"L'any 1972 jo tenia vint-i-un anys i era un fracassat absolut, un individu sense cap mena de perspectiva en la vida, dotat d'una rebel·lia sense ideals, un hiperactiu desvagat, confós, desorientat, que no sabia ben bé el que volia, perquè tot allò que desitjava fer, l'únic afany que em motivava, estava en les profunditat de la immoralitat més manifesta de l'època, i les exigències socials diguem-ne més racionals les desobeïa sistemàticament, sense acabar, però, de destruir-les per un temor atàvic, incommensurable, que em tenallava.

Era allò que es coneix com 'un cas', un membre inadaptat d'una família de classe mitjana perfectament adaptada a les regles, a la mediocritat. Tot el que es considerava normal em repel·lia. Odiava els bons estudiants, els joves correctes que complien la funció social planificada, els costums uniformadors que no deixaven lloc a la singularitat. L'educació rebuda, encotillada i rígida, m'havia convertit en un petit misantrop que només trobava un cert consol en determinats ambients que a la fi, indefectiblement, m'avorrien.

Em debatia entre la por de tallar radicalment amb les meues arrels formatives i socials i l'ansietat per trobar un camí propi, exclusiu, al marge de tots, fins i tot del nucli més fals i potent: la família. Una de les primeres normes que em vaig imposar fou la de viure al marge de la família. Ho vaig plantejar, exigir. Necessitava viure a part, tot i que en la mateixa casa (com ara, aleshores era impensable comprar-te un pis o llogar-lo). Viuria a la cambra, en una habitació que abans havia estat un galliner, tot reemplaçant una merda per una altra. Era una condició sine qua non perquè no me n'anara (no sabia on, però me n'hauria anat). I aquesta vegada era de debó, vaig advertir amb una expressió d'intolerant, no com l'altra, l'anterior, que vaig eixir de casa de bon matí ben decidit a menjar-me el món i a la nit vaig tornar perquè tenia gana. Sempre he estat un individu sensible a les penalitats materials. Però ara estava fart i necessitava una acció, un gest que calmara en part el meu insondable neguit i que alhora palesara la meua total disconformitat.

Havia abandonat els estudis com a acte conscient contra les bones normes. Volia abandonar la família, però com que el meu poder adquisitiu m'ho impedia els vaig obligar, sota l'amenaça que em perdrien de vista (de gust ho haurien fet, però la societat de la qual eren integrants significatius no ho hauria entès), a proporcionar-me un racó en el qual, si més no il·lusòriament, em sentira més lliure."

(Fragment de La vida en l'abisme. Alzira: Bromera, 2004)

* * *