"L'entrepà macdònald m'havia deixat un regust tan pastós en la boca que ni el sabor agre del celta aconseguia llevar-me'l. L'última pipada al cigarret, apurat fins el límit de la burilla, la vaig mesclar amb la darrera endívia de l'entrepà en un intent de fer més digeribles els primers aliments del dia.

La cervesa estava tèbia, i el cafè contenia un percentatge excessiu d'aigua perquè, segons criteri del cambrer del Furgó-bar, jo era el primer client del matí i la cafetera no disposava de temperatura suficient. El cambrer féu un mig somriure que jo vaig entendre com una excusa professional. Era el mínim exigible, tot i que una compensació inútil.

Lentament m'adrecí cap a la cantonada. Respirava a intervals, procurant desfer-me de la bola càrnica estacionada a l'esòfag. Vaig contreure l'estómac i m'isqué un rot alliberador. Resulta curiós haver de confiar en un rot: el sentí com un alleujament que em redimia d'una pesada càrrega. Tanmateix, la cervesa encara galopava pel meu interior. Amb gust hauria fet una llarga pixarrada, ben càlida, però el veïnat que trafegava a eixes hores pel carrer i els meus prejudicis m'ho impedien. Mal m'està el dir-ho, però féu que em sentís discriminat. El gos s'allunyà amb prepotència realment emprenyadora, seguint les passes d'una minyona ben untada de malucs.

A l'altra punta del carrer, en direcció contrària a la que jo anava, vaig fitar el rètol d'una llar de jubilats, per la porta de la qual entraven i eixien persones d'aparença més bé escarransida. Vaig pensar en la possibilitat d'allargar-me al local i, cortesament, demanar pel lavabo. La idea, sense que fos brillant, resultava pràctica. Però les rodes d'un BMW, xerricant sobre l'asfalt, s'aturaren davant meu tot just quan el desig de pixar se'm feia més insostenible.

–Puja, Hèctor.

Marta mai no demanava: exigia. Obrí la porta amb aquell aire de potestat innata que posseïa i em dirigí una mirada d'impaciència. Abans d'entrar al cotxe observí com el sèter de la minyona humitejava la cantonada. Per un moment vaig odiar el gos, però sols fou un instant, just el temps que va caldre perquè jo m'assegués, perquè l'auto enfilàs i perquè, inevitablement, jo hagués d'escoltar la veu de la conductora."

(Fragment de Un negre amb un saxo. Barcelona: Quaderns Crema, 1987)

* * *