No li havia sortit bé. La Flora ja es podia acomiadar de participar en el concurs de bellesa que organitzava la revista Imatges. Ja ho sabia, que no seria fàcil de convèncer el seu pare, però mai no s'hauria imaginat un no tan rotund, que s'ho prendria tan malament.

I això que no podia haver plantejat una estratègia més bona. De fet, la mateixa que emprava quan necessitava aconseguir el vistiplau patern: que la tieta Rosina —còmplice estimada—, la germana del pare que vivia amb ells, convencés l'Emília, la seva mare. No era difícil, perquè les dues cunyades acostumaven a estar sempre d'acord. Amb el terreny ben adobat per les dues dones, la notícia arribava al pare, que sovint s'enfrontava a un fet consumat.

Però aquesta vegada la tàctica no li havia funcionat, perquè el seu pare, en Celdoni, se n'havia assabentat abans per uns companys del Club Natació Barcelona, club del qual n'era soci des de la seva fundació.

El no ja el tenia, però confiava encara de poder-lo convèncer.

Quan va arribar a casa, després d'haver-se canviat els pantalons per unes faldilles al replà de l'escala, la Flora ja es va adonar que les esperances s'esvaïen com el fum. Els morros de pam que feia el seu pare no li ho podien anunciar millor. Les cares de circumstàncies que feien la mare i la tieta auguraven que el sopar aniria amanit amb una bona discussió.

Un silenci tens, acompanyat de la respiració feixuga d'en Celdoni que menjava apressadament les mongetes amb cansalada, com si temés que li anessin a treure el plat, van preludiar el reny patern.

(Fragment inicial de La noia del club. Alzira: Bromera, 2017, p. 9-10)