Novel·la guanyadora del premi "Juli Verne de ciència-ficció" en què l'autor imagina un planeta de sordomuts farcit de llenguatges i un nou tipus de relació sexual i sociocultural: el trimoni.

* * *

L'any 2495, mentre a la Terra s'està gestant una catàstrofe de dimensions colossals, i a més irreversible, al planeta Eslet, de la galàxia Olz, els seus habitants humanoides són feliços. Gaudeixen de l'amor, la pau, la llibertat, el sexe... Ara bé, són sords i, per tant, tampoc no parlen. Per comunicar-se empren un llenguatge parlingüístic de gestos, mirades i palpaments. Quant a l'escriptura, els humans els en van ensenyar una de molt limitada que només serveix per a transmetre missatges tècnics [...]

Bàsicament, la història arrenca quan un esletià ros i de somriure amable s'enamora d'una esletiana de cabells ondulats. Açò, que al planeta blau hauria estat simplement l'inici d'una història d'amor, a Eslet esdevindrà l'origen d'un conflicte sagnant, allí que no es coneixen les guerres ni els atemptats ni, en general, cap mena d'acte vandàlic o violent. El motiu del daltabaix és molt senzill: segons la seua legislació molt avançada i permissiva per una altra banda, les parelles home-dona estaven rigorosament prohibides i només s'admetien els trimonis, o unions de dues dones i un home. Els contendents en el camp de batalla seran el Sistema i el Moviment per l'Amor en Parella. Fins i tot hi sorgirà un altre grup, el Front per la Dansa en Llibertat.

En aquesta obra de ciència-ficció hi trobem unes incisives lliçons de sociolingüística, com també unes manifestacions -més aviat manifestos- sobre l'amor i la (mala) vida en parella, tot comparant-ho amb la dolça placidesa dels trimonis. I tot narrat sempre amb un càlid alè poètic...

(Manuel Joan i Arinyó. "El parellenguatge dels esletians", El Temps, 5 d'agost de 1996)

* * *

"El primer que he pensat quan he començat a llegir els primers capítols d'Els silencis d'Eslet és que em recordava a una altra obra, concretament a la novel·la curta La Persistencia de la visión de John Varley. En aquella novel·la (guanyadora d'un premi Nebula) la premissa que movia l'argument era que un grup de sord- cecs creaven i gestionaven per si mateixos una societat aïllada de la resta a fi de poder desenvolupar les seves mancances sense que el món normal hi interferís. Aquí, a Els Silencis d'Eslet, en Jordi Solé ens comença a mostrar una societat –en aquest cas extraterrestre- amb certs paral·lelismes on el sentit de l'oïda és inexistent i per tant el tacte, la vista i l'olfacte són els vehicles de comunicació naturals. Però a mesura que avançava en el llibre he abandonat aquestes comparacions entre ambdues novel·les perquè he notat que l’autor es centra en un altre temàtica: La llibertat sexual

La novel·la d'en Jordi Solé ens obre les portes a dues grans idees a desenvolupar. I curiosament les dues idees tenen un nexe en comú: la comunicació. I també utilitza dos recursos diferents per explicar-nos aquestes dues línies argumentals: Per una banda tenim una narració en primera persona d'un terrestre que viu a Eslet i ens detalla les seves percepcions dels costums i mode de vida dels esletians. També ens descriu breument la història des de que els terrestres arribaren a aquest planeta i van comprovar que els humanoides que hi vivien no tenien desenvolupat el sentit de l'oïda. [...] Solé aporta hipòtesis camuflades en l'argument sobre el poder de la paraula i sobre el poder de la comunicació en el desenvolupament d'una societat. També proposa una teoria força interessant sobre l'estabilitat que pot donar un trinomi (recordem, dues femelles i un mascle) a la societat en front de la relació de parella o dels triangles amorosos tal com els entenem avui dia. [...]."

(Dins http://www.elkraken.com)