"Fou doncs, a l'avió Madrid-l'Havana, amb un passatge majoritàriament compost d'homes, en edats si fa no fa compreses entre els trenta anys i els seixanta, amb predomini d'espanyols i una significada colònia d'italians, aquests darrers amb un vici semblant a un, per fortuna, insignificant nombre de valencians que quan ixen de casa es fan apelagosament jocosos assabentats que corre la brama, i ells s'ho creuen, que són graciosos i amants de la gresca, que Vicent T. i el seu acompanyant van seure al meu costat, als darrers seients buits de l'aparell, fins on jo havia anat per tal d'estirar-me i mitigar, amb una migdiada, les nou hores de vol.

De primer em va emprenyar que em torbaren una becaina que tot just començava a engaltar. Sóc un mal passatger de vols de llarga durada i faig servir qualsevol ardit a fi de calmar la meua impaciència. Per altra part, les pel·lícules de l'empresa Iberia tenen un visionat entelat i un doblatge lamentable, al marge que lamentables són, així mateix, les cintes. Per acabar-ho d'adobar, em molesta cosa de no dir la xerradissa obstinada d'un desconegut, i Vicent T. semblava no sols un xerraire contumaç, sinó també la mena de tipus amb una envejable facilitat per fer amics esporàdics en les barres dels bars més inhòspits.

Ell i l'home més gran duien ara els barrets posats i els seus posats havien adquirit un to carnavalesc que feia encara més previsiblement feixuc l'encontre. Tot seguit de presentar-se –Tano, li deien a l'home gran–, recordar-me que m'havien vist a València i preguntar-me d'on era, Vicent T. va traure una botella de Cardhu i uns gots de plàstic que va demanar a una hostessa. Ni la companyia ni el whisky a eixes hores em venien de gust, però sóc dels que no saben dir que no –en el pecat arrosegue la penitència– i allà ens asseguérem els tres, Tano vora la finestreta admirant un paisatge tot de núvols, Vicent T. al mig i jo al seient del passadís.

–¿És la primera vegada que vas a Cuba?
–Sí.
–Es nota. Vas molt abrigat.
–Duc roba d'estiu a la bossa de mà. Em canviaré abans de baixar de l'avió.
–A Cuba és hivern, però deuen estar sobre els trenta graus.
–¿Hi vas molt?
Va somriure, com si haguera estat esperant just la pregunta que a ell li donava l'envit oportú per exhibir el seu parloteig obsequiós amb mi.
–Des del 90, quatre o cinc vegades cada any. Però mai un estiu. Vaig anar-hi un agost i és espantós. Et dutxes i dos minuts després estàs suant –va fer un glop de whisky. Jo també, però trobava a faltar el parell de glaçons que fan menys densa una copa a destemps– ¿Què saps de Cuba?
–Doncs que tenen un bon rom, excel·lents puros, les mulates… en fi, el que tothom coneix.
–Et contaré algunes coses sobre les mulates, o millor, sobre les cubanes.
Es va remoure al seient buscant la psició més idònia per a relatar, circumstància que vaig aprofitar per arrepapar-me en un intent inútil d'escoltar-lo. Tano continuava mirant per la finestra. Més tard em vaig adonar que en realitat dormia.
–A València –digué Vicent T.–, veus una dona espectacular, d'aquelles que tornarien boig un bisbe preconciliar, cada dos o tres dies, posem per cas, no?
–Potser –vaig dir, per bé que mai no havia cronometrat amb quina freqüència les veia.
–Doncs bé, a l'Havana les veuràs passar cada deu minuts, si fa no fa.
–Et poses a una cantonada, t'encens un cigarret i vas mirant. És una bona manera de matar el temps. Jo ho faig sovint. Són altes, generalment mulates o negres negres, amb els pantalons vaquers senyits a les cuixes, el vigor de les natges a punt d'esclatar (company, el cul és l'ànima de les cubanes) –em digué picant-me l'ullet– i sabates amb un enorme taló. Ni et pots imaginar la quantitat de tios que han perdut el cap amb aquestes dones. Homes que diries amb un cervell presentable han abandonat la família i tornaren a l'Havana buscar-les –va callar i vaig entendre que esperava la meua reacció, que no es va produir–. Ara tu estaràs pensant si jo també sóc un d'aquells que han perdut el cap.

En efecte, ho estava pensant, però li vaig dir que no.
–Vinc a l'Havana per elles, però no per una en concret. Hi vinc també motivat per la nostàlgia. A l'Havana, a Cuba, el temps s'ha parat. És com si tornares als anys seixanta. Els cotxes, les formes de vida, els costums… gairebé tot et remet, per a la gent de la nostra generació, al passat. Tu deus ser més o menys de la meua edat, ¿no?
–Tinc quaranta-set anys.
–Jo, quaranta. Al meu parer som una generació perduda, edificada en falses realitats. Ens hem hagut de reeducar constantment, perquè tot el que ens havien ensenyat no tenia valor en la vida. Recorde que el meu pare, als trenta anys, ja ho tenia tot fet. En canvi nosaltres…"

(Fragment de Living l'Havana. Barcelona: Columna, 1999)

* * *