Jo feia selfies amb un mòbil. Volia comprovar com quedava el meu careto fotografiat respecte als que m'havia fet feia un parell de setmanes. Pensava en allò que diuen que els vampirs no es reflecteixen als miralls, que si els esperits semblen figures de fum, desdibuixades i bla, bla, bla... De sobte, em vaig adonar que una noieta —no crec que tingués més de quinze anys— em mirava. Això, en principi, no se'm va fer estrany, perquè sóc un pibón i des que vaig entrar a l'adolescència que sempre he tingut tota mena d'admiradors. En aquest aspecte he estat desaprofitat, perquè prometia. Si amb disset anys acabats de fer ja havia trencat un munt de cors, imagineu-vos la carrera que hauria pogut fer.

El que deia de la noieta: va ser de la manera com em va mirar, el que em va cridar l'atenció. Va ser com si em digués:

—Ei, tio, tu estàs mort! Què hi fas, entre nosaltres?

Perquè si una qualitat he adquirit ja de difunt, és que hi veig més enllà (el que deia abans que puc ocupar-me d'altres coses), puc deduir el que pensa una persona a partir de senyals externs com poden ser el seu gest o la seva mirada.

Però potser només són manies i no és la il·luminada de torn que té poders paranormals. Sigui com sigui, no ho puc permetre. La nostra existència ha de continuar sent una llegenda.

(Fragment del llibre Selfies al cementiri. Barcelona: Barcanova, 2017, p. 19)