"Josep Torres va tancar les dues portes de la cafeteria per dins. Melissa i Ferran, atrafegat en el recompte de la caixa enregistradora, van notar un punt de raresa en ell. No calgué preguntar-li res, però: la presència d'un desconegut a l'escala del magatzem explicava l'actitud de Josep. Duia una pistola, si bé no semblava amenaçar-los. La seua cara irradiava l'empremta del qui ha suportat una gran tensió. L'individu s'adreçà amb el pas entretallat i el cap gairebé cot a la barra. Hi deixà l'arma, es va llevar la caçadora de cuir i, amb cura, es va tocar la màniga de la camisa, a l'alçada de l'avantbraç, una mica esquinçada i vermella a causa d'una ferida de bala.

Josep li va servir una copa de vodka davant l'aire encara desconcertat de Melissa i Ferran. L'individu va fer un glop, va deixar anar un sospir mentre s'eixugava les gotes de suor que li relliscaven pel front amb un mocador ple de taques de sang. Llavors Josep va traure la farmaciola de la cuina i va embenar-li el braç després de netejar-li la ferida amb aigua oxigenada.

–No és res, només m'ha fregat la pell–va dir el desconegut a Ferran, que l'observava amb distanciament preventiu–. No te'n recordes de mi, ¿veritat?
Ferran va arronsar els muscles. Aquell rostre amb un ble de cabells sobre la part dreta de la cara no li recordava ningú pròxim.
–És Quim, el fill de Ximo Gibrés –va aclarir Josep al germà.
–Vosaltres éreu dos adolescents quan veníeu amb el vostre tio Tomàs a la botiga del meu pare –afegí Quim.
–La recorde, és a l'Avinguda del Port.
–Hi era, el meu pare va morir.

Ferran volgué dir-li que ho lamentava, però no estava segur d'evitar el to que s'empra quan no se sap de què parlar.
–Era un bon home –digué no obstant això com una manera d'introduir elements de sensatesa en una situació de qualsevol forma alterada. Ho va dir sincerament; tanmateix s'adonà de la inoportunitat de les paraules en copsar el gest entre escèptic i despectiu de Quim.
–Un ingenu –el Quim, amb fermesa –. Això era el meu pare. Cada dia moren hòmens com ell, inútilment, incapaços de rebel·lar-se contra el destí que els han imposat.
–Un bon home no fa mal a ningú –féu Melissa, una mica altiva però també inoportuna.
–¿Qui és ella? –preguntà aleshores Quim, parant esment de sobte en la prostituta.
–Una amiga.
'¿Per què no li dius que sóc puta? –va pensar Melissa girant la mirada cap a Ferran–. Potser li agrade saber que sóc una dona inútil que fa el carrer. Al cap i a la fi fem una bona colla: dos germans amb una cafeteria que no reserva el dret d'admissió, una puta i un delinqüent. Ara, tots estem al marge de la llei. ¿No és això anar contra el destí imposat?'

–Es quedarà ací fins que trobe un lloc segur –va intervindre Josep."

(Fragment de La mirada del tafur. Barcelona: Columna, 1997)

* * *