Sra. V

"S'ha fet tard, té, avui
he pogut dormir una estona
un instant de no res sense somnis ni visions
i encara gràcies
perquè vindrà un dia que no em serà permès
ni de tancar els ulls
i seré com un fil d'aire
per aquells carrers guarnits de crisantems
topant amb tu a cada cantonada
filla, filla omnipresent
i havent de contestar a cada moment
on eres, on eres
durant segles
què et penses, burra
que serà com despertar-se amb deu anys
i un passat blau cel
de nines i vestits emmidonats
ja ets massa gran per fer-te il·lusions
c'est une grande merde, tout çà
he, he, sort que no perdo l'humor
i sobretot que em trobo molt bé
encara puc dormir un parell d'hores
de tant en tant
llavors fa sol i estic tan contenta
que avui mateix li hauria dut un ram
allà al cementiri de joguina
si no l'haguessin tret
enterrar el borratxo aquell sense permís
però tant se val
ella no m'ho tindrà en compte
és més, a hores d'ara
ja ho sap tot i no preguntarà res
sap que estava escrit i prou
el dia, el moment i el com
que no s'entendria, sinó
i un dia també ho sabré
tot, però encara em trobo força bé
Au, lleva't, em sents
no, avui tampoc no es llevarà perquè
no l'interessa res, clapar i només fer guix
no es llevaria ni que el matin
i això que li dic mil vegades
que un dia farà el pet i ni tan sols ho sabré
però
et penses que m'escolta, ca
ell confia que em passarà com a la mare
la Maria Cordereta, que no la volia cap fill
i la burra s'havia llevat des del segle abans
per fregar la botiga a les sis
i s'equivoca de mig a mig, perquè jo
faré turisme
a Brive la Gallarde i les coves de Lascaux
que les teníem a tocar
a Poblet i Santes Creus, on em roti
i deixaré finestres i balcó de bat a bat
que entrin el sol i la serena
i s'ho enduguin tot
fins l'últim rastre d'aquesta pudor
espantosa, a la seva habitació
i això que el lleixiu no l'estalvio
però no se'n va
perquè el senyor s'ha passat tota la nit
escampant ferum reconcentrada sabent que
no pot, no pots fumar
com l'Enric que no podia tampoc
asmàtic o no sé quina mena de tumor tenia
i acabaràs com ell, què t'hi vols jugar
morat i verdós dels ofecs
fins que van fer-li un tall aquí
com el trau d'un abric de senyora
quan ja no hi havia res a fer
segons el metge que el va degollar com un xai
i no recordo mai com es deia
però ell no va fer pudor, almenys
sec, sense sang i sense suc
clar, no podia fer-ne com la Cordereta
botirona com era
li van posar taps als orificis
he, aquí baix, sobretot
li van encabir un fardell de cotó
que semblava un pou sense fons
amb la matriu que tenia extirpada
i amb tot treia aquesta pesta confosa
dolça i densa tan espessa que
encara en queden retalls
al fons d'algun calaix
i darrera les portes, perquè ara rai
no els tens a casa, però
abans tres dies, i és que tot progressa
si t'hi fixes bé
però el lleixiu d'ara es veu que no
i si només fos la pudor, encara
és que fa vergonya, ho diu el petit
i sí, pensaran que sóc deixada, i no
llavors ell diu mira escolta'm bé
pintarem el pis i no comencis
que són tants diners, va, no t'amoïnis
per nosaltres no cal
però no, avui fa sol i faig dissabte
com a l'època primera
quan no existien els somnis
i la Cordereta es lligava l'estrenyecaps
per expulsar els mercaders del temple
a cops d'espolsador i deia
força lleixiu, nena, posa-n'hi força
que el lleixiu no s'ha d'estalviar
i d'avui no passa"

(Fragment de Residuals. Barcelona: Institut del Teatre, 1989, p. 15-18)