"Rubió i Ors és un autèntic romàntic. No com veiem avui els autors i la literatura romàntica, en els esquemes dels quals no encaixa gaire, sinó com van ser realment tot aquell primer conjunt d'homes i de dones que, a conseqüència del sacsejament de la Revolució Francesa, van repensar el passat, el present i el futur. Rubió i Ors, fill de menestral, va aspirar a ser i va ser un burgès amb totes les conseqüències, com van ser-ho W.F. Goethe i W. Scott.
Com a tal, Rubió i Ors aspira a una regeneració, no només de la literatura, la cultura i la política catalanes, sinó de la societat en general, de l'Estat i dels instruments de poder. Però això, entenguem-nos, des del conservadorisme i la religiositat, un cop més com Goethe (ministre d'Estat alguns anys) o Scott. De fet, Rubió i Ors ni tan sols va sentir les febres radicals de joventut dels seus amics Pau Piferrer o Manuel Milà i Fontanals, fins al punt que, segons Jordi Rubió i Balaguer, «no va voler passar-se d'advocat per no haver de jurar fidelitat al regent Espartero». Va ser, d'altra banda, aquest conservadorisme el que va donar el to al que entenem avui per Renaixença, malgrat que molts dels que hi van participar no hi combreguessin.
De fet, l'opció de Rubió i Ors pel català, quan les classes més altes n'havien fet defecció per a la cultura i fins i tot en alguns casos per a l'ús familiar, és un reflex de l'adhesió d'una classe social al català, una nova classe social, producte i motor dels canvis econòmics i sobretot de mentalitat, la classe mitjana, emergida dels estaments menestrals, on el català no havia sofert cap interferència."

(Albert Mestres: "Presentació" a Lo gaiter del Llobregat. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 13-14)

* * *

"Les relacions entre Aguiló i Rubió, però, encara donaren un altre fruit, també ben interessant per al nostre estudi. Ens referim als dos articles que Aguiló va dedicar al llibre de Rubió Lo Gayter del Llobregat, en les dues primeres edicions de 1841 i 1858, respectivament.

[...]

De tot això, n'és il·lustrativa la pròpia trajectòria individual de Rubió i Ors. Després dels èxits que suposen el seu llibre i la brillant actuació al certament de l'Acadèmia de Bones Lletres, on guanyà el primer premi amb el poema Lo Roudor del Llobregat, la seva musa catalana emmudeix, mentre que es fica en treballs d'escriptor catòlic en castellà i en la carrera de l'ensenyament. Fou per aquest camí que Aguiló i Rubió se sentiren més identificats i es pogueren influir mútuament. Ambdós pensaven que, en aquella hora de tants de trasbalsos polítics, era ben necessari fer pública confessió de creients. Naturalment, pensaven que, perquè pogués arribar al màxim d'orelles, la lloança de la religió catòlica s'havia de fer en castellà i significativament «La Fe» no inclou ni una sola ratlla en català. Penseu, per acabar, que en el mateix article que el 1841 Aguiló dedica al llibre de Rubió hi ha moltes més pàgines destinades a lloar els valors religiosos del llibre de Rubió, que no pas a exalçar les seves característiques purament renaixentistes."

(Joan Mas i Vives: "Relacions entre Tomàs Aguiló i Joaquim Rubió", dins de Tomàs Aguiló i la Renaixença, Randa (Barcelona), núm. 1, 1975, p. 70-74)

* * *

"Josep Rubió visqué prou temps per poder incorporar aquesta nova als llibres que sortien del seu obrador. Ho féu amb dues obres que imprimí del seu fill Joaquim, que marquen època en les lletres catalanes: Lo Gayté del Llobregat, de 1841, i el poema Roudor de Llobregat, aparegut l'any següent, dos llibres que, no solament pel contingut, sinó també per la presentació, són molt característics de la seva època. Les cobertes, el paper i la tipografia tenen un fort regust del temps. La portada és proporcionada, amb tipus gòtics al títol, molt d'acord amb el caràcter de l'obra. La composició del text també revela excel·lent ofici. [...]
Fill de Josep Rubió, nasqué a Barcelona el 1818, el mateix any que Milà i Fontanals i que Pau Piferrer. Aquests tres, amb Marià Aguiló, sis anys més jove, són les figures de major relleu del primer període de la Renaixença literària a Catalunya. Milà i potser també Rubió, essent joveníssims, pagaren tribut a l'esperit liberal de l'època. Aquesta febrada, però, els durà molt poc. Podríem qualificar-la de crisi d'adolescència, car, molt joves encara, evolucionaren cap a un espiritualisme de fonda arrel cristiana, al qual es mantingueren fidels durant tota la vida. El Romanticisme alemany, restaurador en literatura de l'esperit cristià en què s'havia nodrit la civilització europea, féu girar els ulls vers l'Edat Mitjana, època de plenitud de la civilització cristiana, l'esperit de la qual havia vivificat les institucions, la cultura i l'art medievals. D'ací nasqué un gran interès per a aquesta època en el doble sentit històric i literari, d'efectes molt diferents en un i altre camp."

(Pere Bohigas: "Els Rubió i els llibres, una dinastia d'homes de lletres", dins de Aportació a l'Estudi de la Literatura Catalana. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1982, p. 408-411)