"El despatx d'en Pous era a la Diagonal, prop del carrer Calvet. Quan m'hi vaig presentar devien ser dos quarts d'una del dia 6.

Era un despatx de colló de mico: moqueta de llana beix, marbres vermells, mobles de pell i d'acer, pela llarga pertot arreu. Les parets exhibien projectes de grans edificis de tota mena. Hi havia també algunes plantes, ficus, em sembla. El vestíbul estava presidit per una escultura guapa de debò i d'allò més escaient: representava una pila alta de totxanes rematada per una paleta, tot plegat de llautó o de bronze. Al pedestal de pedra natural, unes lletres daurades deien COCASA i més petit, Constructores Catalanes, S.A.

La secre del telèfon era al seu lloc, darrere una taula enorme. Segons el rètol que duia enganxat al vestit, es deia Glòria Muntada. Tenia ulls de vedella i boca de rap, més aviat lletjota malgrat els esforços evidents que feia per dissimular-ho. Aconseguia quedar elegant, això sí, i si m'ho hagués demanat com cal, potser li hauria fet un favor, segons com fos per sota. Em va reconèixer de seguida.

—Eddie Wells, oi? —No va somriure ni es va treure amb coqueteria un rínxol del front—. No sabem res del senyor Pous, encara. Puc servir-lo en alguna cosa?
—Molt amable —vaig dir, fent veure que no havia captat l'entretoc, si és que anava amb segones—. Em podria dir a quina hora va sortir, abans d'ahir?

Ella va obrir una agenda de pell. Dóna gust, una secretària així, em deia, ho té tot enregistrat.

—A veure... dia 4, sí, a les set quinze, és a dir, un quart de vuit.
—Després de parlar amb mi, normal... —vaig pensar en veu alta—. I no va dir on anava, és clar.
—Ho sento. —Els ullots de vedella enyorada van repassar la meva estampa, però no va sospirar.
—Que potser pregunta pel senyor Pous? —va fer una veu al meu darrere. Era un home corpulent, ben vestit, amb una calba que li afegia anys i una cartera a la mà. Devia sortir en aquell moment i havia escoltat la conversa.
—Efectivament, senyor...
—Ferran Gómez i Pérez —va completar, marcant bé la i—. Sóc el director comercial. Acompanyi'm, faci el favor. —Va obrir la porta i em va oferir la mà.
—Eddie Wells, molt de gust.
S'havia quedat a la porta, destrossant la mossa amb un ull furibund.
—Li havia dit que si algú preguntava m'avisés! —va llançar-li, sec. Ella va moure les persianes mentre la sang li pujava a les galtes.
—Anava a fer-ho, senyor Gómez.

El Gomes va tancar la porta de cop i em va fer asseure d'un gest. Ell ho va fer al meu davant, amb un colze a la taula. Li vaig oferir un pito, i ell el va rebutjar.
—Estem molt preocupats, senyor...
—Wells —vaig recordar-li.
—Puc saber quina relació té amb el senyor Pous?
—Una feina particular, totalment privada— vaig dir, deixant clar que no pensava il·lustrar-lo al respecte.
—I no sap... no té cap indici d'on pot ser?
—Senyor Gomes i Peres, si tingués un sol indici no estaria trucant cada dues hores.
—Cada dues hores? —Després de dubtar un moment va afegir—: Senyor Wells, és amb vostè que va parlar quinze minuts abans de sortir d'aquí, no és veritat?
—Cert —vaig admetre—, teníem una cita, però no s'hi va presentar. És tot el que sé d'ell.
—I no pot dir-me...
—No puc.

No tenia cap intenció de donar-li més rasca, estava pensant en la mossa del telèfon, jo: no se m'havia escapat que, malgrat l'ordre del director comercial en persona, no li havia parlat de les meves trucades i m'estava ensumant que amagava l'ou. Per tant, vaig donar per acabada l'entrevista.
—Estarem en contacte, Gomes.

Es va quedar dret, constatant atònit que jo era capaç de deixar-lo plantat i travessava el vestíbul. Però no va clissar que, de passada, li vaig picar l'ullet a la Glòria. Sí que amagava l'ou, la maula, i encara diré més: ella era la mare dels ous.

Em moria de ganes de saber de què parlaven els documents, però l'actitud d'aquella mossa era altament sospitosa, i de moment el més urgent era treure'n l'entrellat. Abans de sortir de COCASA vaig prendre la precaució de comprovar, al rètol de la porta, que plegaven a les dues: tenia temps de sobres, gairebé tres quarts, de manera que podia prendre'm les coses amb calma.

Vaig anar cap a la plaça Calvo Sotelo —em sembla que li han canviat el nom no fa gaire— i abans d'asseure'm al Sàndor vaig comprar un paquet de ros a l'estanquet del xamfrà. S'hi està la mar de bé, a la terrassa del Sàndor, amb un Dry i olivetes, i contemplant tota aquella fauna que hi pul·lula. Un zoològic sembla allò. El turmell no se'm desinflava, però no en feia cas: no podia treure'm del cap la història dels documents. Mirava de distreure'm amb l'observació d'aquells exemplars exòtics, però allò em tornava al magí cada deu segons: pallús, incompetent, tros de quòniam, de tot, em deia cada cop que hi pensava.

Poc abans de les dues me'n vaig anar a la parada del bus de la Diagonal. D'allà estant dominava perfectament la porta de l'edifici, i al cap de poc la mona aquella va sortir. Així, de lluny, resultava interessant, però a mesura que s'acostava, la boca de rap ho anava esguerrant tot. En lloc de mamar-la, la deu llaurar amb les dents, va fer-me pensar.

Quan la tenia a un parell de metres vaig fer una passa endavant i ella va frenar sense aturar-se del tot. Aleshores la vaig agafar de bracet tot dient-li:
—Anem a dinar, reina.
—Què s'ha cregut? —Va dir-ho baixet i ni tan sols va esbossar un gest per desfer-se.
—Et convido, és clar...
Aleshores es va aturar en sec i va retirar el colze, però jo la tenia ben engrapada. Vaig somriure per fer-li entendre que li convenia no fer-se l'estreta.
—Glòria, vida meva, havíem quedat, no ho recordes? Em va mirar amb els ulls de vedella i en va tenir prou:
—Sí, és clar —va dir entre dents, i va acompanyar-me dòcilment.

Després va travessar la Diagonal, sempre agafada pel braç, la vaig ficar a l'Oca, sota les voltes d'aquell edifici abstracte del xamfrà i ens vam asseure davant per davant."

(Fragment de Marro. Barcelona: La Magrana, 1988, p. 80-83)