Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) ha escrit literatura infantil i juvenil i novel·la històrica (Intrigues de palau, premi Nèstor Luján 2006). Ara s'ha endinsat en la divulgació. Es declara apassionada pel batec d'aquestes dones ja no tan silencioses.

—Com se us va acudir de fer aquest llibre?
—Em va semblar que calia. Ara que és l'any Jaume I, faltava parlar de les seves dones. En teníem quatre pinzellades i poca cosa més. I, si bé de manera individual no van tenir la importància d'ell, també és cert que entre totes el van ajudar a configurar-se com a gran personatge. I això que les dames de les quals parlo només són les que ens consten. N'hi devia haver segurament moltes més, dones sense tant de prestigi social, de les quals no ha quedat rastre. És que Jaume I era un home increïblement actiu, sempre anava amunt i avall, governant, conquerint. Era un súper, diguem. I també la seva capacitat amatòria devia ser increïble. Així que tenia una estona d'oci, elles omplien la seva vida.

—Dieu que per seguir la pista d'aquestes dones heu escoltat "els seus silencis".
—Perquè, tot i que he procurat ser molt rigorosa i basar-me sempre en la documentació que tenim, sovint també es poden deduir coses pels buits que hi ha. És com anar fent un trencaclosques, anar omplint els buits amb detalls d'aquí i d'allà fins que aconsegueixes fer tot el mosaic. I tenint sempre en compte que molta de la informació que ens ha arribat és a través dels ulls d'ell: a elles les hem sentides molt poc.

—El que en diu ell sol ser un punt de vista interessant.
—Oh, i tant! Al Llibre dels feits hi explica el que li interessa d'explicar i des de la perspectiva que li donava el temps. Volia deixar la imatge de gran personatge, i tot el que podia minvar la seva glòria ho va callar, naturalment. El rei Jaume va ser un gran manipulador. I les va manipular moltíssim, les dones. I de ben jovenet. Perquè era molt precoç, aquest monarca.

—De fet el van casar ben jove.
—A 13 anys, sí: tocava casar-se amb una princesa castellana. Suposo que primer hi devia haver per part del monarca una mica de curiositat: ves per on, ja soc casat, i amb una princesa! Que això sí que devia ser del seu gust, perquè sempre va picar molt alt. Però no crec que la princesa Elionor pensés igual, tota una dona de divuit anys casada amb un xitxarel·lo... Una mica d'humiliació devia sentir, perquè si Jaume era alt i devia fer patxoca, potser no estava a l'altura com a marit.

—La situació jurídica i social de les dones al segle XIII convertia les nobles en peces per a les aliances de poder...
—Sí. Les dones havien perdut molts dels drets que havien tingut temps enrere, quan es basaven més en les lleis dels gots. Per exemple, i encara que crec que moltes haurien triat aquesta opció, la idea que una dona fos soltera era inimaginable: podia ser casada, monja o vídua. Si era una princesa, l'opció que tenia era fer el millor casament possible. Per això penso que l'historiador Soldevila anava encertat quan deia que la princesa Elionor no devia ser gaire bonica, perquè ja era força gran quan es va casar amb Jaume I i encara no l'havien, diguem-ne, col·locada. És un cas semblant al de la reina Maria.

[...]

—Quin paper polític podien tenir aquestes dones? Encara que formalment fos baix, a la pràctica les veiem intervenint a Corts, en tractats...
—I tant. Depèn de les circumstàncies, però una reina a vegades havia de fer de gerent si el seu home era a la guerra: havia d'exercir el poder de manera efectiva. I, d'una altra banda, és clar que l'ascendent que pogués tenir sobre el marit influïa en política. S'ha parlat molt de la influència de la reina Violant en el repartiment del regne per als seus fills. Bé: encara que devia ser molt marassa i va mirar d'escombrar cap a casa, crec que s'han carregat massa les tintes amb ella: és clar que hi devia influir, però si ell no ho hagués volgut no ho hauria fet de cap manera.

—Escriviu que al rei "li agradaven totes"...
—[Riu] Sí, és cert. I a mesura que es va anar fent gran, cada vegada li agradaven més. I més joves. Podem dir que quan va ser més gran conqueria més senyores que no terres. Però tot això no és gaire original: al seu pare també "li agradaven totes".

(Núria Cadenes: "Elles no podien decidir: qui manava era el rei", El Temps, 18 de març del 2008, p. 74-75)

* * *

De ben petita, Maria Carme Roca va quedar atrapada pel Cristóbal Colón aventurer i agosarat dels còmics d'història, però fins ara no havia unit totes les peces del seu trencaclosques. Amb L'Enigma Colom (Columna) posa sobre la taula els misteris que envolten l'almirall.

—Com ha arribat als orígens catalans de Colom?
—Sempre n'he estat convençuda, el que passa és que no puc demostrar-ho perquè encara no hi ha un acord en el món acadèmic. Mai he acabat de creure'm que Colom era un llaner genovès.

—No és arriscat escriure sobre un personatge tan debatut?
—Suposo que quan vaig començar a escriure no m'hi hauria atrevit, perquè tinc un gran respecte per la història. Però quan investigues, te n'adones que Colom ha de ser català! Als manuscrits previs al 1492, hi posa Colom, que posteriorment es va castellanitzar per Colón, i el tipus d'escriptura és propi dels documents catalans. Hi havia motius polítics per amagar el seu origen: la família Colom havia lluitat contra el rei Ferran II, que és qui després va finançar el projecte transoceànic. Va ser una mena de pacte de silenci.

—Per què sempre se l'ha considerat italià?
—És un personatge amb moltes teories contraposades, tots els països se'l volen fer seu. Quan Itàlia es va unificar necessitava un heroi, van remenar i van trobar Cristoforo Colombo, un senyor que va existir però que era una altra persona. A la novel·la explico la meva teoria basant-me en les investigacions de Lluís Ulloa, un peruà que va trobar les primeres pistes de la catalanitat de Colom.

—Però el protagonista de la novel·la no és Colom.
—Exacte, he creat un personatge fictici: Guerau de Gualbes, un aventurer que segueix les petjades de Colom. A través d'ell retrato la faceta menys coneguda de l'almirall, la de mestre i home intel·lectual, en una trama de venjances i traïcions emmarcada en un context històric molt peculiar.

—Torna a retratar Barcelona amb la mateixa passió que a Barcino. Com ha canviat?
—És una Barcelona molt diferent i precisament per la seva evolució és interessant explicar com s'hi vivia. Vull que el lector passegi, olori els carrers, observi la vestimenta de la gent. Era una ciutat plena de fonts on proliferaven oficis com el de tintorer, teixidor, etcètera. Els membres de la família Colom eren patricis, fins i tot un d'ells, Francesc Colom, va ser president de la Generalitat, i hi havia un hospital que es deia Colom. Tot això se'ns ha amagat!

—Parlem de la guerra de Successió com un moment clau per a Catalunya, però el 1493 ja va ser un any de canvis.
—Òbviament el 1714 va ser decisiu, però el conflicte ja venia del segle XV. El 1493 és un any molt interessant per situar la novel·la perquè Colom va tornar del primer viatge a les Índies i va coincidir amb el rei Ferran II a Barcelona, que normalment no hi residia. Va ser un any de negociacions i topades entre el rei i les Corts, que li limitaven el poder. Ferran II era un polític d'una talla increïble però el que desitjava era ser rei de Castella, no pas de Catalunya.

(Elisabeth Roura: "Segur que Cristòfor Colom era català", El Punt Avui, 9 de març del 2014)