El seu regne no és del món de les xifres de vendes ni el de les importàncies postisses dels impactes als mitjans o a les xarxes socials, sinó el de la solvència i el prestigi, obtinguts amb la feina feta al llarg de molts anys. Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ha anat construint, en vers i en prosa, amb paciència d’artesà i convicció de visionari, un món propi i inconfusible que captiva els lectors de diverses generacions. Qui no es cansa de repetir, sense falsa modèstia, que durant molt de temps va estar convençut que mai seria capaç d’escriure bé, ha treballat fins a convertir-se en un dels autors més unànimement respectats del panorama literari actual en llengua catalana. El volum Cicle d’Almandaia (El Gall Editor, 2015) recull les seves tres primeres novel·les (La lluna i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens), a les quals l’any 2016 es va afegir La ciutat de ningú, publicada per Meteora.

En poesia, existeix un altre volum recopilatori, Allà on crema l’herba, aplega la seva poesia entre els anys 1986 i 2007 (entre els quals hi ha títols imprescindibles com Racó de n’Aulet, Cartes a Lady Hamilton, Calvari, Bandera blanca o Cap de cantó), i que s’hauria de recuperar, atès que el segell Edicions del Salobre, que el va publicar, va haver de tancar durant la crisi. S’hi han afegit, des d’aleshores, un volum de proses breus, Amors i laberints (Ensiola, 2010), i dos llibres més de poesia: Gebre als vidres (Meteora, 2012) i, més recentment, Aigües desprotegides (Cafè Central/Eumo Editorial, 2017) que no fan més que confirmar que la seva escriptura continua fent el seu camí particular, sempre cap amunt i sempre en expansió. Ha estat distingit amb una llarga llista de premis, però li ha fet una il·lusió especial que, enguany, l’Ajuntament de Santanyí hagi creat el premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa, que s’uneix al ja consolidat Bernat Vidal i Tomàs de poesia. N’han estat guanyadors, respectivament, la novel·la Mai vista, de J. Jou, i el llibre de poemes Carn crua, de Joan Josep Barceló, ja disponibles sota el segell d’Adia Edicions. I amb aquests llibres a les mans ens fa passar al seu despatx.

—Amb tot el lirisme que és propi de la teva escriptura, però Aigües desprotegides és un llibre revoltat.
—Sí. Començo a pensar que encara em moriré abans que en Franco.— El posat d’Antoni Vidal Ferrando és sempre afable, però no somriu quan diu això.

—El llibre mira cap a la infància, un dels temes recurrents de la teva literatura, i reviu les tenebres d’aquella època per connectar-les amb les dels nostres dies. Hölderlin ja es preguntava: “Per a què els poetes, en temps de misèria?”

—És que jo crec que la feina d’un poeta, com la de qualsevol artista, és descobrir la bellesa oculta dins les misèries. Com quasi totes les coses importants, no sabem exactament què és la bellesa, però la reconeixem quan se’ns presenta, i és com si ens hagués de salvar. I si un poeta aconsegueix trobar bellesa i perfecció en unes poques paraules ens transmet una esperança, perquè vol dir que podem aconseguir trobar bellesa i perfecció en tot el que facem. Els éssers humans som capaços de les baixeses més vils però també de les belleses més impressionants, podem ser aquests que maten o abandonen migrants i refugiats dins la mar o podem ser Bach, i sempre serem éssers humans: es tracta de veure cap a on anam, si cap a baix o cap a dalt, i això deu ser el que se sol anomenar la lluita entre el bé i el mal.

—La teva poesia habitualment és intimista, una veu que parla des d’una certa quietud. Però a Aigües desprotegides, la veu s’obre a l’entorn i s’hi fa solidària, la quietud deixa pas a la ira.
—És que els poetes no només feim versos; si és així, malament. També feim més coses: obrim finestres, espais de llibertat, som resistents. Ara bé, mai d’una manera dogmàtica, o adoctrinadora. El dogmatisme i l’adoctrinament són el contrari de la poesia, són la seva antítesi. El poeta s’ha d’expressar d’una forma oberta i subtil, de manera que cadascú hi pugui encaixar des de les seves percepcions, els seus sentiments, les seves experiències. L’art romànic, o el de Frangelico, es van fer per adoctrinar, però ara els valorem i els apreciem justament pel que no tenen de dogmàtics, perquè ens comuniquen un èxtasi que va més enllà de la doctrina que originalment pretenien impartir. Per altra banda, jo crec que totes les èpoques són de crisi, però que hi ha moments en què aquesta crisi s’intensifica, és la dinàmica de la història. Jo sóc algú que estima la vida, però a qui no li agrada la història. Sempre em venen al cap aquells versos de Salvatore Quasimodo: “El de la pedra, encara, el de la fona, / ets, home del meu temps”. I sí, encara som el de la pedra i la fona. No hem evolucionat tant com ens pensem.

(Sebastià Alzamora: "Antoni Vidal Ferrando: La quietud i la ira", Ara Cultura, 28 de juliol de 2018 - enllaç a l'entrevista sencera)
 

* * *

Sensible, senzill, tímid, a Antoni Vidal Ferrando li agrada gaudir de les petites coses de la vida, a les quals dóna una gran importància. La literatura n'és una i a ella dedica bona part del temps de lleure. Aquest escriptor fill de Santanyí, el poble terrós que ha donat gent de lletres com Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs o Antònia Vicens, estima la literatura, la coneix, ha reflexionat sobre ella... Tot això es nota quan en parla. La poesia havia estat, fins ara, el camp en el qual s'havia desenvolupat la seva tasca creativa, però va sentir la necessitat d'obrir-se a altres camps i va donar les primeres passes en la narrativa. Fruit d'aquesta inquietud és la seva primera novel·la Les llunes i els calàpets.

—Quina és la característica comuna que podem trobar a la seva obra?
—El més difícil per a un creador és conèixer la seva obra, perquè un ésser humà i l'obra que fa són indissociables. A pesar d'això, crec que la meva obra es caracteritza fonamentalment per l'amor a les paraules. L'art són les formes i aquestes en literatura són la manera en què s'utilitzen. El més important per a un escriptor no és allò que es diu, sinó com ho diu. Si dónes més importància al que dius que a les formes és que ets un assagista, un articulista o un científic, però no un escriptor.

—A més d'aquesta preocupació per l'estètica, què hi ha darrera la seva obra?
—Hi ha un temes que es van repetint: l'amor, el pas del temps, la mort, la rebel·lia, etc. En el fons, escrivim per a conèixer-nos i per a explicar-nos el món. Aquesta necessitat de coneixement és l'origen de l'art. S'ha dit que l'ésser no existeix, però si existís, l'home mai arribaria a conèixer-ho i, si ho conegués, mai podria comunicar-ho a través del llenguatge. Quan l'home se n'adona que amb el llenguatge convencional no pot explicar el món, necessita un altre llenguatge que és el de l'art, que en el meu cas s'expressa amb la poesia.

—Quina distància hi ha entre la vida i el que escriu?
—A les meves obres hi ha una bona part d'autobiografia, perquè tot allò que surt és difícil que quedi al marge. Es pot partir d'una realitat autobiogràfica, però aquesta no és la fi. La finalitat de la literatura no ha de ser mai contar als altres el que et passa, perquè això no té cap importància. A través del que et passa has d'intentar donar una visió de les coses i del món on vius. És llavors quan has d'intentar explicar aquestes coses, donar la teva opinió.

—Així i tot, hi ha fets a la vida que influeixen a l'hora d'escriure. Quins són els més importants en el seu cas?
—M'han influït els mestres. He tengut la sort de viure a un poble com Sanatanyí on vaig tenir contacte amb dues persones molt importants com Bernat Vidal i Blai Bonet. Tenir la sort de poder xerrar amb mestres de tanta categoria és impagable. Aquest estímul m'ha influït a l'hora d'escriure. Llavors també escrius per un cert inconformisme, perquè no t'agrada el que veus i no hi estàs d'acord. En aquesta societat ens passa el mateix que deia Confuci de la seva època: "l'home passa mitja vida intentant aconseguir una posició i, quan la té, es passa la resta amb la por a perdre-la". Vivim molt preocupats pel benestar material i en una societat absolutament consumista. Aixecar el testimoni de la poesia i de l'art contra tot això també val la pena. Després, totes les lectures que has anat fent, totes aquelles coses essencials —la teva companya, els amics íntims... És molt complicat dir quins són els motius que et porten a escriure, perquè tu mateix els desconeixes. Als setze anys vaig començar a escriure, però ho vaig deixar als vint perquè vaig veure que allò no em sortia i no coneixia bé la llengua. Quan he tornat a escriure ja era madur i, si haguera pogut ho hagués evitat. Arribam al tòpic que escric perquè no em queda altre remei.

—Com a persona, què li ha aportat l'escriptura?
—Autoreflexió, tolerància. Crec que m'ha fet assolir tot allò que ha de tenir un intel·lectual, en el sentit que ha de tenir dues qualitats: s'ho ha de qüestionar tot i ha de ser tolerant.

—Fins a quin punt creu que influeix a la seva creació literària el ser de Santanyí?
—Quan deia que les obres que feim i nosaltres mateixos som indissociables també em referia a això. Si hem nascut a una terra i tenim una cultura, una educació, una formació, una forma de vida, uns signes d'identitat... Tot això ens influeix i es nota molt quan s'escriu. Tal vegada aquest fet s'accentua perquè vivim dins un món molt petit i tancat.

—Contra què ha de lluitar la literatura?
—Aquest moment històric té una sèrie de perills molt greus com la uniformització. M'aterroritza pensar que el món feliç que predicava Huxley pugui arribar un dia. Això és una cosa contra la qual cal lluitar. Llavors està el fet d'escriure en català, que no es fa per defensar allò que és nostro —car no sé si val la pena defensar aquesta terra i aquesta gent que ha estat sempre absolutament de dretes, que ha anat a la seva i que ha estat insolidària—. Quan escrivim en català defensam el món, ja que la riquesa del món està en la varietat. Nosaltres, amb l'acte d'escriure en una llengua diferent, ens obrim al món. Després hi ha altres símptomes contra els que lluitar, com el feixisme que hi ha en la societat, el materialisme. També s'hauria de treballar contra la destrucció de la natura, etc.

—Intenta vostè crear consciència de país amb la seva literatura?
—Amb el llibre Racó de n'Aulet, per exemple, ho vaig intentar, però ara pens que no pots fer-ho permanentment, ja ho fas quan escrius, perquè ho creus. Això surt espontàniament malgrat no ha de ser la finalitat.

—És professor d'Història a l'EGB, de quina manera creu que es pot donar a conèixer la literatura a la gent jove?
—Si el mestre estima una matèria, és tolerant i es col·loca al nivell dels alumnes, els al·lots ho capten i ho assimilen. Això és així degut que tot allò que siguin els grans valors universals -la veritat, la bellesa, etc.- tenen molta més força del que creim. El que no es pot fer amb la literatura és imposar-la, obligar a fer treballs inacabables. Jo no pos lectures obligatòries als meus alumnes, només els dic que qui llegeixi tindrà alguna recompensa acadèmica i intent que llegeixin i que descobreixin la bellesa de fer-ho.

—Com historiador què opina d'aquest "boom" que hi ha hagut als darrers anys de la novel·la històrica?
—És un fet i contra els fets només cal analitzar-los. La novel·la històrica té un gran atractiu perquè compleix dues funcions: és un plaer estètic i proporciona coneixements. A la gent li agrada recuperar els signes d'identitat que en la societat actual s'estan perdent. Aquest gènere el permet un accés a la Història que d'altra manera no es pot assolir a no ser llegint tractats d'especialistes que són molt feixucs.

—La novel·la de la història del segle XX a Mallorca, en quin gènere l'hauríem d'escriure?
—Hi ha molts signes positius perquè hem acabat amb la fam. Érem una terra els habitants de la qual havien d'emigrar i els que quedàvem ens menjàvem les pedres, mentre que ara hem aconseguit fer cantar els àngels. Materialment hem fet coses que són molt importants, no sempre podem xerrar negativament. Aquest esforç val la pena, però ho hem a costa de moltes coses i no hem sabut posar-hi un límit. El segle XX a Mallorca encara està indecís, tal vegada seria una novel·la de suspens, perquè la meva esperança està en els fills de la burgesia que va aparèixer amb el turisme. Cal esperar a veure què farà aquesta gent i vull tenir esperança.

—Ha escrit poesia, ha fet investigació històrica, però la seva darrera obra és una novel·la. Quin és el motiu d'aquest gir en la seva carrera literària?
—Influeixen molts de factors, mai es pot xerrar d'un tot sol. El món de la poesia és molt tancat i arriba un moment que penses que només escrius per als altres poetes. Llavors, quan has fet això diverses vegades, tens la necessitat d'obrir-te a més gent. És una pressura inevitable i penses que la prosa és la manera millor de fer-ho. Un creador no pot repetir sempre el mateix, ha d'intentar trobar nous camins i reciclar el que va fent. Abans d'escriure Les llunes i els calàpets havia fet una tesina sobre aquesta època i tenia moltes ganes de dir tot allò que m'havia quedat al tinter i la millor manera de fer-ho era escrivint una novel·la.

—Des del punt de vista creatiu la narrativa i la poesia deuen ser coses ben diferents?
—Són dos registres distints. Quan tenc el registre de la poesia seria incapaç de fer narrativa i al revés. De totes maneres, crec que malgrat això s'ha de fer amb la mateixa consciència creativa perquè sinó no es fa una obra d'art. Hi ha altres tipus de literatura molt respectable, com pot ser la d'Agatha Christie, però a mi m'interessen les paraules i les formes de la literatura.

—Què li diu la paraula poesia?
—La poesia és una via paral·lela a la raó. És un art i l'home fa art perquè la raó no li basta per a entendre el món. L'art no està en contra de la raó, sinó que és un camí complementari.

—Creu en la inspiració o en la feina?
—Un poema neix de moltes maneres i depèn del mètode de treball. Pot sortir de dins tu, se t'imposa, o el pots trobar fora, encara que has de saber buscar-lo. En el meu cas he tengut etapes, tal vegada per la necessitat de novetat i de canvis. De totes maneres, tot allò que faig quasi sempre em sol suposar un esforç titànic.

—Què expressa la seva poesia?
—Més que les respostes m'interessen les preguntes, em vull interrogar sobre allò que m'envolta i sobre jo mateix. M'agraden més les preguntes perquè les respostes solen tenir massa contingut dogmàtic mentre que les preguntes donen llibertat. Per això m'agradaria que els lectors poguessin trobar a la meva poesia les seves preguntes i algunes respostes.

—En Blai Bonet diu que un vers pot resumir l'Univers.
—He après d'ell i per això crec que, en qualque ocasió, l'Univers es pot reflectir en coses tan mínimes com una flor. Si hom coneix el lloc on viu, coneix l'Univers, ja que aquest es va repetint sempre.

—A què es deu el fet que la poesia no vengui llibres?
—Que és difícil, però no pot ser fàcil. És difícil de la mateixa manera que ho és la ciència, car els poetes estan a l'avantguarda de la llengua i no ho dic en el sentit de supèrbia ni en el sentit de millor o pitjor.

—I aquesta dificultat, per a una persona que s'acosta per primera vegada a un llibre de poesia, com s'ha de superar?
—La poesia és una essència i, com a tal, una persona que llegeix poesia no pot pretendre anar passant fulles a tota velocitat, ha de tenir la intuïció pera comprendre-ho. Amb un poema ja n'hi ha per tot un dia, car la poesia ha de ser un estímul, és un missatge que rep una persona, perquè el llibre de poemes no està acabat fins que existeix un lector que l'ha llegit, ho ha assimilat i ha fet una interpretació lliure i una reinterpretació. Aquest esforç costa, la persona que s'ha d'enfrontar amb un llibre de poemes l'ha de reinterpretar i fer una nova versió, aquest és un esforç que no sempre estam en condició de fer. A vegades, per una senzilla raó cultural, altres perquè vivim en una societat que té molta pressa i, àdhuc, per un desconeixement de la llengua. La gent diu que no entén un llibre de poemes, però no s'ha d'entendre tant allò que es diu com que s'hi ha de cercar un missatge per un mateix. Diuen que la diferència entre narrativa i poesia és que quan llegeixes una cosa i et queda ben clar és perquè és narrativa, mentre que en el cas que no l'entenguis és que es tracta de poesia.

—Ha guanyat nombrosos premis, què han significat?
—En una societat utòpica no haurien d'existir, però la realitat demostra que totes les cultures tenen premis literaris. Serveixen per rompre els tancats mons que tendeixen a fer-se entorn de la literatura.

(Antoni Miquel Planas: Mots, mon i mites (converses amb escriptors). Palma: Tià de sa Real, núm. 47, 1996)