MATERNA

Cada dijous de matí,
quan senyalava el vigia
amb son vermell banderí
que el vapor correu venia,
una doneta ja anciana
qui guaitava hores abans
aquells senyals llunyedans,
se n'anava a la barana,
i allí fent una rialleta
de senzillesa i candor,
esperava, la pobreta,
veure passar el vapor.
Se'l mirava fixament
fins que el veia, sense treva,
i se'n tornava a ca seva
sempre dolça i mig rient.

A voltes, colca vesina
escometia a l'anciana.
—¿Què tal, tia Catalina,
ja veniu de la barana?
—Idò, ja ho veus: no és vingut.
Dijous qui ve ja vindrà,
però de tant de mirar,
que hi era m'ha parescut.—

Vint anys feia que l'anciana
anava, dolça i somrient,
a guaitar a la barana.
Vint anys que a son fill ausent
creia veure entrar al port.
Ningú coratge tenia
de dir-li lo que es sabia:
que lo seu fill era mort.

Fins el dia que morí,
fent sa rialleta, l'anciana,
cada dijous de matí
se n'anava a la barana.

(Dins de les Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 205-206)

* * *


SONET

Si ara fóssem al temps de la cavalleria,
quan el cop de la llança era l'alta raó,
armat de totes armes, jo seria campió
de la Nostra Senyora, de la Verge Maria.

Al pitral i a l'escut son Nom hi portaria
i mon lema seria sa sublim Concepció;
tots los llors que guanyàs amb aquesta faisó,
al peu del Pilar Sant llavors los hi duria.

Mes si per ma dissort o si per ma feblesa
vençut caigués un jorn amb lo cor traspassat,
mos llavis sostindrien de la seva puresa

el misteri augustíssim, i amb mon darrer esguard
i la mà sobre el pit, de ma sang abeurat,
amb mon últim sospir li faria escomesa.

(Dins de les Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 206)

* * *

MENORCA

Sobre la mar qui allunya de l'Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers al llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.

No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l'han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.

De sos combats titànics, bé en mostra estar ferida!
Pertot arreu cavernes que encara afonda el mar;
pertot arreu la costa brescada i com cruixida,
mostrant l'ossa negrenca del monstre singular.

La vésseu quan l'envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l'ona se n'alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.

I ella s'espolsa i lluita, com perseguida fera,
i per ses mil cavernes rugeix furiosament:
el front alça, i els braços estesos guaita, espera,
i es van ona per ona sobre son pit desfent.

I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l'enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d'algues, perfum de trongerars.

Llavores ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura, i ella, gentil, riallera,
escolta al vent i a l'aigua cantar-li sos amors.

(Fragment del poema "Menorca", dins de les Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 206-207)