PRÒLEG

Aquesta caldereta d'articles menorquins és sa primera, en es seu gènere, que s'ha aguiat a Menorca. He provat de fer-la amb totes ses regles de s'art: poc suc, coenteta i variada en lo que li ha de donar es gust. I l'he batiada amb es títol Per fer gana, per moltes raons: perquè voldria que obrigués ses ganes de voler llegir es menorquí; perquè donaria qualque cosa perquè fes gana d'escriure'l; perquè no tenc es propòsit d'embafar ningú, i perquè si tot açò conseguesc, no faltaran altres cuiners amb més art que jo qui mos donaran qualque arròs de la terra qui tengui vertadera substància.

L'he aguiada amb poc suc, perquè ademés que açò és lo que volen ses calderes ben fetes, jo no n'hi sé donar més, i qui fa lo que pot no està obligat a altra cosa. Li he posat una mica de pebre coent, perquè si no és coenteta una caldera no val res, i un pebre de banyeta ben posat, no solament fa gana de menjar, sinó que sol caure bé an es cos. Jo som així, i ja es sap que es geni no es pot tòrcer, i qui és bo d'es fat menja fat i qui és salat és salat, i cada homo és un món; i jo em present tal com som, i qui no en vol, que no en prengui.

Perquè una cosa hi ha de nou, cavallers, i aquesta cosa és que jo no escric per donar gust a tothom, sinó per dir lo que hi trob i perquè prenguin pedreta es qui en vulguin. Açò de s'escriure, per es qui té vergonya, no és un ball encantat, en es qual succeeix que es qui el treu fa sonar lo que vol. Primer se sequi sa meva mà abans de treure venal sa meva ploma.

(Dins de Per fer gana. Palma: Impremta Mossèn Alcover, 1946, p. 11-12)

* * *

RECORDANCES

(JOCS D'AL·LOTS)

Tots es pobles del món tenen un nom, i qualcun dos; però que en tenguin tres, jo no en sé altre que es meu poble. Oficialment li diuen Villacarlos, contracció de la Villa de San Carlos, com abans els anglesos l'anomenaven George's Town. Però amb es nom d'es meu poble succeeix com amb es noms d'es carrers: s'Ajuntament els pot dir lo que vulgui i posar-lis ròtuls a cada cantó: passaran segles i tothom seguirà anomenant-los com els anomenaven en primer.

Es meu poble, emperò, té dos noms populars: un, qui es va perdent, és S'Arraval Nova, i s'altre, es qui sura i es perpetua, és Es Castell, de manera que de cada cent paisans meus ane qui demaneu d'on són i què són, noranta-vuit us respondran: «D'es Castell: castellans»; un altre dirà que és de S'Arraval Nova, i sols es qui faci cent —es més lletraferit sens dubte— us dirà que és de Villacarlos. Amb lo qual tot aquell qui estigui un poc untat d'història de Menorca, hi trobarà sa confirmació que lo més mal d'arrabassar de ses entranyes d'un poble són ses arrels veies. Perquè aquell poble va esser, primer de tot, Es Castell, és a dir es poble que es va alçar en es voltants d'es famós Castell de Sant Felip d'es port de Maó, i castellans eren i castellans van esser i castellans seran, diguin lo que vulguin ses històries i es documents oficials.
I lo més curiós és que Es Castell d'ara no és es Castell pròpiament dit, perquè es poble està un parei de quilometres enfora d'on estava s'altre, i no té res que veure amb cap fortalesa actual; està a mitjan port de Maó, mentres s'altre estava a sa boca. Lo que hi ha és que Es Castell vei el van arrasar per raons militars i van fundar es nou a's mateix temps; però es castellans se'n van endur sa soca i ses arrels ben vives, i aquestes no han mort. Vethoaquí tot.

(Dins de Per fer gana. Palma: Impremta Mossèn Alcover, 1946, p. 17-19)