Àngel Ruiz i Pablo neix a Es Castell, a Menorca, el 26 de gener de l'any 1865.

Comença la seva trajectòria com a periodista a la premsa menorquina de l'època i a la publicació La Almudaina, de Palma. Amb idees progressistes durant els primers anys de la seva joventut, col·labora al diari maonès El Liberal. Quan passa a viure a Ciutadella es produeix un canvi en el seu pensament, i les seves idees comencen a abraçar el catolicisme conservador. Des d'aleshores la seva obra es veu fortament impregnada per aquesta posició i aquest pensament. Escriptor bilingüe, comença a escriure en llengua castellana amb obres com Tipos y costumbres de mi tierra (1888) i Oro y escorias, del 1899. L'any 1895 enceta la seva producció literària en català amb Per fer gana. Caldereta d'articles menorquins amb molt poch such y una mica de pebre cohent.

Tal com explica Ruiz i Pablo en el pròleg, comença a escriure en català «perquè voldria que obrigués ses ganes de voler llegir es menorquí; perquè donaria qualque cosa perquè fes ganes d'escriure'l». Tres anys més tard, en el discurs Conversa familiar sobre es regionalisme, pronunciat l'any 1898 al Círculo Católico de Ciutadella, l'autor exposa el seu pensament teòric al voltant del regionalisme i la descentralització. Àngel Ruiz i Pablo es relaciona amb els escriptors mallorquins de l'època, amb els quals es troba al Salonet Beethoven quan viatja a Mallorca. Així, per exemple, manté una llarga correspondència amb el seu amic Joan Alcover. L'any 1906 participa al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una conferència sobre els anglicismes del català parlat a Menorca. El 1911 abandona la seva illa natal i s'instal·la a Barcelona a causa de la greu crisi que travessa l'economia menorquina i per la necessitat de mantenir una família molt nombrosa. A la capital catalana col·labora molts anys a La Vanguardia i, l'any 1919, és mantenidor dels Jocs Florals de la ciutat.

L'obra de creació castellana d'Àngel Ruiz i Pablo és molt abundant i abraça gèneres molt diversos com la poesia —Poesías (1886 i 1912)—, la novel·la de consum —Oro y escorias (1893), El último hidalgo (1912), Clara sombra (1915), Las metamorfosis de un erudito (1918) o El final de una leyenda (1922)—, la literatura de viatges —Doce días en Mallorca (1892) i Impresiones de un peregrino en Roma (1901)—, la biografía d'encàrrec —Vida de Livingstone i Vida de El Cid Campeador (ambdues del 1922)— i, fins i tot, el treball d'investigació Historia de la Real Junta de Comercio de Barcelona (1758-1847) (1919).

En català també escriu poesia, novel·la, articles costumistes i dues obres menors de teatre que no s'arriben a publicar. L'any 1911 publica Poesies. La poesia de Ruiz i Pablo rep les influències de Verdaguer, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i Àngel Guimerà. De la mateixa manera, s'hi pot veure la influència del romanticisme tardà de Bécquer. Sovint s'hi noten els esquemes floralescos, tot i que cap al final de la seva obra els acaba deixant de banda. Part dels seus poemes són de temàtica religiosa i és aquí on més es nota la influència de Verdaguer. Altres són de tema popular («Materna», «La vella filosa»), descriptius («La Falconera»), patriòtics («Pàtria»), de caire narratiu («Lo cabdill») o lírics («Incertitud», «En la mort de mon fill Manuel»). Si bé s'acostuma a apuntar que com a poeta és autor d'una obra d'una importància relativa, la prosa d'Àngel Ruiz i Pablo, en canvi, és el més rellevant de la seva producció literària. En aquest sentit és un dels millors costumistes de les Illes i l'escriptor més representatiu dels escriptors menorquins dins el Renaixement català contemporani. Publica els articles de Per fer gana (1895), les novel·letes Del cor de la terra i Classes passives, publicades en un mateix volum el 1910, i el Viatge tràgic de l'amo en Xesc de S'Uastrà, inclosa dins Del cor de la terra. Proses menorquines (1928).

Àngel Ruiz i Pablo mor a Barcelona el 16 de novembre del 1927.