Els lectors de poesia —ben pocs segons els editors i certs crítics entestats a reconvertir l'ofici d'acord amb els nous temps— no estem massa acostumats a rebre llibres que se'ns presenten com a resultat d'un treball de dotze anys. Certament, són moltes les provatures que es publiquen. L'aparició, doncs, d'un primer llibre madur, sòlid i d'una perfecció formal envejable, és d'agrair. Tanmateix, no estem saludant l'arribada d'un nou poeta sinó l'aparició d'un llibre que recull els poemes, ja publicats en revistes, inèdits o d'escriptura recent, d'un personatge que dirigí la revista Cairell, de tan forta significació dins l'ambient poètic dels anys setanta, que ha encetat la publicació d'una ambiciosa antologia de la història de la poesia valenciana i que, al llarg dels darrers anys, ha tingut una presència valuosa en els ambients poètics valencians. Conversador infatigable i lucidíssim, les noves fornades han estimat sempre els seus comentaris i observacions, carregats d'un humor implacable. Verger, doncs, no necessitava donar-se a conèixer com tants altres que, amb aquest afany, saludable i comprensible, publiquen allò que haurien d'haver desat al calaix.

Com si morís és, doncs, un poemari producte de la maduresa, de la llarguíssima reflexió poètica d'Eduard Verger. És per això que res no hi és gratuït. Tot, des de la nota preliminar fins a les línies autobiogràfiques finals, respon a una premeditada i madura reflexió. Absent l'atzar i, amb ell, l'espontaneïtat, la poesia de Verger respon tant a la necessitat, a l'inevitable, que a vegades el lector s'hi sent sotmès, esclau del ritme, de la rima, del lèxic, de tot l'univers poètic vergerià. Aquesta sensació, que fins i tot arriba a provocar en el lector el convenciment de la seua impotència perquè se sent incapaç d'intervenir-hi, desapareix a la darrera part del llibre, que, significativament encapçalada per una citació d'Umberto Saba —«Ed é il pensiero della morte che, in fine, aiuta a vivere»—, és com una escletxa oberta a l'univers, geomètricament delimitat, del poeta.

Em fa la impressió que aquesta sensació a què m'he referit és, també, resultat de la premeditació de l'autor. I encara més. Aquesta sensació és precisament la clau per a copsar l'autèntica significació del poemari. Verger ha volgut traslladar al llibre, és a dir al lector, allò que a ell, al llarg de dotze anys, li ha tocat de viure. M'atreviria a dir fins i tot que estem davant d'un llibre autobiogràfic, d'un llibre que, aprofitant la divisió en tres parts —«Com si morís», «Túmul» i «Convalescència»—, trasllada al lector el trànsit biogràfic des d'una mort hipotètica fins a la necessitat de la recuperació. Són dues etapes en la vida de l'escriptor i alhora, no hem d'oblidar-ho, dues maneres diferents d'entendre la poesia, dues poètiques. Al bell mig, entre la mort i la vida, entre els decasíl·labs de perfecta factura clàssica i els hexasíl·labs, entre Roís de Corella i Umberto Saba, les exèquies, el bellíssim sonet, «El túmul de Stéphane Mallarmé».

És per tot això que també hem de veure-hi el que hi ha de projecte, de programa futur. L'escletxa oberta a «Convalescència» dóna ja els seus fruits en aquesta darrera part del llibre i el desig del nou («Que per viure més vida / no calga morir més»), l'afany per trepitjar nous camins es concreta en l'últim poema del llibre, «La vall estremida», que amb el símbol de la muntanya de les Creus com a centre i una concepció formal diferent del poema, és alhora recapitulació i projecte («Memòria vençuda, / no camí desaprès»), final i inici d'una trajectòria fructífera.

Entre la riquíssima aportació d'escriptors valencians a la poesia catalana contemporània durant l'any 1986 —recordeu, per exemple, Frontissa, de Josep Palàcios i M. Boix— aquest Com si morís hauria d'haver merescut el guardó crític que, si bé dins l'àmbit de la literatura catalana estigué a punt de concedir-se-li (fou finalista del premi Cavall Verd de la crítica catalana), dins l'àmbit estranyíssim de la literatura valenciana no han sabut o no han pogut reconèixer-li.

(Vicent Alonso. "Recapitulació i projecte", Daina, núm. 3, 1987, p. 110-111)

* * *

No sé si les causes político-lingüístiques fan costat a les demogràfiques, però el País Valencià es pot ben vantar de tenir a hores d'ara un nombrós conjunt de poetes, a l'empara d'haver-se creat una certa infraestructura literària per mitjà de premis i de la iniciativa editorial d'Eliseu Climent. Damunt, però, d'aquestes bases, cal disposar de prou publicacions i de suficients ofertes per tal que aquesta activitat fonamental no esdevingui l'única: així, els gairebé cinquanta llibres de la col·lecció Poesia 3 i 4 apleguen sobretot poetes valencians o poetes guanyadors i finalistes dels premis Octubre, sense que n'hi figuri cap d'estranger. La tasca duta a cap és, evidentment, molt important per a la poesia catalana en general, però és bo, evidentment també, que les propostes editorials valencianes s'ampliïn, i el 1986 ha estat l'any de l'aparició a Gregal Llibres d'una col·lecció de poesia, menada per Marc Granell, que ha tret al carrer sis llibres d'una notable qualitat estètica. Tres són, a més, traduccions, el que suposa un nou camp —llevat de Séptimomiau— en l'edició de poesia a València: començant d'omplir un gran buit, Símptomes d'amor de Robert Graves per Josep M. Palau i Camps; 44 poemes d'e. e. cummings, gràcies a Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner; i L'home aproximatiu de Tristan Tzara, en versió de Vicent Alonso. Els tres altres pertanyen a autors nacionals: La nit italiana del gironí Miquel de Palol, L'assalt al jardí de Miquel de Renzi i, darrerament, Com si morís d'Eduard J. Verger.

[...]

Com si morís és, per dir-ho de seguit, un dels llibres més bons de 1986. Per aquesta raó, quedà finalista, darrera Semblança de Feliu Formosa, en el premi «Cavall verd» que l'Associació d'Escriptors atorga cada any al millor llibre de poesia editat. El seu autor, Eduard J. Verger (Carlet, 1949) s'ha fet ben esperar: els dinou poemes han estat confegits, amb intermitències, durant dotze anys. Mentrestant, el coneixíem sobretot com a director de la revista Cairell (1979-1981) i com a responsable d'una Antologia dels poetes valencians, que presenta una altra de les feines imprescindibles per al «regular» procés de la història de la poesia: la de recuperar un seguit d'autors arraconats o colgats pel pas del temps i dels corrents estètics.

[...]

El llibre, dins la seva brevetat, és rodó i tancat: l'obre una citació de Roís de Corella, també simptomàtica del tema de la sèrie inicial: «Sia passat com un vent lo meu ésser.» Després, Com si morís ens dóna cent vint versos excel·lents, d'una notable densitat conceptual i amb un lleu suport d'imatges: la mar, el foc... Recorda l'estil de Salvador Espriu, i l'altra sèrie ens ho posarà més de manifest amb «Matí encalmat». Eduard J. Verger treballa no pas des d'una hipotètica condició pòstuma, sinó des d'una estranya identificació amb el temps i l'espai humans.

(Josep Maria Sala-Valldaura. "Obertura i escac: La poesia d'Eduard J. Verger", Serra d'Or, núm. 329, febrer de 1987, p. 41)

* * *

Eduard Verger és poeta d'obra lentament cisellada, meticulosa. Conegut activista poètic des del començament de la tan anomenada generació del setanta, la veritat és que s’ha prodigat ben poc. Publicacions esparses a revistes, algunes bones traduccions i el laboriós treball, a hores d'ara amitjanat, de l'Antologia de poetes valencians.

Com si morís, el primer llibre de Verger, és el producte d'una llarga meditació, que començà el 1974. Recull dos poemaris distints, bé que relacionats. El primer, que dóna nom al llibre, més compacte, d'un poderós alè; l'altre més tènue, reticent i pregonament líric.

Com si morís reuneix «els pocs fragments d'un vast poema que mai no escriuré», quartets de decasíl·labs implacables, amb cesura a la quarta. Com la lava, la consistència pètria que els versos adquireixen no amaga la passió amb què han estat forjats. Versos de vent a través dels quals veiem un paisatge d'erms, de tràngols marins, de fosca. Un itinerari de solitud completa, nit obscura de l'ànima, silenci, que es transforma en estrofes curosament mil·limetrades que recorden voluntàriament l'estil artitzat de Roís de Corella però també, sobretot, la foguera empedreïda de la passió d'Ausiàs March.

Després d'un breu intermedi dedicat a Mallarmé, s'obri la segona part, «Convalescència», sota l'advocació a Umberto Saba, amb ecos mesurats d'Espriu. El to ara és menys ascèticament elaborat, més airejat i suau, de vegades cantabile. Versos oberts, que permeten, per l'efecte misteriosament amplificador que té la reticència en poesia, una lírica més íntima, amb corprenedora veu baixa, de fonda vibració que perdura llargament en acabar de llegir. Aquests nous poemes, fins ara inèdits, signifiquen un canvi de rumb inesperat, cap al despullament, cap a l'essència, en l'exigent trajectòria poètica de Verger. Un nou camí que és també el del retorn, el de l'esforç de tornar al crit la veu, la vida al fet de viure. Tanca així, convalescent, la llarga i necessària travessia iniciàtica pel desert de la recerca de l'art. Un camí recorregut a fons i del qual cada poema és una fita.

Com si morís és un llibre secret que tindrà pocs lectors, tan lents i tan meticulosos com l'autor dels versos, però aquests en trauran molt de suc. Alhora és breu i inexhaurible. Apareix, de sobte, com un dels millors llibres que ha produït la poesia valenciana els darrers anys. Tant de bo, això sí, si no hem d'esperar uns altres dotze anys per poder gaudir de nou d'un llibre com aquest.

(Enric Sòria. "Escrit sobre el silenci", El Temps, núm. 142, març del 1987, p. 62)

* * *

Malgrat la seua brevetat (dinou poemes en total, l'extensió dels quals oscil·la entre la vintena de versos dels més llargs i la mitja dotzena del més curt), Com si morís aplega, segons explica el mateix autor en nota preliminar, la seua producció poètica dels darrers dotze anys, els transcorreguts d'ençà del 1974, que al País Valencià, si més no, corresponen al període de progressiva consolidació de l'anomenada generació dels setanta.

El fet que Verger no haja publicat cap llibre durant tot aqueix temps no significa que no haja pres part activa en aqueix moviment renovador de la darrera poesia catalana. Bastaria esmentar el fet d'haver estat el director de Cairell, sens dubte una de les revistes literàries més característiques del moment, amb un consell de redacció format per noms (Piera, Granell, Seguí...) que ja hi comptaven entre els més significatius aleshores, i que reuní en les pàgines dels seus vuit números, apareguts entre 1979 i 1981, col·laboracions del bo i millor de la nòmina generacional, tant del País Valencià com de les Illes i del Principat. Per altra banda, alguns dels poemes inclosos en el llibre que comentem havien anat apareixent, solts, en diferents publicacions, generalment d'abast reduït; i, així, els lectors més atents tenien ja alguna coneixença del tarannà profundament rigorós, sense cap concessió a la facilitat, d'aquesta poesia de sedimentació lenta però ferma.

L'aparició, finalment, en forma de llibre d'aquest breu corpus poètic, fins ara en part dispers, en part inèdit, significa només el compliment d'un requisit convencional actualment imprescindible per a la seua promulgació com a valor literari en circulació. Disposem ara, doncs, com a objecte de lectura, d'una estructura poemàtica organitzada, amb les seues parts interactives, complementàries, per bé que l'autor sembla resistir-se a abandonar l'estat fragmentari anterior de la seua manifestació, i procura preservar l'espai en blanc, el silenci, la sensació d'obra inacabada, tot afanyant-se a presentar des del principi el seu discurs com la recopilació dels "pocs fragments del vast poema que mai no escriuré". Val a dir que, efectivament, tots els seus recursos expressius van encaminats a palesar la presència indefugible d'allò "mal no dit" com a part constitutiva del poema, entés aquest com el moment en què cristal·litza un procés temporal de construcció i desconstrucció simultànies: "Convé saber-se runa / dreçant-se pedra a pedra" (p. 43). Aquesta dimensió temporal que el poema tracta de neutralitzar o d'abolir (és de notar l'alternança i acumulació dels diferents temps verbals, sovint en un mateix poema, i fins i tot en un mateix vers s'hi conjuga amb una quasi absoluta mancança de referències anecdòtiques i espacials concretes. Només la nit, en contraposició amb el dia ("com si morís en una alba rompuda contra la por de la nit al matí", p. 15) hi apareix insistentment com l'àmbit de l'innominat, del silenci ("...refugi de brum / on emmudir on la nit creix esvelta / tristesa amunt...", p. 25), d'on prové i on acaba tot moviment, tota possible il·luminació, fins al punt que, quan el poeta l'assoleix, aquesta no consisteix a penes més que en la consciència de la seua caducitat, de l'imminent retorn a l'element mare, com expressen els dos darrers versos del poema "Matí encalmat": "Conec la nit d'on vinc: / sé que m'espera encara".

(Josep Ballester. "Eduard J. Verger, Com si morís, Caplletra, núm. 2, primavera de 1987, p. 150)