(Quan s'alça el teló, l'escena està completament a les fosques, tan sols una rotllana de llum blanca il·lumina a primer terme, unes cadires, una taula de línia moderna, amb gots i llibres a sobre. Dues noies i un noi prenen apunts, vestits amb pantalons "texans" i jerseis o camises esportives. El decorat del primer acte ja està en escena, però queda en la penombra; música de fons, a criteri del director. Època actual.)

Noi.—No, no... cal mirar-ho... no ho podem fer a la babalà!
Noia 1. (Taral·lejant) —Do-si-do-la-si-re... No ve pas de mil anys llum més o menys, home! (Segueix cantant lliçons de solfeig.) La-la-si-si-do-re...
Noi. —Nena, no pares, eh? (Estrafent-la.) La-la-si-si-do-re...
Noia 2. (Sospirant.) —Ai, voleu dir que ens en sortirem?
Noia 1. (Molt brusca) —Sí, fugiu! Hem hagut de pencar com a negres! Sabeu què us dic? Que això ja m'avorreix... És tard i jo plego! Do-si-re-re-si-do-la...
Noi. —No entenc com parles així! L'astronomia és apassionant! I tu (Dirigint-se a Noia 1.), pots anar fent escarafalls, però si no arriba a ser per la documentació que has trobat, no ens hauria quedat un treball com el que ens queda. Ja veureu com ens el valoraran molt bé!
Noia 2. —Que ens podria salvar el curs?
Noia 1. (Amb ironia.) —Sí, maca, sí i a la vida i tot! Els astres ens guien...
Noia 2. —Potser en fas un gra massa, no?
Noi. —No en facis cas. Jo ho passaré a màquina.
Noia 2. —D'acord.
Noi. —Buscaré aquestes distàncies que ens falten i et telefonaré.
Noia 1. —Iuuuupiii!! (Plegant papers molt de pressa.) El setciències cap d'equip dóna per acabada la tasca... (Fent un gest molt exagerat i una reverència.) Excel·lència... Us quedem pregonament agraïdes. (Amb afectada serietat.) Però t'asseguro que de contes a la vora del foc, amb estrelles i planetes, i el sol i la lluna, i de la mitologia grega on no hi havia un pam de net n'he quedat ben tipa.

(Fragment del llibre Princeses, deesses... foteses! Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 15-16)

* * *

Saturn. —Jo sóc el déu Saturn, que simbolitza el temps... Sóc fill d'Urà, el més antic de l'Olimp i de Cibeles, la Terra... Tres dels meus fills han vingut a ocupar un lloc important en el temps dels temps...

(Júpiter avança al mig de l'escena, a primer terme.)

Júpiter. —Efectivament, jo, Júpiter o Zeus, promotor de la revolta, em vaig instal·lar com a senyor de l'Olimp i em vaig atribuir el màxim d'autoritat sobre tohtom...
Saturn. —Sóc conegut també com a Cronos, i els meus fills Júpiter, Plutó i Neptú, quan van ser grans es van revoltar contra meu i em van treure del poder.

(Després de parlar Júpiter es col·loca al fons a la dreta de Saturn.)

Plutó. (Avançant també fins a corbata, i després també es situa al fons a l'esquerra d'Urà.) —Sóc Plutó o Hades, i he establert els meus dominis a les profunditats... a l'Infern! Sóc el rei del foc i als meus dominis només hi ha mort i desolació.
Neptú. (Avança també a primer terme i queda després al fons.) —Sóc meu palau sota les immensitats dels oceans.
Júpiter. (Des del mateix lloc.) —Sóc el déu més important de l'Olimp. En honor meu es van crear els Jocs Olímpics, que s'han anat fent segles i segles. Es celebren cada cinc anys, en el temps de lluna nova. La solemnitat comença per un sacrifici al temple dedicat al meu nom. Només l'honor i la legalitat ha de presidir aquestes competicions.
Vulcà. (Parlant molt fort, amb veu gruixuda.) —Aquí tens Vulcà o Hefesto i encara que no us ho sembli vaig ser el marit de Venus...
Venus. (Sospirant.) —Sí, és així... jo la deessa de la bellesa, vaig ser esposa de Vulcà...

(Vulcà queda a primera dreta i Venus a primera esquerra.)

Vulcà. —Però a més a més sóc l'autor de la vinguda de Minerva...
Júpiter. —Efectivament, un dia jo tenia molta migranya... Juno, la meva muller no sabia com fer-me-la passar...
Juno. —Us fa molt mal, espòs meu?
Júpiter. —Sí, ja no puc suportar més el dolor... Vulcà obriu-me d'un cop de mall el cap sense contemplacions...
Vulcà. —La veritat sigui dita, a mi em va semblar una mica bèstia, però a obeir! I li dono un bon cop e mall!

(Vulcà fa acció de donar un cop de mall al ca de Júpiter. S'apaguen uns moments els llums i quan es tornen a obrir, a primer terme al mig de l'escena, hi ha Minerva, que porta una llança a la mà i al cap un casc platejat.)

(Fragment del llibre Princeses, deesses... foteses! Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 54-55)