qual sembla fundar una nova revelació i un nou pensament. Lògicament, cal girar l'esguard vers Carl Gustav Jung. Vidal posa Jung a l'arrel de la seva obra, i és a partir d'ell que se'ns il·luminen la seva estructura i els seus fonaments. I pels camins de Jung també podem trobar-hi il·luminació sobre l'arrel de la violència en el cosmos de Vidal i el seu tractament. I també empara la diàfana presència en aquest cosmos de la màgia i la mística en la natura i de la natura, on planen, juntament amb Paracels i l'arqueu, la conjugació de l'esperit i la matèria de l'home, el món simbòlic i la natura, entesos ells tres en totes les seves variants i complexitats i com a part del gran secret còsmic; un secret que no és altre que el del propi ésser que en la poesia s'indaga.
Però no hem de cercar en la poesia de Vidal ni la doctrina gnòstica ni la psicologia analítica. Res de tot això. Tots aquests elements, que hi són, hi són un riu subterrani, que alimenta i fa créixer l'herba i els arbres, que fins i tot adolla fonts, però és presència sorda, fonda, callada en un paisatge que s'erigeix com una de les obres poètiques més denses i profundes, i noves, de la segona meitat del segle XX."

(Víctor Sunyol. "Andreu Vidal", dins el volum Camins de frontera, editat per Arnau Pons i Simona Skrabec, Barcelona: Institut Ramon Llull, 2007, p. 357)