AZBE

Calla, Azbe, i escolta

aquest silenci vast,

ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps

que els arbres s'equivoquen

i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa

dins la casa dels somnis.

Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrera,

roent, xerriquejant:

Torna la llet
a les sines pansides; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;

la llum

retorna cap al sol, passat la lluna,
i un déu de pedra

sura sobre el mar.

Tu i jo,
dolça i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)

* * *

[Arbor intrat — 1]

Per què véns, dòcil, avui que no t'invoc
i vas, obscena, somrient al meu costat,
saltarejant, grotesca, com una que fos jove,
cercant
amb cec desig els meus ulls que s'afanyen
a defugir els teus ulls, a no mirat?
Per què, amb frisança d‘estel,
em menes cap a àrides marines
on els arbres creixen de genolls
sota el fus del llebeig
i enrobada de pedra et confons amb l'abisme
i amb disfressa d'onada t'ajeus dins la mar?

Quin estrany gest, Cíbele,
que de tan dolç no m'espanta?

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)

* * *

EL MISÀNTROP

Mai no he begut
l'alcohol dels justs dins polsoses tavernes,
mentre sonava
entre els plecs de la llum una música freda.
Mai no he dit, sem i inebriat,
mirant una ombra que passava:
"Heus ací l'ornament, la tempesta,
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus."
Mai no he cregut
sentir dellà els llindars un fressejar luxós
ni he imaginat
fulgents casoris de tenebres
ni els fumerals d'un príncep
ni el turmell maltrencat d'una princesa.
Els meus records són de pedra:
ni un fil de lava
serpentejant dins els congosts
de la memòria,
ni un sol muriac ajupit dins la fosca.
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta
i entra un celistre fred, que a penes sent.
Quiet i buit, contempl el que m'envolta:
per sobre el meu front
no s'hi enlairen sis llunes
ni al meu costat abeura
la fràgil verge una àliga gegant.
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.
Ja no dis res. En somnis,
els ossos em floreixen.

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)