Dos llibres de poemes han ocupat el meu temps de lectura, durant les primeres setmanes de maig. Paga la pena de parlar-ne i convidar el lectors a compartir les emocions que m’han procurat dues obres d’una dimensió excepcional. Potser perquè formen part de la millor poesia que s’escriu actualment a Europa[...] Primer vaig llegir Aigües desprotegides, d’ Antoni Vidal Ferrando[...] L’altre lectura que ha ocupat el meu temps és la poesia completa d’ Erri de Luca...

(Gabriela Janer Manila: "Dos poetes viatgen per mar", Diario de Mallorca, 13 de maig de 2018)

* * *

El llibre [Aigües desprotegides] és tot un repte per al crític –una vegada més he de celebrar no pretendre ser-ho– perquè la densitat poètica del moment que viu Vidal Ferrando no és bona de destriar. Es gaudeix més i més com més vegades torneu als poemes, i cada nova lectura us afirma en la convicció que teniu un conjunt d’obres Mestres –sense data de caducitat.

(Guillem Frontera: "Aigües desprotegides", Última hora, 18 de febrer de 2018)

* * *

[...]Gebre als vidres, un llibre exigent, minuciós, impressionant que reprèn magistralment, ara amb una alè de ressons desolats, els seus grans temes, els seus paisatges, les seves geografies literàries. Hi redescobrim l’escriptor que ja admiràvem, però cada vegada més lúcid i profund, i assolint fites més altes.

(Carles Duarte: "Mot a mot. Antoni Vidal Ferrando", Revista Recvll, 1 d'abril de 2012)

* * *

"És evident que Antoni Vidal Ferrando concep la poesia en termes d'expressió i de comunicació alhora. Fins i tot quan enlaira el seu llenguatge fins a zones difícils per a un lector no massa preparat, com ara s'usa, cerca una comunicació directa amb les coses que l'envolten. Jo l'he vist, en el camp santanyiner de terres magres, anomenant una per una les flors silvestres, les herbes, els arbusts, els arbres, els confins d'una terra petita que coneix bé en les seves grandeses i en les seves misèries."

(Jaume Pomar: "Pròleg", dins Cartes a Lady Hamilton. Barcelona: Columna, 1990, p. 15)

* * *

"Calvari -constituït bàsicament per elegants decasíl·labs blancs, contrapuntats amb petits poemes en prosa i tankas- és un vertader llibre de maduresa on el poeta troba amb encert la fusió del coneixement moral i de la bellesa i on reïx a proposar un missatge profundament religiós des de la condició humana.

[...]

Feia temps que no llegíem un llibre religiós amb tanta força i equilibri com aquest. Un llibre en què el sofriment queda sempre tamisat per la bellesa de les seves imatges i per l'ús d'una llengua, com més d'una vegada havia demanat J. V. Foix, amb la presència del traç lul·lià."

(Vicenç Llorca: "Equilibri i religió des de la condició humana", Avui (Barcelona), 25 d'octubre de 1992)

* * *

"És en la mesura de les passions que sustenten la seva poesia, en l'aprofundiment en la reflexió que arrela en l'experiència -com a impacte sensorial i com a memòria de vida i de cultura- i en una operació de tensió formal -com la d'aquell flamenco que em deia que cal mossegar el cant, perquè no s'escapi, que Vidal Ferrando ha trobat o construït el millor dels poetes que hi ha en la seva poesia: el més personal, també. No em sorpren que un presentador evocàs Quasimodo, parlant de Bandera blanca, un llibre de maduresa, o de treballada maduració que m'ha tornat a recordar que un poema hauria de poder més que mil prejudicis estètics, si realment és un poema, d'aquests que n'hi ha un bon grapat a Bandera blanca. "

(Miquel Cardell: "A. Vidal Ferrando: mesura de maduresa", Diario de Mallorca, 3 de març de 1995)

* * *

"Antoni Vidal Ferrando és un poeta absolut, radical, total, un poeta sense trampes, sense perdó, sense excusa.

Apartat del món superflu i convencional que ens envolta, arrelat al món atàvic del seu Santanyí natal, Antoni Vidal Ferrando va ser poeta molt prest, però va publicar molt tard.

No es va deixar enlluernar per l'ambició de la fama o el gust de veure el seu nom imprès a una coberta i va madurar, en silenci, durant anys, el seu món literari fins que, segur i amb veu pròpia va iniciar una trajectòria fulgurant, plena de premis, que no l'ha apartat, però, del seu constant aprenentatge ni ha tacat d'envaniment la seva enorme humanitat."

(Ponç Pons: "Antoni Vidal Ferrando guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona", El Mirall, núm. 68, maig/juny de 1994)

* * *

"Es un incansable trabajador de versos y vaya por delante mi profunda admiración a su quehacer y a su melodía. Tiene el don de la música en los pies y su poesía me hace sentir la melancolía breve del callejeo y del desamparo para volver a recogerme en otra esquina, con otra luz y otro café con leche... así animar mi periplo y, sobre todo, para que no sienta el frío de sus piedras, ni oiga mal el lamento de su voz: "De les paraules, n'he fet una mítica. / Des d'elles sap la mort i encara espera / un hàlit de bellesa sota el vel / que acubilla el demà". Hay en este poemario un elaborado viaducto de arcos magistrales que traspasan las formas educadas del autor, como si las piedras que presiden esta construcción feroz, fuesen réplicas vivas del agua que contienen.

[...]

Tenemos la fortuna de saber que este libro existe y que en la esperanza del tiempo vendrán otros, aunque miríadas de arcángeles reclamen sus derechos y suelten piedras en mitad de los ojos de poetas como estos."

(Víctor Batallé: "Empedrar este cielo" [Sobre El batec de les pedres], ABC. "Catalunya" (Barcelona), 12 de juliol de 1996)

* * *

"Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intel·lectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable."

(Pere Rosselló Bover: "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando", Estudis de llengua i literatura catalanes / XLII. Miscel·lània Giuseppe Tavani 1. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: 2001)

* * *

[Cap de cantó] […] suposa una passa endavant en l'evolució de l'autor: és més senzill en les formes, gens barroc, més pur, més clar en les intencions, més directe […] estem davant d'un llibre que tracta de tu a tu el nostre temps, d'un poeta fi, que treballa la fusta a poc a poc, capaç de copsar, com el millor pintot, el color de l'aire."

(Andreu Gomila: "La maduresa dels mots", Avui (Barcelona), 29 d'abril de 2004)

* * *

"Personalment, crec que Vidal Ferrando és un clàssic en el sentit del terme que li donava Osip Mandelstam, és a dir, del poeta que revoluciona el panorama de la lírica a base de recordar-nos les veritats eternes de la vida d'una manera fresca, viva i actual"

(D. Sam Abrams: "Vidal antològic", Avui (Barcelona), 20 de març de 2006)

* * *

"La lectura seguida d'aquesta poesia ret, per tant, l'experiència extraordinària de poder contemplar una imaginació lliurada en efecte, si més no des d'un punt de vista estilístic, a produir un perpetuum mobile.

Ha de ser tot, però, transformació enmig d'aquest poesia proteica? Certament no. La variació ateny sempre un tema permanent, la vulnerabilitat, segons l'exacte observació que Susanna Rafart anota al pròleg: vulnerabilitat de la memòria, del subjecte, del paisatge. I el que cal agrair a un poeta tan sòlid i versàtil és que no vacil·li mai a donar forma al seu tema en allò que sí que indefectiblement exhibeix fins a l'últim dels seus poemes: un vers verbalment sumptuós, que ratlla incansable una poesia que sembla així una plana ubèrrima."

(Pere Ballart: "Perpetuum mobile", Avui, 29 de maig del 2008)