Mentre el públic encara s'està acomodant, ASSUMPTA entra a escena. Camina lentament, amb el seu bastó, i s'asseu, adoptant una actitud altiva. De tant en tant, saluda algun espectador amb un somriure beatífic i un moviment de cap. A partir del moment en què DAVID entra, la llum de la sala va minvant gradualment.

ASSUMPTA (Tot d'una, gira el cap i crida, esverada.): Qui hi ha? Qui hi ha? David, rei, ets tu?

DAVID (Entrant.): Sí, mare, qui vols que sigui?

ASSUMPTA (Recupera la seva dignitat.): Gràcies a Déu. Hi ha tanta gent malvada, al món... Et veig inquiet. Passa alguna cosa?

DAVID: No res.

ASSUMPTA: Que sí: has vist l'Helena. És la seva muller, l'Helena.

DAVID: Com ho pots saber, que l'he vista?

ASSUMPTA: Vol tornar, és clar. Fa una estona, he tingut una de les meves visions.

DAVID: No puc amagar-te res. Trigarà uns minuts.

ASSUMPTA: Què vols amagar-li, a la teva mare? Me'n faig creus, que vulgui tornar. Hauria posat la mà al foc que anava darrera d'un home. No t'ho he volgut dir fins ara, naturalment.

DAVID: No s'avé amb la mare, l'Helena. Bé, no la pot sofrir ni veure, aquesta és la veritat.

ASSUMPTA: Se'n va anar d'una manera tan misteriosa...

DAVID: Un dia, va arribar a deixar la mare sola tota la tarda. Qui sap on era, i què feia, i amb qui, aquella tarda... Jo vaig recollir les seves coses i les vaig deixar en una maleta, al replà de l'escala.

ASSUMPTA: Va tan extremada, sempre, com una donota, amb una lluïssor als ulls, de concupiscència...

DAVID: Durant tres dies va estar plorant i suplicant per telèfon i davant la porta. Però quan cal, jo sóc inflexible, i més si es tracta de la mare.

ASSUMPTA: Sí, el més segur és que hi havia un home, i que després de divertir-s'hi, l'ha deixat plantada. És per això que vol tornar. Caldrà inquirir si és cert o no.

DAVID: Jo, la veritat, no l'he acceptada. Llavors ha dit que volia parlar amb tu.

ASSUMPTA: Sigues generós, fill meu. L'has de perdonar de cor.

DAVID: És molt dur, això que em demanes. Hi ha coses que un home no pot perdonar sense perdre la seva dignitat.

ASSUMPTA: Sí, rei, però cal acollir l'ovella esgarriada que torna plena de remordiments. Saps, buscava qui sap què, i ara té por. Em sento com si anés despullada pel carrer, dirà, com si portés al front una marca d'infàmia, com si tothom m'assenyalés amb el dit i digués: vet aquí una dona perversa que ha abandonat el seu marit i la seva llar. I després, suplicarà: acolliu-me, per caritat. Mireu-me, avergonyida i abatuda als vostres peus, imploro la vostra clemència. I tu, finalment, la perdonaràs.

DAVID: I tu? ¿Li perdonaràs que no et donava la medecina, que no et canviava, que amb prou feines et donava el bon dia?

ASSUMPTA: No, si jo ho comprenc, conviure tot el sant dia amb una invàlida, és un sacrifici molt gran. No vull que pateixis per mi, rei, sóc una persona acostumada a patir en silenci. Ara ha reflexionat, ella, saps, ha comprès que, com a dona casada, té unes obligacions, i estic segura que d'ara endavant, ens avindrem, i es portarà amb mi com una filla. Perquè jo, sempre l'he estimada com una filla, l'Helena.

DAVID: Vivíem en pau i feliços, la mare i jo, fins que aquesta dona va entrar a casa. I vam recobrar aquesta pau quan ella se'n va anar.

ASSUMPTA: No podem abandonar aquesta criatura. És la teva muller. T'he aconsellat malament, alguna vegada? I saps que no m'agrada que em contradiguis.

DAVID: Quina falta ens fa? No som feliços, tu i jo, sols? Jo tinc l'obligació de preservar la pau d'aquesta llar. No ens ha fet prou mal, encara?

ASSUMPTA: El rancor i l'odi podreixen el cor, el fan mesquí i agre. Saber perdonar, en canvi, és tan bonic, i proporciona una felicitat tan gran...


ESCENA 2

HELENA entra tímidament, amb una maleta.

HELENA: Assumpta... t'agraeixo que em vulguis escoltar.

ASSUMPTA: Què vols dir-nos?

HELENA: He decidit tornar, si em voleu, és clar. (Després d'un silenci.) La vida se'm feia impossible, aquí, per a mi, era un infern. Però m'he adonat que aquest era el meu lloc, i si tots fem un esforç, si els tres decidim de tenir un xic de paciència i de comprensió... (Silenci). Oh, per què no m'ajudeu, per què no feu també una passa, un gest de bona voluntat? Si sabéssiu com m'ha fet sofrir, el meu dolor...

DAVID: Sí, Helena, val la pena de fer aquest esforç.

HELENA: M'agradaria recuperar el teu amor i la teva confiança, David, i m'agradaria que fóssim ben amigues, Assumpta.

DAVID (Després d'un silenci.): Estic disposat a perdonar-te. I em commou que tornis tan ben disposada. Gràcies, Helena, sincerament.

HELENA: No és pas la felicitat, el que demano. Cap de nosaltres no l'espera, suposo, ja no ens en queden gaires, d'il·lusions. Si almenys fóssim capaços de no turmentar-nos, de no llençar-nos a la cara les nostres pròpies frustracions...

DAVID: No som en aquest món per ser feliços, és cert. Però, tenim potser l'obligació de mortificar-nos els uns als altres? Per què és tan difícil, la convivència? Què ens separa, Helena, si ens uneixen uns llaços tan forts?

HELENA: Assumpta, no et dignes ni mirar-me... Em rebutges, digues, em rebutges?

DAVID (Després d'un silenci.): Et perdonarà, Helena, la mare sempre acaba perdonant.

HELENA: Què espereu de mi?

DAVID: ¿És cert o no, que anaves darrera d'un home, i que aquest home t'ha deixat?

HELENA (Riu.): Ah, tant de bo l'hagués trobat, un home, no l'hauria pas deixat escapar, ni hauria tornat. Sí és això el que t'amoïna, pots estar ben tranquil. Pàl·lida i demacrada, malalta com estic, quin home vols que es fixi en mi?

DAVID: Doncs bé, humilia't, dona, humilia't i demana perdó a la mare, que jo t'he perdonat de cor.

HELENA: Perdó? Tots en tenim, de coses a perdonar! Però jo no he vingut a retreure res, no he vingut per acusar ningú. Demano tan sols que oblidem, tots plegats, i que tornem a provar de ser una família normal.

DAVID: Què vols dir? Som una família normal, nosaltres! Però, la veritat, no t'has fet càrrec d'una cosa. Oi que no t'hem cridat nosaltres? Ets tu qui vol tornar.

HELENA: No he vingut a demanar perdó, ho sents?

ASSUMPTA (S'aixeca.): És possible? Déu meu, quanta supèrbia! Que té coses a perdonar, diu! Després de deixar-nos, després d'abandonar el domicili conjugal, encara té coses a perdonar!

DAVID: Mare, cal acollir l'ovella esgarriada.

HELENA: M'ha costat tant d'arribar fins aquí, i no em volen, és ben clar que no em volen. Moriré al carrer, sobre un banc, com un pòtol, embolicada amb diaris.

ASSUMPTA: Es passa una hora davant la pila de roba bruta, com encantada, fumant un cigarret darrera l'altre. Per fi, fa la maleta, i se'n va sense pronunciar ni una sola paraula. I no tinc dret a exigir que se'm demani perdó?

HELENA: Ja em semblava a mi que venia a perdre el temps. Ell sempre serà el seu nen petit, i ella, la mestressa absoluta. Aquí no és casa meva. Pensar que trobaria un bri de comprensió, un bri d'humanitat, bleda, més que bleda! (Agafa la maleta.)

DAVID: Espera't, t'ho prego un minut.

HELENA: Tot és ben inútil.

DAVID: Perdona-la, mare, t'ho demano jo per ella.

ASSUMPTA: Ets massa bo, fill meu, tens un cor massa tendre. Per això et passa el que et passa.

DAVID: Per què vols humiliar-la més? Que no s'ha arrossegat fins aquí per suplicar la nostra compassió? Vols deixar-la al carrer? Que no és la meva muller, fins que la mort ens separi? Cal que et recordi que tinc el deure d'estimar-la i protegir-la? Mira-te-la: sola, desvalguda, tremolant de veure's sense sostre, espera tan sols un gest per llençar-se als teus peus i besar-te els genolls.

ASSUMPTA: Aquesta ingrata?

DAVID: Ha reflexionat, saps, ha comprès que té unes obligacions, i estic segur que es portarà amb tu com una filla. Perquè tu, sempre l'has estimada com una, filla, l'Helena. Penses que et sentiràs feliç, si la rebutges? Saps perfectament que te'n penediràs, i aleshores, ja serà massa tard. Saber perdonar, és tan bonic...

De sobte, HELENA cau als peus d'ASSUMPTA.

HELENA: Perdoneu-me, us ho suplico. Volia escapar d'aquestes parets que m'ofeguen, i he trobat la por, un sentiment horrible d'inseguretat, com si anés despullada pel carrer, com si portés al front una marca d'infàmia i tothom, en veure'm passar, m'assenyalés amb el dit i digués: vet aquí una dona perversa que ha abandonat el seu marit i la seva llar. Acolliu-me, per caritat, us asseguro que he purgat de sobres la meva falta. Mireu-me, avergonyida i abatuda al vostre davant, imploro de la vostra clemència un racó on poder viure en pau i en silenci.

ASSUMPTA: ¿Compliràs les obligacions que vas adquirir davant l'altar del Senyor? ¿Promets que mai no provaràs d'abandonar la casa del teu espòs?

HELENA: Ho juro, mai més.

ASSUMPTA: Aixeca't, Helena, que el meu fill i jo t'hem perdonat. Si d'ara endavant sents mai un sol retret, una sola recriminació per la teva conducta passada, no sortirà dels nostres llavis, sinó de la teva pròpia consciència.

DAVID: ¿Ho veus, com sí, que és bona, que té el sentit del bé i del mal?

ASSUMPTA: Aixeca't i abraça'm. Si tingués ramats, faria sacrificar el vedell més gras i celebraríem bíblicament el teu retorn. Aquí tens el teu espòs, dóna-li tot l'amor de què ets capaç. Déu sap com ha arribat a sofrir, pobre fill meu. I tu, David, accepta-la sense recança, sense ni un mot, perquè aquesta és la teva esposa. Allò que el Senyor ha unit, que res no ho separi.

DAVID s'eixuga una llàgrima i li agafa les mans.

DAVID: Aquests dies he pintat la cuina. Un verd poma molt clar. Ja em diràs si t'agrada.

HELENA: Sí, és clar.

HELENA agafa la maleta i surt.

(Escenes 1 i 2 de David, rei. Barcelona: Institut del Teatre/Edicions del Mall, 1986., p. 25-31)