El sol, dalt un cel sense núvols, flamejava. El rostoll, ressec, les figueres del voltant de les cases, els abatzers del camí, tot cruixia com un incendi; les cigales cantaven fins a morir; se sentia fins el crec-crec dels llagosts al botar i estendre les ales, i en la tanca de l'era de Son Abatzer no hi havia un dit d'ombra ni alè de vent hi corria.

L'amo en Biel, el parcer, com sempre, anant d'estims i barates de bestiar i altres qüestions de son ofici, era a vila, ont hi solia fer fins hora-baixa, aficat dins converses que no acabaven mai, i fent tassetes de nisseti. Aquell home era un advocat entre la braceria, i si com era xerraire hagués sigut treballador, i si com entès en les coses del camp, no li hagués agradat tant el trotxar per vila i d'una possessió a l'altra, si tenia sis hauria tingut dotze. L'esser tan lletraferit li havia causat molts perjudicis: «el llegir», com a tants d'altres, «li havia fet perdre l'escriure».

Així, almenys, opinava madona, la seva muller, i així mateix ho deia el més vell dels dos mossos o missatges que conraven la possessió i aquell matí d'agost adesaven l'era i acabaven de fer els munts de blat i d'ordi per les mesurades de l'endemà.

El missatge més jove escoltava i callava. Tenia devers vintidós anys i era de mitges talles, però ferreny, rabassut, d'amples espatlles, braços llargs i mans monstruoses. Mirava un poc entravessat i tenia el front estret, la boca gran i les cames torçudes.

(Fragment inicial del llibre Del cor de la terra. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1928, p. 13-14)