1. DRAMA I LITERATURA

"En un local de teatre es poden fer moltes coses, i totes poden ser belles, interessants, útils: mítings, fins i tot. I per què no, s'hi pot representar una història. En qualsevol cas, ara que «teatre» pot ser tantes coses, potser seria útil, a benefici del públic i de l'art escènic mateix, que els anuncis i cartells advertissin de quin tipus de teatre s'ofereix, tal com sol fer-se quan, al mateix local, s'hi dóna una conferència. I no es vegi cap ironia en aquesta proposta: ¿què pensaria el melòman que es pren la molèstia d'anar al Palau de la Música per escoltar la Novena, per exemple, i li'n donen una versió en què l'important són els efectes de llum? Bé, un sector del públic pot quedar força interessat, fascinat per l'espectacle. Però ben segur que, a partir d'aquest moment, si voleu tenir públic al Palau, haureu de fer saber si tocareu la Novena sense efectes de llum o fareu efectes de llum amb la Novena: tindreu llavors un públic o un altre.

Aquesta sortida pretén remarcar la contradicció existent entre algunes ofertes teatrals actuals i les expectatives, més tradicionals, d'un hipotètic «gran públic» i l'enorme diversitat d'ofertes que li arriben sota el rètol genèric de «teatre», cosa que no deixa de contribuir a una actitud de desconfiança.

Tanmateix, l'evolució del teatre, de les seves formes, és imprescindible per a la seva supervivència: els clàssics, en aquest sentit, no són sinó un patrimoni heretat de les èpoques en què eren teatre viu i, per tant, innovador. La qüestió seria doncs en quines direccions evoluciona actualment el teatre i la relació de les noves propostes amb el públic.

Una de les tendències de la pràctica teatral actual afecta el nucli mateix del teatre tradicional: consisteix en un desplaçament del drama i, en certs casos, en la seva eliminació.

Avui dia, tothom és conscient de la importància de la comunicació audiovisual. Però la irrupció de la tecnologia audiovisual ha vingut acompanyada d'una mena d'ideologia que comença afirmant que «el missatge és el mitjà» i que, entre altres coses, acaba concebent el fenomen comunicatiu únicament en termes «audiovisuals». Així, amb la comercialització massiva de l'alta fidelitat, es va difondre fa anys una «nova» concepció de la música que la reduïa als seus elements més primaris: de la música, calia sentir-ne el més important, les «vibracions». És cert, sí, que sense vibracions no hi ha música, però una reducció com aquesta, que ignora fins la noció de «so», és una autèntica bajanada. El cas és que el consum de «vibracions» era promogut amb el segell del progressisme més radical.

Per sort, aquestes idees no han arribat a afectar el teatre fins aquest punt. Però avui dia es detecta la tendència a bandejar la «literatura» del teatre, a desplaçar el «text», i a donar tota la importància a la plàstica, al moviment, als sons, a la llum, al gest. El cas extrem d'aquesta tendència seria aquell en què no solament no s'ha partit d'un text, sinó que ni tan sols es representa una acció, en el sentit tradicional i teatral del terme. Es tractaria, per tant, d'un teatre no dramàtic.

Aquesta tendència té unes conseqüències realment positives: obre noves vies a l'art escènic amb formes no dramàtiques i estimula l'exploració de possibilitats insospitades de l'espai teatral. La capacitat expressiva del teatre i el concepte mateix de teatre són ara notablement més amplis que poques dècades enrere. Des del punt de vista de la investigació i de l'evolució del teatre, cal doncs congratular-se d'aquesta situació.

Però al marge de les conseqüències positives, i sense negar ni molt menys l'interès d'un teatre no dramàtic, penso que el raonament en què sembla basar-se la tendència a desplaçar el text és fals: el text teatral és «literatura», és cert, però no és merament literatura. Per entendre'ns ràpidament: el text, manuscrit o imprès, és en realitat un projecte d'espectacle o, si voleu, un guió. El més important d'un text dramàtic és potser allò que narra: uns fets que constitueixen, en conjunt, una història, un drama. I narra aquests fets de manera que puguin ser representats en un espai teatral.

'Però la més important d'aquestes parts [que componen la tragèdia] és la combinació dels fets, perquè la tragèdia és imitació no d'homes, sinó d'acció, de vida (...)' [Aristòtil, Poètica, VI.]

És cert que en el teatre, tècnicament, no hi ha narrador en el sentit de «punt de vista» mediatitzador: el punt de vista intel·lectual del narrador en la novel·la, el físic de la càmera en el cinema. En aquests gèneres, en efecte, l'espectador rep una mena de «reportatge» dels fets. En el teatre, en canvi, la història és exposada a la contemplació i el públic hi assisteix directament, és un testimoni presencial dels fets ficticis.

I no obstant, hi ha narrador: a més de l'equip que fa la representació, algú ha decidit la cronologia dels fets i l'ordre en què són coneguts pel personatge i pel públic. El teatre tradicional, per dir-ho així, és la forma narrativa en què el narrador queda ocult, s'ha fet absent.

Òbviament, aquesta narració pot ser llegida: en aquest sentit, és literatura dramàtica. Però també pot ser representada davant d'un públic: en aquest sentit, és un guió teatral. El text dramàtic és una de les formes en què es pot narrar un drama, com també ho és la representació. Però encara es pot dir més: una mateixa història pot ser narrada verbalment, o en una novel·la, en un film, en una historieta gràfica... i ser la mateixa història, el mateix conjunt de fets.

No vull dir amb això que, sigui quin sigui el gènere amb el qual es narra una història, el resultat és el mateix. Cada gènere té unes possibilitats distintes i uns recursos propis: el comentari en la novel·la, per exemple, el punt de vista del narrador o de la càmera, el pur gest de la pantomima, etc. Però no és menys cert que, quan es narra, es narren fets, i els fets són els fets, independentment del gènere narratiu emprat.

No té, doncs, res d'estrany el comentari —atribuït a Racine— que feia un autor després d'estructurar l'acció de les seves obres: «ja no queden sinó els versos per fer». Altrament, el comentari ens permet de precisar que, efectivament, el text dramàtic és literatura, en un altre aspecte: la dialogació. I caldria no menystenir aquesta forma literària des del punt de vista artístic, com solen fer alguns estetes que rebutgen la literatura i acaben emprant paraules i fent, malgrat tot, literatura de l'altra.

En la vida real nombrosos fets són realitzats mitjançant la paraula: al capdavall, som humans. En el drama, mitjançant la paraula, els personatges realitzen fets, actuen: l'important, almenys per a la història, no són les paraules concretes —o els altres signes— amb les quals els personatges actuen, sinó els fets que es realitzen. I és cert que les paraules poden ser substituïdes, fins a un cert punt, per gestos o per altres llenguatges; però també poden ser substituïdes per la paraula escrita: un contracte escrit i un pacte verbal tenen, com a fet, el mateix valor.

'Davant l'oferta de Creont, l'Antígona d'Anouilh [esc. Antígona-Creont] pot dir «no» amb un discurs, o simplement amb un gest: el fet és el mateix. Però totes les raons d'aquests «no», la situació en què es troba, el món en què viu i al qual al·ludeix el drama, difícilment poden mostrar-se d'una manera convincent si es renuncia a les paraules.'

En realitat, el problema d'emprar tal llenguatge o tal altre es planteja en el moment de narrar un fet mitjançant un gènere concret, dins les possibilitats d'aquest gènere i segons unes exigències estilístiques: literàriament, és possible de descriure certes accions o traduir-les, succintament, en diàleg. En el cinema, aquesta descripció és possible només amb imatges, però d'ençà que disposem del cinema sonor, són comptats els films que renuncien als diàlegs.

Una de les raons que poden ser adduïdes per desqualificar un text dramàtic és que resulta «massa literari». En aquest cas, però, el que realment es vol dir és que és «poc dramàtic», que tracta d'una història sense interès -pel tema o la forma en què es narra - malgrat la qualitat literària dels diàlegs.

'(...) el poeta ha d'ésser més poeta de faules que de metres, en tant que és poeta a causa de la imitació i que imita les accions' [Aristòtil, Poètica, IX.]

Altrament, una mala traducció, d'una llengua a una altra, pot arribar a fer insuportable un text dramàtic, però en canvi, si és fidel, no altera l'acció del text original ni el seu significat."

(Fragment d'El drama, espectacle i transgressió. Barcelona: Institut del Teatre, 1989, pp. 11-15)