ESTRAPERLO

Passada la una, al carrer Botella, amb un davantal blanc emmidonat i un rebost ben proveït sota les faldilles, la Carmeta estraperlista ofereix implícitament el seu gènere: cafè, tabac, sucre, pa blanc i tot de coses per l'estil. En aquest moment, el Papitu Llarg, un gitano que viu al carrer Salvadors, apareix per la Cera i enfila Botella amunt amb la intenció de comprar-li un parell de càmels. Lo tengo rubio, fa la Carmeta en veure'l, sabent que encara no la pot sentir, però expressant així l'esperança que el gitano, de qui està encapritxada en secret, li passarà a frec o potser s'aturarà i tot per comprar-li alguna cosa. Alhora, mira d'endevinar si el Tato, el seu manso, està prou distret amb la garrafina darrere els vidres de cal Toni des d'on se suposa que supervisa el moviment comercial de la pròpia. De fet, el Tato s'ha quedat avui sense els compares i contempla distretament el carrer davant d'una canya, esperant el moment d'anar a fer-se càrrec dels ingressos que, ara per ara, són minsos. Més enllà, al carrer de la Cera, la Guenya segueix d'amagat el Papitu Llarg perquè, tothom ho sap, el seu home és un corrido i, un parell de dies abans, males llengües li van fer arribar que s'entén amb la Carmeta estraperlista, cosa que, de moment, és simplement falsa. Abans que el Papitu Llarg arribi, la Carmeta encara té temps de fer una ullada cap al Pedró, on el nano juga a futbol amb una pilota de drap i dos xavals més davant la porta de ferro rovellat d'una botiga d'olis i sabons que va tancar durant la guerra per no obrir mai més i que fa de porteria. El nano és l'encarregat de donar l'alarma si apareix la bòfia, especialment si ho fa l'Andreu Matamala, el terror del comerç ambulant del barri, un cosí renegat, per cert, que es va fer poli i no coneix ni parents ni amics quan surt de cacera. Davant la Carmeta, a l'altra vorera, el dependent de la botiga de gènere de punt ha sortit amb una escala i es disposa a netejar el vidre de l'aparador, que Déu n'hi do com està de pols, abans que l'amo li cridi l'atenció com cada setmana. Mossèn Campana, el rector actual, ha sortit fa mig minut de la parròquia amb la intenció de comprar cafè perquè a les cinc espera la visita de dues tietes conques que solen contribuir generosament a les obres. Davant seu, el senyor Jaume, el bugidor del carrer de la Palla, torna a casa amb una paperina de tomàquets que ha comprat a la Boqueria tot pensant que un dia és un dia i que, si la Carmeta té un fuet, farà contenta la Consol. A l'altra punta del carrer, el ceguet Jeroni aprofita una clapa de sol i canta els iguals que li queden repenjat a la paret. El que no pot endevinar ningú, ni tan sols el ceguet, és que aquell tramviaire amb sarró de pell en bandolera, gorra de plat i cara de cobrador que s'acaba d'afaitar el bigoti, un detall que sens dubte hauria cridat l'atenció d'en Jeroni si hagués nascut com tothom, aquell tramviaire que camina com distret per la Cera i sembla anar cap al carrer Hospital trencarà de sobte Botella amunt, passarà davant del ceguet i seguirà el Papitu Llarg a tres o quatre passes, sorprenent en primer lloc la Guenya, això sí, sense arribar a inquietar-la, de moment.

El desig més immediat de la Carmeta es fa realitat: el Papitu Llarg s'atura davant seu i se la mira, potser burleta, amb aquells ulls que semblen brases roents. A la Carmeta, a més a més, les cames li fan figa, les galtes se li enrojolen i ni tan sols pot articular què hi voldràs, xato, l'expressió amb què sol acollir els seus clients masculins. La mirada del Papitu, en efecte, té un punt burleta perquè anit la Guenya li va muntar un sarau a propòsit de l'estraperlista, però hi ha també un punt de curiositat, atès que, tot i ser client habitual, no li havia passat mai pel cap iniciar una maniobra d'abordatge respecte a la Carmeta i ara mira d'imaginar, sota aquell davantal tan pulcre i emmidonat, unes carns que encara podien ser força apetitoses. De cal Toni estant, el Tato se'ls mira distret, suposa amb encert que aquell gitano ganàpia no comprarà més de dos o tres càmels, com si ho veiés, però confia que el senyor Jaume, que arriba per la mateixa vorera i ell sí que l'abilla, s'aturarà com gairebé cada dia per fer contenta la parenta amb un fuet o unes xistorres i aixeca la canya per fer un altre glopet. El nano, per part seva, es troba immers en una discussió aferrissada per dirimir si era penal o no era penal, sense que per això se li pugui retreure res, ja que el malvat policia Matamala es presenta sempre per la banda del Pedró i res no fa sospitar que també podria fer-ho per l'altre cantó, de manera que, convençut que és de justícia i disposat a fer-la prevaler peti qui peti, es dirigeix al punt fatídic per executar la pena màxima. Mentrestant, el tramviaire es fica tot d'una en una escala, cosa que, sabent que allà no hi ha viscut mai ningú amb uniforme de pana de color gos com fuig o de qualsevol altre color ni se sap que hi visqui cap mena de parent de persona uniformada, hauria resultat altament sospitosa si algú s'hi hagués fixat, la Guenya, per exemple, que el tenia al davant mateix, però la gitana està massa ocupada amb l'aproximació del seu home a la Carmeta, el penques, i més després del moc d'ahir, per fixar-se en un tramviaire que es fica en una escala. El ceguet Jeroni, tan sols, malgrat o potser gràcies a la seva condició, sembla haver ensumat que se n'està gestant una de sonada i ha emmudit de sobte, deixant el carrer com suspès i l'aire silenciós, presagi inequívoc de fets funestos i a més a més imminents, mentre el dependent s'enfila a l'escala, disposat a netejar el vidre de l'aparador abans que l'amo el torni a esbroncar i mossèn Campana també apareix al carrer Botella a la recerca de cafè per obsequiar les conques.

Un parell de càmels, fa el Papitu Llarg, sense esperar que li preguntin què hi voldràs. La Carmeta, submisa, abaixa el cap sense deixar de mirar els ulls que li tenen el cor robat, furga l'ampla butxaca del davantal emmidonat i de cop i volta recorda que un client s'ha endut no fa gaire els últims cigarrets del paquet que tenia obert, de manera que s'inclina un xic cap a l'esquerra i s'arremanga les faldilles per treure del rebost un paquet nou. L'encetaré per a tu, xato, no s'està d'advertir, absorta en la contemplació del morenàs. De sobte, una mà peluda s'abat sobre l'espatlla dreta del Papitu Llarg, una mà de guàrdia civil, sens dubte, atès que l'espatlla és d'un gitano. Amb tot, és la Carmeta qui es posa a xisclar així que reconeix el tramviaire. A la plaça, el nano ha tingut la desgràcia de fallar el penal, però el xiscle de sa mare encara l'amoïna més i, sense saber ben bé per què, es posa a cridar aigua, aigua, com si hagués endevinat que aquell tramviaire afaitat és en realitat el malvat policia Andreu, el cosí renegat, el terror del comerç ambulant i, d'ara endavant, el terror dels gitanos del barri, però tan sols aconsegueix que dos o tres vianants aparentment honestos facin mitja volta ràpidament i discreta. A cal Toni, endevinant que alguna cosa no va a l'hora, el Tato s'ha alçat tot d'una amb la boca oberta, ha vessat la canya i la cervesa li regalima pels pantalons, que són els millors dels dos que té, però ni tan sols s'hi ha fixat. Malgrat que té la consciència ben tranquil·la, el senyor Jaume canvia de vorera i renuncia per avui a fer contenta la Consol amb un fuet o unes xistorres, què hi farem potser va quedar fuet d'ahir i al capdavall li porta un bé de Déu de tomàquets, i mossèn Campana, que tot just acaba d'entrar al carrer Botella, s'atura en sec i es debat entre dues opcions, una, tirar cap a la Ronda, a veure si per allà troba alguna cosa, i la segona, fer-ho cap al carrer del Carme amb la mateixa intenció, sense considerar ni un moment la possibilitat de deixar les tietes sense cafè, i no perquè temi per les almoines, sinó perquè quedaria molt malament. Qui s'ho passa malament, per cert, és el dependent enfilat dalt d'una escala normalment estable però que, a conseqüència del xiscle, s'ha posat a trontollar com si volgués fugir ella també del malvat Andreu i mirés de treure's el pes de sobre per córrer més lleugera i obligant el jove a fer d'equilibrista. La Guenya, pel seu cantó, s'ha posat a bramar Papitu, rei meu, però també es debat entre dues opcions igualment compromeses, la primera, acudir a salvar el seu home, que ben mirat no s'ho mereix, el Papitu barrut, i a més a més vés a saber per què el busquen, i arrencar-lo de les urpes del malvat, o ficar-se en una escala i fer-se fonedissa, no fos cas que acabin tots dos a comissaria i els fills quedin encara més desemparats. Finalment, el ceguet Jeroni, tot i que supleix la vista amb la intuïció ja fa una pila d'anys, encara no ha endevinat què passa en realitat i rondina com sempre, redéu, ja hi tornem a ser, en lloc de rondinar com ho faria qualsevol vident, redéu, un tramviaire que vol detenir un gitano, on s'és vist.

En sentir la mà que li aferra l'espatlla, el Papitu Llarg es deixa endur per un impuls racial profundament arrelat i es gira amb els braços alçats com si l'apuntessin amb un màuser. El nano, veient com van les coses del Pedró estant, deixa de cridar per no complicar la situació ja que, si l'Andreu va pel gitano, els seus crits poden fer-li pensar que, d'una tacada i pel mateix preu, pot trincar sa mare de propina i llavors encara li carregaran els neulers, tot i que li havien manat que vigilés el carrer del Carme i no el carrer de la Cera, però és clar, si passa res, la culpa serà seva com sempre que algú ha de rebre. La Carmeta, que potser té més motius que el gitano per témer el malvat Andreu, arrenca a córrer Botella avall amb la intenció de desaparèixer per la Cera però, abans d'haver fet tres gambades, s'entrebanca amb l'espatlla de cabrit que guarda al rebost, un encàrrec de la senyora Conxita que demà té convidats de compromís i que, en lloc de proporcionar la plusvàlua que s'espera d'una espatlla, s'afegeix al cúmul de circumstàncies adverses que havien de concórrer per enviar la pobra Carmeta per terra. El Tato, dret a cal Toni, sense adonar-se que la canya li regalima pantalons avall però veient la Carmeta rodolar per terra, decideix de sobte quedar a deure la cervesa i surt de la taverna, s'esmuny fregant les parets sense mirar enrere per no convertir-se en estàtua de sal i se'n va a fer un volt cap al mercat de Sant Antoni. Llavors, per sorpresa de tothom, l'Andreu sembla oblidar el Papitu Llarg, es gira cap a la Carmeta i la cara se li il·lumina amb un somriure malèvol davant l'espectacle. La Carmeta, en efecte, en lloc d'aixecar-se, es debat en va amb les cames enlaire, mirant de tapar-se les vergonyes i sobretot el rebost sense deixar de repetir, casundena, casundena. Mira, una que va pel món amb tres cuixes, comenta sardònic el malvat Andreu. El senyor Jaume, tement que l'escala i el dependent li caiguin al damunt, s'ha refugiat en un portal esperant que el noi i l'escala acabin de fer equilibris. El gitano, llavors, en veure el fals tramviaire d'esquena i sense màuser, fa primer una tímida passa enrere amb les mans encara enlaire i després, animat pels crits de la Guenya que l'incita a brams, decideix per fi tocar pirén i surt disparat cap al Pedró amb els punys closos sota la barbeta. L'escala, més tranquil·la respecte a les intencions de l'Andreu, es queda plantada com un ciri, oscil·la com dubtant, deixa baixar el dependent, deixa passar el senyor Jaume i, en lloc de caure cap al carrer, ho fa cap a la paret per quedar-se esbufegant amb el cap repenjat al rètol de la botiga mentre la Guenya, seguint els impulsos del seu cor, es precipita carrer amunt, està a punt de fer caure el senyor Jaume, passa per sota l'escala assumint amb temeritat la mala bají que sempre comporta passar sota una escala, deixa enrere el poli i l'estraperlista i es planta a l'alçada de mossèn Campana, ben bé al mig del carrer, amb els punys a la cintura, disposada a entorpir les maniobres del tramviaire ful si mai li passava pel cap de perseguir el seu rei. El mossèn, que encara dubta, es veu obligat a prendre una decisió ràpida i opta pel carrer del Carme. A l'altra punta de carrer, el ceguet Jeroni demana què està passant i el senyor Jaume s'atura un moment per fer-li'n un resum brevíssim.

El dependent s'ha ficat a la botiga de gènere de punt i encara es pregunta què coi li devia passar a l'escala. Així que el Papitu Llarg desapareix, la Guenya comença a témer la còlera del malvat i torna a pensar que els seus fills es poden quedar encara més desemparats, de manera que, ara sí, també pira de bufa. Mentrestant, el senyor Jaume enfila el carrer Carretes buscant Vistalegre, i al Pedró, veient com van les coses, el nano abandona un partit que estava guanyant amb autoritat i se'n va cap a la Ronda amb un calfred a l'esquena, imaginant el bati que li caurà al damunt quan son pare l'enxampi, perquè tard o d'hora haurà de tornar a casa i llavors, és clar, tot i que, ben mirat, podria engegar-ho tot a pastar fang i no tornar a casa mai més i llavors, a veure qui vigila que no vingui la bòfia i així el trobaran a faltar, bé, potser no per sempre, quan el trobin a faltar, amb una setmana potser n'hi hauria prou, no ho sé, de moment, val més anar a fer una volta pel mercat i no anar a dinar, sense saber que son pare, amb les mans a les butxaques, també camina cap al mercat pel carrer de la Cera i que corre el perill de topar-se'l. De cop i volta, només queden al carrer l'Andreu, contemplant encara els baixos de la Carmeta, i el ceguet Jeroni que, de fet té la consciència més tranquil·la que ningú i, a més a més, no ha vist res de res. Ja tenia ganes d'enxampar-te, cosina, fa el malvat Andreu. Finalment, l'agafa per les aixelles i se l'emporta a comissaria on tothom es fa creus del seu enginy i del seu sentit del deure, fins al punt que, l'endemà mateix, el comissari dicta a la secretària una recomanació a favor d'Andrés Matamala i la fa arribar a la superioritat, una recomanació que, tres setmanes després, es concreta en un trasllat a la brigada social, la més prestigiosa del cos, el somni daurat de qualsevol policia amb conviccions, de manera que la Carmeta torna aviat al carrer Botella amb el rebost sota les faldilles i el davantal emmidonat i pulcríssim, no gaire lluny del ceguet Jeroni, i lliure d'amenaces, atès que el substitut, tot i ser un primales, es mostra d'antuvi molt més entenimentat que el malvat Andreu, aquell cosí incorruptible i renegat.

("Estraperlo", del llibre Cromos. Històries de Barcelona. Barcelona: La Magrana, 2000, p.193-203)