"Algú recorda l'avi mort. El record s'encadena amb altres records, els vius amb els morts, els presents amb els avantpassats. Santanyí i Mallorca, la fam, el caciquisme, el contraban, la guerra van creixent fins a convertir-se en un fris vastíssim d'històries tèrboles i inversemblants, tendres o dramàtiques, que semblen extretes dels annals de la literatura fantàstica. Però el lector sospita que, com a la gran èpica, aquestes aventures tenen un fons real, deformat només per la tergiversació, interessada o no, de la transmissió oral. Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), molt conegut com a poeta i guanyador dels últims Jocs Florals barcelonins, ha escrit ara un homenatge al seu Macondo, o a la seva Mequinenza, particular."

(Francesc Parcerisas: "Gran èpica", El País. "Quadern", 14 de juliol de 1994)

* * *

"Amb la seva novel·la Antoni Vidal Ferrando aconsegueix bastir un retrat ampli, i alhora crític, de la postguerra a Mallorca. Però sobretot, ens ofereix una anàlisi de l'ànima humana que, tot escapant del localisme, assoleix uns valors universals. La mà del jardiner es podria considerar un bell i tardà rebrot d'un tema i d'una novel·lística que va florir, amb una certa precipitació i immaduresa, ara fa unes tres dècades. Un tema que, com tots, encara és explotable si com ha sabut fer el nostre autor, hom sap tractar-lo amb intel·ligència i amb un autèntic respecte a la veritat íntima dels éssers humans."

(Pere Rosselló Bover: "La mà del jardiner: una nova versió de la novel·la de postguerra", Lluc, núm. 812, 1999)

* * *

"Cal remarcar, d'antuvi, la saviesa estilística emprada, que confereix a la novel.la un toc molt personal i ben aconseguit. Els trenta-dos capítols són escrits amb la rauxa d'una sola tirada, cadascun en un sol i llarg paràgraf, sense cap punt i a part; en canvi, la fluïdesa de l'escriptura (i de la lectura) es referma en l'ús de les frases curtes, separades pel punt i seguit, la qual cosa confereix un dinamisme a l'acció narrada, assegurant-ne el ritme. El conjunt crea un clima barroc, d'escenes quotidianes no exemptes, però, d'una certa màgia, d'una mena d'al·lucianció, que per obra de la hipèrbole, de la ironia, i fins i tot de la poesia, transmet una realitat esfereïdora."

(Joan Ripoll: "Tot menant la mà del jardiner", Diari de Sabadell, 17 de juliol de 1999)

* * *

"Aquesta crònica literària requereix, per tal de gaudir-ne d'ella del tot, d'una lectura lenta, pausada, com lenta i pausada degué ser la seva elaboració creativa. A més cal assaborir el subtil humor que traspua tot el seu contingut. Tampoc hi manquen les pinzellades d'erotisme, cru i picardiós alhora, fent de tot plegat una joia literària escrita per un dels nostres més destacats poetes actuals. El cert és que ens trobam davant d'una novel.la plena d'excessos volguts, d'exageracions voluntàries, de deliris de tot tipus. Tot plegat, i això no ho és una exageració, un veritable festí literari."

(Joan Guasp: "Crònica de les coses petites", Última hora, 25 de novembre de 1999)

* * *

"Condensació, minuciositat, lirisme... L'obra té un ritme i un to adequats a cada temps narratiu. El llenguatge és riquíssim de matisos: hi ha una fusió perfecte de lèxic culte i popular, alhora que una hàbil manipulació del llenguatge elaborat fins al punt que l'estil, a pesar d'estar treballat primfiladament, sembla senzill i espontani.

Mosaic d'una societat ben identificable, personatges reals i propers, arquitectura sòlida, ironia. Una obra escrita amb intel·ligència però també amb les vísceres. Una obra exigent i ambiciosa. O això, si més no, és el que jo pens."

(Miquel Àngel Vidal: "L'illa dels dòlmens", Última Hora, 7 de maig de 2007)

* * *

"Recoman, no cal dir-ho, Amors i laberints. Passejareu amb gust pels laberints de la vida viscuda i les experiències asimilads pel poeta-assatgista, i estic segur que ell vos farà estimar els seus amors, que són tots de petites coses que fan la vida amable, segur que "la verdadera pàtria són els que ens estimen". Estan tan ben escrites aquestes pàgines, que hom hi passa gust concentrat a capir-les i sentir-les. S'han d'assaborir com un brossat amb mel; a estones també amb el picant de la ironia (que és intel·ligència); amb la suavitat d'una certa melangia (nostàlgia no); mai, però, amb l'agror del ressentiment."

(Joan López Casanovas: "Amors i laberints, d'Antoni Vidal Ferrando", Diari de Balears, 24 d'abril de 2011)

* * *

Ho han tornat a fer: El Gall Editor es responsabilitza de la publicació d’un nou volum molt important de la literatura catalana recent, tot demostrant que són les editorials petites les que segueixen mantenint una grandesa absolutament celebrable. En aquest cas es tracta del Cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando, obra que uneix, per primer cop en un mateix llibre, la trilogia narrativa d’aquest autor, que a través del poble d’Almandaia aconsegueix crear un territori llegendari de la mateixa força que la Yoknapatawpha de William Faulkner, la Macondo de Gabriel García Márquez, la Región de Juan Benet, la Santa Teresa de Roberto Bolaño o la Benborser de Salvador Company.

(Jaume C. Pons Alorda: "Antoni Vidal Ferrando conversa amb els titans de la carronya", Núvol, 18 de juliol de 2015)

* * *

En el cas d’Els miralls negres on la passió i fins i tot la violència esdevenen el leitmotiv de cada història, plana una harmonia atàvica, consubstancial a la vida. En els dotze relats la mort és una presència que fereix, però és tan trista com bella.

(Llorenç Capellà: "Els miralls negres", Última Hora, 5 de desembre de 2013)

* * *

Si llegim la contracoberta de La ciutat de ningú ens semblarà un llibre més dels que tracten les frustracions i les malenconies d’un home solitari que s’ha fet més gran del que comptava. Tan bon punt el comencem, però, ens adonem que assistim a un festival de llengua, però sobretot de música. Tant se val, el tema del llibre! Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ens enamora a cada frase.

(Vicenç Pagès Jordà: "La música de la nostàlgia", El Periódico, 25 de gener de 2017)

* * *

[...]aquesta trilogia excepcional de novel·les (Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens) configur(en) una travessia literària de primeríssima qualitat i una prosa d’un preciosisme que no llegia de fa segles...

(Bernat Dedéu: "Tot el que et dec Antoni Vidal Ferrando", El Nacional.cat, 11 de gener de 2018)

* * *