"Tordera va encendre un cigarret, féu tres pipades impacients i l'esclafà al cendrer. No volia fumar, ja feia quatre dies i tretze hores que no fumava; home previsor, sempre portava un cigarret d'emergència a la butxaca, un recurs que li calmava l'ansietat quan les quimeres professionals li aguditzaven la síndrome. Des d'un finestral observà el carrer: el matí era assolellat, eren les deu i es trobava a l'avantsala del despatx del delegat del Govern. Tordera rumià que a eixa hora té lloc la primera entrevista, i si és la primera és perquè és important, resolgué ell mateix buscant una explicació lògica al fet que el seu superior volguera parlar amb ell personalment i no per telèfon, tal com era costum en les relacions entre tots dos.

Les interioritats del comissari Tordera eren poc tortuoses. Ell era un policia simple però eficaç; simple per la dèria, no del tot banal d'obeir el poder establert, fóra quin fóra, i eficaç, perquè intentava resoldre els casos que interessaven al poder. Així, doncs, Tordera i el poder mantenien una dialèctica ajustada a les necessitats conjunturals. Al comissari, la fórmula li funcionava. Ell era home de conviccions pragmàtiques. Sospitava que tard o d'hora tindria el premi a tocar de la mà. I qui sap si aquella entrevista no era el preludi d'un futur esplendorós. Agafà el cigarret del cendrer, l'encengué amb penes i treballs i maldà per traure-li una poca de substància tot i la dificultat de xamar. Amb aquell posat de viciós irreductible el sorprengué el cap d'assessors del delegat del Govern, un meticulós de maneres educades que obrí la porta de l'avantsala amb la discreció d'un home de confiança.

–Ehemm…–. S'escurà la gola el cap d'assessors advertint la seua presència–. ¿El senyor Tordera?
El comissari el girà de cara a l'assessor amb l'esfilagarsat cigarret penjant-li dels llavis.
–Servidor– contestà Tordera. Forçà el somriure mentre parlava i la cendra del cigarret li caigué sobre la camisa. Salvà la corbata de seda, però no pogué evitar un petit forat en la camisa–. Caguendena!– exclamà–. Sóc un descuidat!

El cap d'assessors assajà un somriure cortès, a penes un moviment en la boca per dissimular la incomoditat que li produïa l'aspecte ordinari d'aquell policia: sabates de pell girada, camisa de ratlles, jaqueta de quadres i una corbata estampada. Semblava eixit d'un carnestoltes de barriada popular. I damunt es fumava les burilles que altres havien deixat al cendrer.

Tordera s'adreçà cap a l'assessor i de camí prengué nota de la seua indumentària: sabates Gucci, corbata de Dior i el vestit amb la firma de Pierre Cardin. 'La imatge és important', reflexionà el comissari, i es féu el ferm propòsit de normalitzar el seu aspecte."

(Fragment de L'any de l'embotit. Barcelona: Quaderns Crema, 1992)

* * *