Angel Ruiz i Pablo fou un escriptor honrat i una ànima verecunda. La fortuna que diu que afavoreix els atrevits, no va daurar-lo amb el raig de sol del seu somrís. No tocà els estels amb el front; però tampoc no mossegà la pols de la caiguda. No fou, com el líric romà, mostrat pel dit dels qui passaven pel seu costat; però tampoc no hagué de recollir blasmes ni vituperis. S'abrigà, com amb un escut, amb la seva daurada mitjania. I en aquell segon terme on es complagué de viure, un dia sí i un altre també, va anar fent la seva obra, neta i honrada.

Sense que fos escriptor de professió, la seva producció és considerablement abundosa. No solament va donar-la en fulls sibil·lins, com són els articles de diari, que se'ls emporta el vent; sinó que, furtant hores a l'obligat jornal, anava aplegant fulla i flor en densos rams i en volums fullosos. Fou escriptor bilingüe. En el coneixement dels dos idiomes arribà a aquell punt dolç que demanava el preceptista Quintil·lià, en què un idioma no fa nosa ni mal a l'altre, sinó que el musicalitza i el matisa; i si adés-i-ara li fa algun esquinç, és per fecundar-lo. Lia i Raquel, les dues llengües, varen poder conviure sota el mateix teulat, sense renyines, sense enveges i sense baralles. Lia, vull dir, la seva producció castellana, fou molt més fecunda. Celebrà la seva terra natal en una llengua que no era la natal.

(Llorenç Riber. Pròleg a RUIZ I PABLO, A: Del cor de la terra. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1928)

* * *

N'Angel Ruiz i Pablo (1865-1927) és sens dubte, després d'en Quadrado, la figura més il·lustre que Menorca ha donat al món de les Lletres. Produí amb relativa abundància, i els gèneres que cultivà amb predilecció foren la poesia, la novel·la i el quadro de costums. Les seves composicions en vers estan escampades dins periòdics i revistes de molts anys enrera; una part d'elles fou recopilada, i són precisament les que va escriure en català i formen el llibre Poesies publicat el 1911. Sense esser obres mestres, són aquestes poesies riques de sentiment i correctes de forma, i presenten no poques imatges de bellesa perfecta que indiquen vertadera inspiració.

Però Ruiz Pablo era més bon prosista que poeta. Es distingí principalment en la novel·la, escrivint diferents obres en castellà realment bones, especialment la titulada Las metamorfosis de un erudito. L'únic defecte important que es troba en les seves proses, sobretot en les de la primera època (Tipos y costumbres de mi tierra, Oro y escorias, Episodios ribereños), és una discordància entre el llenguatge castellà, exòtic, i els temes i personatges, que són sempre menorquiníssims. És de lamentar que per fer parlar els seus típics mariners villacarlins se vagi haver de moure dins l'idioma adoptat, que resulta postís i fals en aquells llavis. Aquest defecte s'hauria evitat fent parlar en pla aquells personatges en els quals és inconcebible altre llenguatge que el nadiu, la lingua del cuore.

(Francesc de Borja Moll. Pròleg a RUIZ I PABLO, A: Novel·letes menorquines. Palma: Moll, 1934, p. V-VII)

* * *

No podem dir que Àngel Ruiz i Pablo (Es Castell, 1865 - Barcelona, 1927) hagi estat poc estudiat. El fet d'esser reconescut com a patriarca de les lletres menorquines immediatament després de Josep Ma. Quadrado ha fet vessar allò que es diu molta tinta entre els estudiosos menorquins. Crec tanmateix que un estudi literari crític de l'obra d'aquest "gegant" de les lletres menorquines resta encara a fer. Aproximacions més o manco encertades sí que n'hi han hagudes a aspectes parcials de la seva obra; destaquen entre elles les de F. de B. Moll, Octavi Saltor, Andrés Casanovas i, pel que fa estrictament a la seva poesia catalana, la d'Antoni Moll i Camps em sembla la més reeixida. L'abast d'aquest treball servesqui, si més no, com a una aportació més, feta per un menorquí, a la bibliografia del poeta de Menorca.

Sempre que hom ha parlat de Ruiz i Pablo, l'ha situat dins aquella categoria força ambigua dels poetes menors. "Poeta menor, però no adotzenat —n'ha dit F. de B. Moll— els seus poemes, sense tenir una alenada genial —concedida a tan pocs—, posseeixen autèntica dignitat". Josep Ma Llompart el tracta de poeta digne, i prou. [...]

De fet, tot cercant influències en l'obra poètica ruizpablenca, en trobaríem força. En primer lloc dels poetes mallorquins els quals visitava al Salonet Beethoven cada viatge que feia a la Ciutat de Mallorca, i concretament de Joan Alcover amb qui mantingué una constant relació epistolar i del qual acceptava el mestratge crític amb respecte i admiració. De Mn. Costa i Llobera li arriben el gust pels alexandrins i el to un xic engolat i emfàtic de Víctor Hugo, així com les balades [...] guarden molta semblança amb el gust romàntic de les Tradicions i fantasies del poeta de Pollença. Amb Joan Alcover arribam a trobar algunes similituds de figures poètiques (l'arbre esqueixat o caigut com a símbol de dolor) o de versos sencers [...].

(Joan F. López Casanovas. "La Poesia d'Àngel Ruiz i Pablo", Faig, núm. 5, desembre de 1976, p. 5-8)

* * *

La protesta dels pensadors de la Generació del 98 fou, en efecte, una protesta ètica i social que derivava d'una consideració del passat espanyol i del present europeu. Compartien amb els il·lustrats del segle XVIII un sentiment d'angoixa i de sofriment per la permanent situació d'endarreriment que presentava Espanya (pensem, per exemple, en la poesia desolada de Machado o en les amargues crítiques d'Unamuno o de Pío Baroja), però, a diferència dels homes de la Il·lustració, no compartien un mateix credo polític, no albiraven tampoc una única solució per al futur de la societat espanyola.

Però l'actitud d'aquest grup d'intel·lectuals de pensament avançat no podia esser compartida —com és fàcil d'entendre— pels qui creien que el futur del país depenia tan sols del retorn a l'Espanya tradicional, catòlica i gloriosa dels avantpassats. I aquesta —diguem-ho d'entrada— és la posició ideològica d'Àngel Ruiz i Pablo, sens dubte el més destacat exponent de la literatura menorquina d'entre segles. Una posició amb la qual serà coherent tota la vida i que definirà també la seva concepció de la literatura i de l'art. Un art i una literatura que, no obstant això, tendien cada cop més a allunyar-se (a independitzar-se, si més no) d'aquelles influències morals i religioses que tant implicaven el nostre escriptor.

En aquest sentit, doncs, Ruiz i Pablo, com a escriptor essencialment costumista, parteix d'una concepció ideològica conservadora i tradicional que el priva de concebre la virtut sense la religió, la qual és i ha de ser el nord i la guia, no sols de la política, sinó també de l'ideal estètic.

(Josep Maria Quintana. Regionalisme i cultura catalana a Menorca: 1888-1936. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, p. 38-40)

* * *

Amb aquest títol tan tel·lúric, ara fa justament cent anys, Àngel Ruiz i Pablo volia fer-se un lloc al cor de la literatura catalana. La correspondència epistolar amb Joan Alcover dóna compte d'una navegació, literària i artística, atzarosa fins a arribar al port dels emblemàtics llibrets taronja de la «Biblioteca Popular de L'Avenç». La peça millor del jove narrador costumista de les acaballes de la Renaixença, «Classes passives», tancava el volum encapçalat per «Del cor de la terra», la novetat amb què el menorquí, llavors ja madur, volia harmonitzar la modernitat literària i el conservadorisme ideològic, a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme. El fet que el volum d'homenatge pòstum de 1928 a Àngel Ruiz i Pablo, dins la «Biblioteca Literària» de l'Editorial Catalana, dugués el mateix títol de la narració de 1910 era un reconeixement explícit a la peça que havia marcat una fita dins la seva trajectòria d'escriptor en llengua catalana.

Aquest 2010 podem actualitzar-ho, gràcies a la nova lectura a què ens convida el joveníssim il·lustrador, i també músic, Sergi Bernhardt Pons: la força, el color, l'expressionisme i fins la poeticitat de les seves il·lustracions empenyen els lectors a descobrir amb una mirada neta una narració que pot situar-se al cor del nostre present, il·luminant-lo. Vet aquí el repte, de més llarg abast, que ens caldria acceptar: la riquesa d'una història literària completa, que no podem empetitir a partir d'uns criteris exclusius de cànon. Perquè, encara que Ruiz i Pablo no gaudís del do poètic més sublim i escrivís les grans novel·les en castellà, ens pot fer il·luminar unes dinàmiques culturals vives, les que, més ençà de qualsevol cànon, reclamen investigació, coneixement i difusió: la millor manera de guanyar mirades noves per a tants escriptors de la litaratura catalana d'arreu, com l'Àngel Ruiz i Pablo tan bellament il·lustrat per Sergi Bernhardt Pons.

(Josefina Salord. "Del cor de la terra", Serra d'Or, núm. 610, octubre de 2010, p. 25.