NARRADOR — Hola, amics, us vinc a explicar, més ben dit, a introduir, en una història que va passar fa molts, molts anys, en un país llunyà, molt llunyà, on tot era Felicitat... Sí, sí... Felicitat, escrit amb lletra majúscula... (Mostra una pissarra on hi ha escrit el mot esmentat.) I Alegria, també Alegria escrit així. (Mostra una altra pissarra o esborra el nom de la mateixa i escriu «Alegria») Arreu del país es podien contemplar rètols amb aquests noms i es palpava la benaurança dels seus habitants... Veritablement, tot eren flors i violes... El rei que governava aquest país tenia un estrany poder, un do molt singular que mai no endevinaríeu en què consistia. Voleu que ho provem? A veure, què penseu que era?

Això pot donar lloc que els espectadors opinin, o bé que el NARRADOR hi convidi: «Fer-se invisible? ¿Transformar les pedres en or?»

Doncs, sí i no. No és exactament res d'això que acabeu de dir. Voleu que us ho digui jo? Doncs tenia la virtut de poder aconseguir tot i tot el que volia, per difícil que fos... Però aquest rei tenia una qualitat encara millor: era molt bondadós i tenia molt de seny; estimava molt el seu poble, i era molt respectuós. Mai no havia negat la seva ajuda a tots els seus súbdits, perquè tenia la idea molt clara que el seu meravellós poder havia d'estar al servei de tots els qui el voltaven. Ja us podeu imaginar la cua que hi havia sempre davant del seu palau per demanar-li les coses més extravagants. Mireu què li vingueren a demanar els seus súbdits un matí d'hivern que feia un fred que gelava la cua dels gats...

Mutis del NARRADOR. Entren dos CRIATS que porten un tron i el col·loquen al mig de l'escena. Seguidament entra l'HERALD amb la seva trompeta, es posa de cara al públic, fa un llarg tara-rí, tara-rà, i anuncia, cridant molt:

HERALD — Sa Majestat, Bonifaci I!

Entra el REI caminant majestuosament, amb el ceptre a la mà i s'asseu al tron. Els dos CRIATS i l'HERALD s'inclinen profundament amb una exagerada reverència, i no s'alcen fins que el REI comença a parlar.

REI — Que passi el primer que espera audiència.
HERALD (fa un toc de trompeta) —Que passi el primer!
CRIAT I —Que passi el primer!
CRIAT II (de cara al lateral per on ha d'entrar el visitant) — Que passi el primer!

Els dos CRIATS queden un a cada costat del tron i l'HERALD, a primer terme, en un extrem. Entra l'HOME I i fa una reverència davant del REI.

HOME I — Majestat...
REI — Parla. T'escolto.
HOME I (molt nerviós) — Majestat..., veureu..., resulta que..., pobre de mi... jo... vinc en representació de tot el poble... sabeu?... Això mateix... i porto a la vostra consideració un assumpte una mica... no... no, una mica, molt... molt delicat.
REI —Ah! Sí?... Doncs, endavant. Explica't.

[...]

HOME I —Doncs... voldríem... que no hi hagués mai hivern!
REI (molt sorprès) —Que no hi hagués hivern?
HOME II —Sí, majestat... Voldríem que sempre fos primavera!

L'HOME I es mira els seus companys, molt satisfet. El REI es queda molt consirós; després d'una pausa, diu:

REI —Veritablement, teniu raó... és una cosa estranya... no acabo de comprendre la vostra petició.

(Fragment de l'obra Any de neu, any de Déu. Barcelona: La Galera, 1977, p. 5-7)