Las maquinaciones que se produjeron en la Corona de Aragón tras la muerte sin descendencia del rey Joan I son el eje de la novela Intrigues de palau, que le ha valido a la historiadora y escritora Maria Carme Roca el premio Néstor Luján de novela histórica, que convoca la editorial Columna con una dotación de 6.000 euros. La obra —que llega hoy a las librerías— acentúa el protagonismo de una serie de personajes femeninos que movían sutilmente los hilos de la política y en especial el de la reina Violant de Bar, viuda de Joan I.

"Me interesó mucho la personalidad de esta reina cuando leí su correspondencia, y decidí novelarla", dijo ayer Maria Carme Roca, que ha realizado esta inmersión en la baja edad media pese a ser especialista en historia moderna y contemporánea. "Es verdad que Violant era una mujer ambiciosa, intrigante y manirrota, pero también tenía aspectos positivos, que los historiadores no han destacado: era culta y refinada y trabajó para proteger la cultura", resumió la escritora.

La novela narra cómo Violant intenta por todos los medios que alguien de su estirpe ocupe el trono de la corona catalanoaragonesa. Junto a los personajes históricos —entre ellos, Bernat Metge—, Roca inventa otros de ficción, como el de la "maléfica" Anfosa de Castellnou. Maria Carme Roca ha publicado más de una veintena de libros y es una autora de éxito en el campo de la literatura infantil y juvenil.

(Rosa Maria Piñol. "Maria Carme Roca gana el Luján con una novela de intrigas de la Corona de Aragón", La Vanguardia, 21 de novembre del 2006, p. 40)

* * *

Intrigues de palau és una novel·la ben documentada i ben escrita, que enganxa el lector. És present el crescendo exigible al gènere (el llibre guanya interès a mesura que s'acosta al final) i, per fortuna i per ofici, l'autora sap que la sobrecàrrega de dades, personatges i esdeveniments pot provocar un embús neuronal important al lector desprevingut i dosifica amb encert els fets històrics, sense que el nombre de pàgines (306) augmenti de manera injustificada.

[...]

En resum, una digna guanyadora del premi Nèstor Luján de novel·la històrica. En mans més militants i menys expertes, altres intents de reexplicar la història subratllant la importància de les dones han produït veritables monstres. No és aquest, però, el cas de la novel·la que ens ocupa.

(Alfredo García. "Venjança en temps de crisi", Avui, 29 de març del 2007, p. 14)

* * *

Escollida pels déus reflecteix dos mons diferents, el grec i l'iber, dues civilitzacions que van conviure en el territori que avui coneixem com a Empordà. Roca, historiadora i filòloga, ha decidit mostrar-nos a través de la ficció el contrast i alhora l'harmonia entre dues cultures que deixaran petjada profunda en la nostra història. "La fusió del poble iber i l'emporità, que després heretaran els romans, ens ha aportat gran part del nostre bagatge, des de la construcció de les cases i cisternes, fins a les menges o celebració de festivitats", explica l'autora. La novel·la recrea el període que va des del 305 fins al 287 aC., quan Empòrion (l'Empúries grega) viu un moment d'esplendor i bona entesa amb els indigets, és a dir, els ibers, la capital dels quals és Ullastret. La novel·la trenca tòpics sobre el poble iber, prou desconegut encara, ja que no es tracta d'una civilització merament agrícola sinó molt avançada: tenia una llengua escrita, coneixia la metal·lúrgia del ferro i encunyava monedes. És més, la dona gaudia de més llibertat que en la cultura grega i cal recordar que els ibers no eren esclavistes com els seus veïns. "Tenia molt d'interès a escriure una novel·la sobre l'Empúries grega, pel seu entorn i història singular i perquè la podem considerar la primera ciutat de Catalunya. També volia novel·lar el temps preromà quan el poble iber encara no havia estat esclafat pels romans", argumenta l'autora. L'escriptora barcelonina reprodueix de forma minuciosa i rigorosa el dia a dia: vestits, utensilis, alimentació, celebracions, el poder i la influència dels astres i, com a curiositat, el ball en rotllana dels indigetes, que podria ser el precedent de la sardana.

(Miquel Martín. "El bressol de l'Empordà", La Vanguardia, 21 d'abril del 2011, p. 5)

* * *

Amb la novel·la La noia del club (Bromera), i amb un estil dinàmic que de seguida atrapa els lectors, Maria Carme Roca posa el focus en una època de gran efervescència social, intel·lectual i artística com van ser els anys trenta del segle passat. Una època de grans canvis socials, culturals i polítics en els quals les dones hi van tenir un rol important, seguint el camí d'emancipació iniciat per les sufragistes.

En el nostre àmbit cultural hi van brillar dones abanderades en tants camps, i el de l'esport no és menor. Així, amb imaginació narrativa i una base documental molt sòlida, com acostuma, Maria Carme Roca ens presenta la trajectòria de la Flora, una noia que vol ser nedadora de competició i que s'hi esforça de valent per ser-ho. En aquest relat, Roca vincula la trajectòria de la seva protagonista Flora a la de dones singulars que van destacar en aquell temps, com ara la periodista Irene Polo i l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, i amb l'aparició també a l'escenari del relat d'altres personalitats rellevants com les escriptores Anna Murià i Mercè Rodoreda. Totes aquestes dones van practicar el periodisme d'investigació i d'opinió.

[...]

Amb habilitat narrativa, Maria Carme Roca recull aquest ambient en un relat que dibuixa una evolució de mentalitat i de costums que camina paral·lel a la maduresa personal de la Flora, la noia del club.

(Teresa Costa-Gramunt. "La noia del club", Eix Diari, 20 de març del 2017)