Durant els últims anys s'ha generat al nostre país una abundant literatura sociolingüística, de valor desigual. Contraten obres crítiques, incisives i intel·ligents amb d'altres que, dins la més pura ortodòxia regionalista, intenten contribuir al manteniment de l'ordre establert. Entre les primeres hi hauríem de situar Sobirania Sociolingüística Catalana. El que més destaca de J.S.C. és el discurs que hi apareix. Al llarg del volum -que constitueix un recull de papers esparsos publicats a Viure en Català, Escola Catalana, etc- l'autor fa una revisió aprofundida de l'impossibilisme de la política lingüística regionalista, cerca solucions al buidatge semàntic que han sofert molts termes al llarg de la Transició -usa el concepte inequívoc "sobirania sociolingüística" per oposar-lo al gastat "normalització lingüística"-, indaga sobre la necessària combinació entre recerca científica i militància lingüística per arribar a assolir la sobirania sociolingüística, lliga d'una manera clara i efectiva la qüestió de la lluita per l'alliberament nacional, i, finalment, posa al descobert les intencions que hi ha al darrera d'uns determinats models d'estàndard lingüístic (català normatiu versus català "light").

Sobirania Sociolingüística Catalana es troba, doncs, dins la millor línia de la sociolingüística crítica que es fa actualment a Catalunya. No presenta, però, els defectes de marginació i voluntarisme que tot sovint té la gent que vol que es produeixin revolucions a la nostra societat (qui pot dubtar del caràcter revolucionari de la Revolució Sociolingüística?), sinó que els seus plantejaments parteixen d'una visió clara del que hauria de constituir una acció de govern en favor de la normalització de l'ús de la llengua catalana.

Per arribar a la Sobirania Sociolingüística -per arribar a la Sobirania tout court-, ha d'existir una planificació prèvia, s'ha de generar un regitzell d'idees que omplin els buits existents i que ens permetin de construir efectivament un país, el nostre, el del nostres fills. Perquè, en paraules del propi Jordi Solé i de Gabriel Bibiloni, la normalització de la llengua només té sentit en el context de la creació d'un país sobirà.

(Bernat Joan i Marí. Llengua Nacional, Eivissa, gener 1992)

* * *

Aquest llibre parteix d'un sentiment bastant general que veu com el concepte de normalitzacio lingüística aplicat al català s'ha anat desvirtuant a mesura que els poders públics han anat vehiculant el procés normalitzador [...]

Prenent com a punt de referència la idea de nació catalana independent, el llibre s'emmarca dins una actitud que, sense transgredir el valor científic de normalització lingüística entén i defensa la normalització com un procés que té per objectiu únic aconseguir l'hegemonia lingüística del català.

Per la seva visió de sociolingüista i de docent, l'autor té una visió molt realista de la situació actual del català, i això li permet de dibuixar una sèrie de trets que des del seu punt de vista són fonamentals en la consecució de l'hegemonia lingüística del català, que ell amb una voluntat encertadament provocadora anomena sobirania. D'entrada, l'autor entén que aquesta hegemonia passa per una remodelació legal que, entre altres qüestions, no posi traves a l'ensenyament català; i, a continuació, fa una proposta per a aconseguir la sobirania que incideix en tres punts fonamentals: "l'ús oficial exclusiu del català", "la creació d'un model de llengua sense interferències lingüístiques estranyes" i l'existència d'una societat civil activa que impulsi "els models normalitzadors de base". Són aquests punts esmentats els que donen coherència interna al llibre, i els que unifiquen el conjunt de 31 escrits generalment breus i de naturalesa diversa de què consta l'obra.

(Lidia Pons. Escola Catalana, maig 1992)

* * *

El títol enuncia un concepte nou. Val a dir que és un enunciat a cop d'ull provocador, però el seu sentit i els supòsits que l'expliquen van molt més enllà que el sol fet de posar en relleu una divisa nova [...] Per tal de dinamitzar altra vegada la revolució sociolingüística catalana i fer que reïxi, J. Solé proposa, doncs, apuntar cap a la sobirania sociolingüística catalana i passar "del regionalisme a la sobirania nacional, de la regió -o autonomia- subordinada a la nació catalana independent" [...] amb la sociolingüística a la mà, la sobirania nacional -de qualsevol territori, de la llengua que sigui- no es pot mirar com una possibilitat sinó com una necessitat." [...] ...la interpretació de les tesis sociolingüístiques i de les propostes que en deriven hauria de determinar la política nacional. [...] aquest llibre hauria de ser llegit per tots els qui se senten còmodes, des d'una posició tendencialment nacional catalana, en la situació sociolingüística actual del català; que viuen, doncs, aquestes persones, en un estat de semisatisfacció suficient [...] Solé i Camardons, per descomptat, no en proposa cap de "model" de llengua. S'estalvia de contribuir a la proliferació d'iniciatives d'aquesta mena, exhibides algunes amb la petulància que sol acompanyar els gestos petits de gran irresponsabilitat. El seu model té l'amplitud de la normativa i de la llengua culta, pròpies de la dignitat d'una cultura independent i de la identitat d'una nació lliure. És evident que aquest concepte de l'ensenyament i de l'ús de la llengua és el que s'ajusta, com s'hi ajusta aquest llibre, a un projecte coherent i vàlid per a tohom, de sobirania nacional."

(Joan Triadú. Serra d'Or, gener 1992)